Els governs espanyol i català poden respirar tranquils. Les dues manifestacions d'ahir, 7 de febrer, per a reclamar una xarxa de trens de rodalies en condicions, van fracassar estrepitosament, sense pal·liatius.
Publiquen la notícia tots els diaris editats a Catalunya, però excepte El Periódico de Catalunya, que hi dedica un terç de portada ("Farts de Rodalies"), La Vanguardia hi dedica un titular sense ni tan sols fotografia i l'Ara una columna discreta ("Clam per Rodalies") amb una foto -força enganyosa- que ensenya molta gent i moltes estelades.
Font: Diari Ara
Però la realitat és que les dues manifestacions no van aconseguir els objectius que perseguien, ni de bon tros. Segons la Guàrdia Urbana, les dues manifestacions van aplegar un total d'onze mil persones (8.000 al matí i 3.000 a la tarda) i segons els organitzadors 70.000 (30.000 i 40.000 respectivament segons els organitzadors).
Partint de la constatació que la manifestació va fracassar, això és una constatació que els diferents organitzadors no poden obviar, la manifestació de l'ANC i el Consell de la República van tenir força més èxit que la de les plataformes. En tot cas, tan se val. El fracàs és dels ciutadans en general (els contribuents) i dels 400.000 usuaris de Rodalies en particular.
En el millor dels casos, creient-nos les dades dels diferents organitzadors, només un 17,5% dels usuaris de RENFE van considerar que pagava la pena sortir als carrers i fer un clam per la millora del servei.
Per què els usuaris dels trens de Rodalies no van sortir massivament al carrer? Doncs no sembla que hi hagi un motiu únic, però sí que es podia intuir que les concentracions estaven cridades a no triomfar.
En primer lloc, el fet que no hi hagués una convocatòria unitària no va ajudar a la mobilització. Sóc del parer que, malgrat el que va dir en Lluís Llach ("nosaltres la vam convocar abans", que -admetem-ho- és una declarció de "nen petit"), si l'ANC s'hagués afegit a la manifestació convocada per les plataformes d'usuaris probablement la convocatòria hagués tingut més èxit (una mica més). Però les plataformes no volien que la "seva" manifestació tingués cap connotació partidista....greu error, perquè naturalment, una manifestació per reclamar unes millores tan òbvies i necessàries és una manifestació contra els que governen i han governat, té un evident caire polític.
És una de les característiques del nostre tarannà com a Catalans: la nostra incapacitat endèmica i permanent de posar-nos d'acord en temes de país (i la xarxa de Rodalies és un tema de país en majúscules).
La segona causa del fracàs, al meu parer, és que els usuaris ja saben que el desgavell de Rodalies no té una solució immediata (només hi ha una resposta, i aquesta és més diners per a inversió i manteniment) i per tant, saben que, per molt que critin i es manifestin, això va per a llarg, per a molt llarg, i per tant, entre anar a perdre el temps en una manifestació de dubtosa eficàcia o a quedar-se a casa i mirar el partit del Barça (o anar a l'estadi, per sort no amb Rodalies sinó amb el metro, que com que no depèn de l'estat funciona raonablement bé), doncs molts usuaris van triar la segona opció (o qualsevol altra d'equivalent). Si ens hi fixem, també va ser poc reeixida la manifestació dels nostres pagasos i la concentració a la Gran Via: saben que tampoc hi ha gaire res a fer...
I la tercera causa és que tampoc no ha ajudat gens a la convocatòria el fet que hi hagi el mateix partit governant a la Generalitat i a l'Estat, malgrat que els usuaris saben que han estat castigats sistemàticament pels diferents governs espanyols, siguin del PSOE o del PP com ja vaig explicar en un recent article al Blog.
La resignació, doncs, és l'actitud que han adoptat els usuaris devant la falta d'alternatives en la majoria de casos. Dijous passat a la tarda vaig anar de Camp de Tarragona a Girona en tren. Un Euromed de Valls a Sants (raonablement puntual) i un AVE de Sants a Girona. L'AVE va sortir amb més d'una hora de retard i vaig aprofitar per a fer d'antropòleg i observar els usuaris. Ja no vaig percebre indignació, ni tan sols l'emprenyament, de moltes persones que es veuren obligades a agafar el tren cada dia, només vaig sentir silenci i detectar tristesa i resignació: el fatalisme dels que estan convençuts que no hi ha res a fer.
Que trist que com a col·lectiu, els Catalans haguem estat incapaços d'aconseguir un tracte, no ja preferencial, sinó tan sols digne. Però el temps sembla donar la raó als resignats: no hi ha res a fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada