Ve de lluny

El diumenge és dia de llegir premsa escrita. És un extraordinari plaer poder fer un esmorzar sense pressa, amb uns quants diaris al cim de la taula i degustar en paral·lel el suc de taronja i els articles d'opinió, o bé un aperitiu davant el mar amb l'adequada proporció d'olives, escopinyes, patetes xip i vermut de Reus (perquè el vermut només pot ser de Reus, sinó estem parlant d'una altra cosa).

Malgrat que entre setmana només llegeixo premsa digital, el plaer d'extendre els diaris i fullejar-los, és difícilment substituible. Cap "tablet" podrà mai aconseguir el mateix resultat, malgrat tots els efectes positius d'immediatesa, estalvi de paper, i d'altres.

Així doncs, el diumenge m'entretinc amb la premsa. I ahir, fullejant l'"Ara" vaig trobar una perla que em ve de gust compartir. Una secció del diari que es titula "Abans d'Ara" té cura de la publicació d'articles històrics a càrrec del catedràtic Josep Maria Casasús. Casasús és un home moderat i que fa un esforç per publicar articles històrics que tenen quelcom amb comú amb la més estricta actualitat, en una clara referència a que la humanitat avança en cercles i que molt del que ens pensem que és rabiosa actualitat ja ho va ser fa una eternitat.

Aquest diumenge doncs, va publicar un article de l'advocat, periodista i polític Valentí Almirall datat de 1879 a L'Aureneta (Buenos Aires, 05/01/1879), arran de la llei d'imprempta promulgada pel govern de Cánovas del Castillo. 

Faig un extracte de l'article per veure si el lector hi reconeix algun tipus de similitud amb la situació d'avui:

..."D'això resulta, ¡vergonya ens dóna el dir-ho!, que en Espanya la veu del patriotisme és ofegada per la torçada actuació dels tribunals, això vol dir que, en Espanya els governants han perdut honestetat del bon govern i això vol dir, per fi, que en Espanya és un crim vanagloriar-se d'ésser català i procurar lo benestar de la nostra aimada Catalunya, ¿Per què aquest odi, aquesta reconcentrada sanya contra un afecte tan sant i tan elevat com el del catalanisme?.."

...."És la primera la necessitat amb què es troba el govern de Madrid d'imposar-se a Espanya per lo terror...."

..."La premsa catalana ha sigut sempre enemiga de la tirania i dels tirans, sigui quin sigui el color amb què es disfressin.....Es coneix que es vol matar l'esperit catalanista de què La Renaixensa i Revista Catalana eren tornaveu digníssim, i per aconseguir-ho, ¡infeliços!, les castiguen prohibint-les i inflingint a sos autors penes desusades, arbitràries, excessives i il·legals...."

..."El catalanisme viurà vida més exuberant quant més se castigui l'arbre de nostres llibertats amb cops dictatorials i de força, que no és l'opressió ni la injustícia qui ens fa més por...."

..."¡El Govern els ha suspès! Això vol dir que el Govern els tem i tem al catalanisme per ells manifestat: ¿volen, per ventura, satisfacció més honrosa?"

Han passat 138 anys, però hi ha coses que no canvïen....O sí?

Abduccions i d'altres perles

Des de la legítima diferència ideològica tenia al fiscal general de l'Estat, el senyor  José Manuel Maza, per una persona sensata i intel·ligent, però les declaracions que va fer ahir em fan dubtar dels més elementals principis de l'equitat, de la neutralitat i fins i tot de la intel·ligència.

El senyor Maza va fer dues afirmacions que una em sembla un insult i l'altra una amenaça i això crec que és un comportament indigne d'un fiscal general. No jutjo l'actuació de la fiscalia a instàncies del govern espanyol, això és una altra cosa. Aquí cadascú utilitza les armes que considera legítimes i/o legals. El que jutjo és el menyteniment i el menyspreu, especialmente en boca d'un alt funcionari de l'Estat al que jo també pago amb els meus impostos.

Maza considera que molts Catalans estan abduïts, literalment. Com que no sé si el senyor Maza entén el Català, he anat a buscar el significat d'aquesta paraula (al diccionari de la "RAE" per tal que no hi hagi dubtes), i diu. de l'infinitiu "abducir": Verbo transitivo. Secuestrar extraterrestres o espíritus a una persona. Home, que hi hagi com a mínim un quaranta per cent de ciutadans de Catalunya que estiguin segrestats per extraterrestres o esperits seria notícia d'abast mundial.

Però no en té prou amb la desqualificació sino que a més a més amenaça a les persones que col·laborin o fins i tot a les que vagin a votar que estaràn fora de la llei. Em sembla un desproposit que només pot ser fruit d'un acte de desesperació.

Desesperació compartida per tot el "establishment" de Madrit (concepte). I aquest és el problema. No es creuen el que estàn veient. El "Pla Ibarretxe" es va desmantellar a la Carrera de San Jerónimo a primers de febrer de 2005 (en dues sessions). Però els bascos mengen d'un altre plat. No se n'ha parlat mai més.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb la cançó "passi-ho bé" esdevinguda hit a les llistes de popularitat i cantada amb joia a la Guardia Civil quan surt de registrar l'enèmissa impremta (una Guardia Civil que no té cap culpa de res i que segur que a molts aquesta papereta els incomoda de mala manera -i parlo amb coneixement de causa-), amb impressores al Congrés dels Diputats, amb els diaris de la "caverna" atiant el foc i amb els d'aquí desobeïnt les instruccions de Madrit, el merder està servit.

Una vegada més l'Estat ha errat en l'apreciació de la magnitud de la tragèdia (perquè crec que aquest és el qualificatiu que cal utilitzar). Ningú d'allà es pensava que això podria succeir, que podria arribar tan lluny (em pregunto què fan els serveis d'intel·ligència i els dels gabinets d'estudis...), i per això l'aplicació del famós article 155 quedava lluny de les previsions inicials.

El 155, la policia al carrer, les detencions, les confiscacions d'urnes..., eren mesures que l'Estat volia evitar, per allò de la repercussió internacional (i atenció, interna també, que hi comença a haver més contestació de la que es podia pensar). Ara diria jo que veuen que no hi haurà altre remei, perquè l'estratègia de la por tampoc no ha funcionat.

Difícil de predir què passarà les properes dues setmanes, però està cantat que l'Estat voldrà prendre el control de la Generalitat, com a última -i desesperada- mesura per intentar evitar allò que en aquests moments em sembla ja força inevitable: una desafecció recíproca que sembla difícil de refer, al menys a curt termini.

El prestigi internacional d'Espanya però, passi el que passi, quedarà fortament tocat perquè només podrà aturar aquest moviment amb una forta repressió. I encara que es vulgui sileciar i catalogar d'un estricte afer intern, mig món parla del referèndum Català.

Al capdevall no es pot oblidar que tot això, en última instància va començar el 31 de Juliol de 2006, quan el PP va presentar un recurs d'inconstitucionalitat sobre 114 articles dels 223 que tenia l'Estatut de Catalunya, votat en referèndum a Catalunya i aprovat per les Corts Espanyoles.

Revival sorprenent

Aquesta semana hem sabut de la desaparició de l'únic kiosk que quedava a Port-Bou. No he estat capaç d'aprofundir  per tal de saber si es tracta del darrer tancament (il·lustrant un degotall de tancament de llibreries a tot arreu) o senzillament ha estat un tancament per jubilació dels propietaris que no han trobat un relleu en aquesta feina tan ingrata com és vendre diaris, revistes i llibres.

Al meu barri, a la Devesa de Girona, després del tancament de la mítica llibreria "Carlemany" de la que ja vaig escriure en aquest blog fa un any i mig aproximadament, ara cal sumar-hi -aquesta vegada per jubilació- la llibreria "Helmántica" del carrer Pau Casals, un altre referent de la cultura del barri, que no només venia diaris sino que apostava molt fort per la promoció de llibres, en particular, d'autors locals (jo hi vaig tenir exposar el "Doble parella" durant més d'un any). La Inés de l'"Helmántica" ha plegat i no ha pogut trobar ningú que li prengui el relleu. La dona em deia amb pena inmensa que els interessats no trobaven bé treballar en cap de semana - que és quan precisament més premsa i llibres es venen-. Amb aquestes premises, poc més cal afegir: la conclusió és sòlida. La cultura escrita en paper es mor, espero que en favor de la cultura de la que s'escriu en mitjans digitals.

La premsa escrita defalleig moribunda, i els punts de venda es van morint a poc a poc, però ves per on, aquests darrers dies he entès que no tot està perdut.

Quan jo era petit, recordo perfectament el bombardeig d'anuncis a la televisió única (TVE1) de col·leccionables a la tornada de les vacances. Tot plegat tenia sentit. Curs escolar nou, col·lecció nova. Les recordo de tota mena, des de joies a cursos de pintura, passant per muntatges de tota mena de ginys, pedres precioses, col·leccions de literatura de clàssics i imprescindibles de la filosofía.

Em pensava jo que, en el món 4.0 aquesta dèria per les col·leccions havia mort,... però...ai las!!!! res   més lluny de la realitat: les col·leccions continúen vigents i amb més força que mai. Feia molts anys que no veía tants anuncis de col·leccions a la tele (a TV3, en aquest cas), des de la moto de'n Valentino Rossi en cinquanta fascicles, fins al ja clàssic esquelet i cos humà de tamany metre deu, passant per excentricitats d'allò més gratificants, antropològicament parlarnt.

Curiosament, aquest diumenge, les pàgines d'economia de l'"Ara" en parlen precisament. Sembla estrany que quelcom tan poc moderm com anar cada setmana a la llibria (o quiosk) a buscar el teu fascicle, tingui encara  tanta  acollida. Doncs bé, els números canten i pel que sembla, "Planeta, Salvat i RBA" es mengen un pastís que cada vegada és més europeu i menys espanyol (tot i que les tres empreses anteriors tenen seu a Catalunya).

Tinc una bona amiga treballant en una d'aquestes tres editorials i em deia fa temps que una col·lecció que comencen 80.000 persones (i que dura un mínim de 12 setmanes) amb prou  feines l'acaben 2.000, és a dir, un 3,5% dels que l'han començat, però aquesta fidelitat dels pocs supervivents és a prova, fins i tot de tancament de quiosks.

Que una col·lecció després de 6 setmanes sigui viva és tota una declaració de principis.I això és una prova inequívoca que encara no tot està perdut. Els nens preparen les motxilles per demà, i em pregunten si no em faria il·lusió la moto d'en Valentino Rossi (que pel que sembla tenia governants locals), com també un fan unes simpàtiques teleoperadores a les que he engegat a pastar directament amb una no gens subtil amenaça de demanar-los número d'empleada si mai més de la vida se'ls acudeix presentar-me res.

Conclusió: tornem a tenir una eclosió singural de col·leccions que no s`havien vist en molt de temps. La PS, l'internet de les coses i les impressores virtuals poden esperar....Tan de bo aquesta moda restaurada hagi vingut per quedar-se. Voldrà dir que no tot està perdut, que hi ha feina per a noves generacions (encara que sigui una feina singular i especialitzada)....

La síndrome post-vacances

Hem llegit aquests darrers dies (abans dels debats del Parlament, és clar) - una temporada més- sobre la síndrome post-vacances. Jo entenc perfectament que omplir un diari cada dia és dur, i que el mes d'agost, amb redaccions farcides de becaris de guardia, qualsevol fet és noticiable, si es tracta adequadament. Tan li fa que sigui d'una recurrència temporal esgotadora (divorcis a final d'estiu, gossos abandonats, plagues de medusses, alcohol a dojo a les zones de platja....no per conegut, no deixa de ser un tema del que es pot escriure any rere any). Hom té la tendència a pensar, amb bona part de raó, que la ment humana té una gran facilitat per a oblidar.

I la síndrome post-vacances és un tema d'allò més xulo! Si no hem deixat la parella (o la parella no ens ha deixat) després de la convivènvia seguida durant dues o tres setmanes, ni abandonat el gos, ni assassinat alguna criatura, ni llançat des del terrat algun dels veïns de Can Fanga de l'apartament de la platja, aleshores només queden dos temes importants: com treure'ns del cim els quilos de més que hem acumulat en quinze dies o tres setmanes degut a l'excés de xefles, ben acompanyades de gelats i pastissos i generosament regades amb alcohol i com sobreviure la síndrome post-vacances.

Els diaris, aquest any, per no caure en la vil i aborrida repetició aquest any hi afegeixen alguna variant divertida. Vegem-la. La cosa diu literalment així: "El síndrome posvacacional, que causa ansiedad, tristeza, apatía o insomnio en muchas personas mayores, también afecta a los niños cuando vuelven a la rutina escolar".

Aquesta doncs és una novetat que, al menys per a mi, era una gran desconeguda. Però si ho afirma una reconeguda psicòloga de la UOC, aleshores, cal prendre-la amb molta consideració. Jo de fet, n'havia observat símptomes de forma preocupant en els meus dos cadells, i francament, no sabia pas què fer. Els tinc tots dos ben trasbalsats i fins que no he llegit la notícia en premsa estava completament perdut. Ara, gràcies a aquestes edificants lectures ja sé la diagnosi i per tant podré anar amb ells al meu psicòleg de capçalera per intentar trobar remei aital mal de l'esperit.

La segona variant, també d'una profunditat que et fa llegir la notícia dues vegades és que, ai las! la síndrome no ens afecta tots per igual, sinó que les franges d'edat són un factor diferencial, també en aquesta dolència del cor. Resulta que si hom té menys de 45 anys, la cosa li afecta més que si ja comença a fer figa. Ja deia jo que no havia notat res d'estrany després dels meus preceptius quinze dies de vacances quan em vaig reincorporar a la feina. És clar, no m'afecta....tant...., deu ser que haver-ne fet 51 ajuda d'alguna manera.

Però, gràcies a Déu, la mateixa psicòloga ens instrueix sobre com combatre aquesta xacra que tant mal ens fa, i diu, a tenor literal: "Para evitar el síndrome posvacacional Cabero recomienda: programar el regreso a casa de manera anticipada y relajada; emprender antes las tareas más gratas; mantener una actitud proactiva y positiva; no llevarse trabajo a casa y respetar los horarios; y practicar ejercicio físico moderado".

Ara sí que, abans de tornar a la feina el dimarts 12, podré dormir tranquil.

Constantí em fa patir

La cosa és tan kafkiana que aquests dies estem tots vivint un procés de convulsió (paraula "procés" utilitzada en sentit literal i no pas en el sentit de l'inciat pel Parlament de Catalunya) tan gran que sembla talment que ens estiguem tornant bojos.

Entre  notícies de vidents que no hi veuen més d'un pam (si jo fos el pare de la Pilar Abel segurament renunciaria a la meva paternitat, de dret...tenir una filla així és un càstig de Déu), d'assatjos nuclears des de Corea del Nord i de terratrèmolts i huracans que assoten Amèrica Central i del Nord, aquí a Catalunya i a Espanya estem ben divertits en una batalla parlamentària amb ús i abús del que darrerament s'ha rebatejat com "filibusterisme" i d'argúcies de baixa estopa per tal d'arribar als objectius que cada bàndol s'ha proposat.

Hem viscut la setmana parlamentària del tacticisme, de la metodologia, de la puta i la ramoneta  en el seu sentit més literal. Un gran exemple del que no ha de ser la tan reclamada conciliació de la vida laboral i familiar.

Era fantàstic per exemple, ahir mateix observar al Parlament de Catalunya  com en Fernando de Páramo i l'Oriol Junqueras jugaven al joc de les pilotes fora i dels disbarats. El millor però -de fet l´únic que a mi m'interessa- és que tot va succeir amb un nivell de civilització com cal. No hi va haver cap sortida de to seriosa, i en aquest sentit, crec que tenim molt a agraïr a tots els membres del Parlament de Catalunya, siguin independentistes o unionistes.

És curiós però, constatar que avui dia. la immediatesa de les notícies, converteix en obsolet allò que era noticia de portada la setmana anterior. L'exemple més clar és que en els tres darrers dies no s'ha parlat ni un moment (ni a la premsa, a la ràdio, a les televisions) de tot el merder generat amb els mossos d'esquadra i la seva suposada negligència professional destapada pel grandíssim Enir Hernández, director d'un diari que un dia es va autodenominar d'esquerres.

De tota l'aborrida i poc edificant  tramitació i votació de la llei del Referéndum -culpa dels uns i els altres-,  l'única nota divertida és precisament extra-parlamentària. La imatge de dues patrulles de la Guàrdia Civil escorcollant els treballadors de l'impremta "Indugraf Offset" en sortir de l'empresa. La nota d'humor macabre digne de la Morticia Addams (la de la pel·lícula de terror còmic, és clar) va ser el registre de la bossa de brossa d'un treballador que s'havia descuidat de reciclar les escombreries que portava de casa abans d'entrar a treballar i la Guàrdia Civil les hi va escorcollar. Tot plegat, de traca i mocador. Com resa el refrany Castellà: "Pa mear y no echar gota". 

Un comentari d'un lector de premsa m´ha semblat la millor definició de l'esperpent i la transcric literalment: "Uno se hace GC para ayudar a la gente, no para estas imbecilidades. Yo no dudaría en pedirles ayuda. Ni a ellos, ni als mossos ni a la la policia nacional si lo necesitara. Pero esto es de Torrente". Doncs no hi podria estar més d'acord, però doctors té l'església.

El pols dels uns i els altres anirà apujant de to des d'ara mateix i durant els propers quinze dies. L'Estat, ja plenament conscient que als de Junts pel Si les sancions del Tribunal Constitucional els fan tanta por com la pel·lícula de la família Addams, i amb la idea clara que treure tancs i policia nacional només se'ls giraria en contra, té com a objectiu continuar fent por als alcaldes i intentant trobar urnes i paperetes per evitar que arribin als col·legis electorals. Abortar de forma fáctica, en definitiva, la possibilitat de votar.  Junts pel Si fent-se els longuis i demostrant (al menys fins ara), que tenen un Pla A, un Pla B i possiblement un Pla C.

Conclusió? No la sé, però com a partida d'escacs segur que s'escriurà als llibres d'història durant molts anys. La crònica continuarà. És un interessantíssim exercici d'antropologia.

 

 

La vident visionària que no hi veu

De totes les notícies d'ahir 6 de Setembre a Catalunya, dia intens, des d'un punt de vista polític i mediàtic (però això és mereix entrada a part al blog), la premsa internacional s'ha fet més ressó de la mai prou ben ponderada Pilar Abel -companya de professió de l'Aramís Fuster, una altra bruixa que no té desperdici.... (www.aramisfuster.es/inicio.html)- que no pas de l'aprovació de la llei del referèndum de l'1 d'octubre.

El fet és comprensible donat que qualsevol afer relacionat amb en Salvador Dalí continua acaparant gran antenció mediàtica, especialmente després del rebombori mundial que va suposar l'obertura de la cripta per a extreure mostres d'ADN del cadàver embalsamat del geni de Cadaqués.

Bé, fins aquí cap sorpresa. A aquestes alçades de la pel·lícula i només de furgar lleugerament en el currículum del personatge, m'hi jugo un pèsol que segurament ningú no dubtava que el resultat de les proves d'ADN acabarien confirmant que la senyora Pilar Abel és purament i simplement una impostora. Només cal veure-li la cara. Només cal sentir com parla, la seva vulgaritat extrema, i la pobresa conceptual dels seus arguments (l'entrevista telefónica que li van fer ahir des de RAC1 és una mostra que parla per si sola).  Segur que l'escriptor Javier Cercas (i en Dalí des d'allà on sigui el seu esperit surrealista), també.

Però el que no em puc explicar és el per què la cosa ha arribat fins aquí. En deu dies hi haurà judici i la causa quedarà arxivada i la petició de paternitat desestimada. Em diu un amic que la senyora Abel ja s'ha declarat insolvent..., vaja! quina sorpresa! Els de la Fundació Gala-Dalí hauran d'anar a reclamar els danys i perjudicis al mestre armer....

No puc entendre que el sistema judicial espanyol permeti a una impostora que té tota la pinta d'impostora, que té uns arguments i aporta proves d'impostora i que parla com una vulgar impostora (com m'agrada recordar de tant en tant aquella dita que tant s'utilitza a Madrid -ciutat-: "Blanco y en botella, leche") aconseguir arribar al Tribunal Suprem, l'obertura de la cripta d'un geni intocable com Salvador Dalí (que té un dels millors buffets d'advocats de Catalunya - Cuatrecases- i acaparar l'atenció mundial durant moltes setmanes.

Segurament que es tracta d'una estretègia processal molt ben ordida per part dels advocats de la vident, i per tant Cuatrecases faria bé en fer-los una oferta, però segueixo sense entendre, per pur sentit comú, com es va arribar fins aquí.

Si jo fos l'administrador de la Fundació Gala-Dalí tinc clar a qui adreçaria la demanda de danys i perjudicis: als jutges que van admetre a tràmit la demanda de la pitonissa.

 

"El Periódico de Catalunya" o com es fabrica la postveritat

No puc deixar de mostrar la meva enorme perplexitat per aquest exercici de postveritat que s'ha entestat en inventar i defensar a mort el diari "El Periódico de Catalunya" en relació a la informació que suposadament els serveis secrets nord-americans van passar als Mossos d'Esquadra i d'altres cossos i forces de seguretat de l'Estat alertant d'un possible i imminent atac terrorista a Les Rambles de Barcelona.

Em costa creure que no s'adonin del ridícul que Grup Planeta, propietària del diari, està fent amb tot aquest entestament d'una noticia que, enxampada la manipulació (per no dir directament la falsetat), segueixen manipulant per fer-ne la bola més grossa, i per tant, cada vegada menys creïble. Es pensen els de "El Periódico" que els ciutadans som idiotes? Ens tracten com a tals? No tinc resposta clara però m'inclino a pensar que alguna cosa hi ha, de menyspreu intel·lectual envers els seus lectors.

D'entrada, perquè malgrat el seguit de contradiccions i evidents manipulació de continguts, continuen insistint. Aquest és un fragment de la notícia que apareix a la portada digital del diari de fa uns minuts, i que reprodueixo literalment:

"Este fragmento corresponde a la comunicación original remitida por los servicios de inteligencia de Estados Unidos al CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado) que confirma que los Mossos d'Esquadra fueron avisados por ellos el 25 de mayo sobre el riesgo de atentado en la Rambla y otros lugares turísticos de Barcelona. Por expreso deseo de la fuente informativa de este diario y para proteger su identidad, EL PERIÓDICO accedió este miércoles a difundir en su edición 'online' y en la edición impresa de este jueves la misma nota, pero retocada tipográficamente. La fuente informativa hizo el miércoles dos demandas al respecto. La primera era omitir o tachar el resto del texto original, que incluye determinados códigos y números de referencia. La segunda petición de la fuente, recibida a última hora del miércoles, poco antes de la publicación de la información en la edición 'online' y del cierre de la edición impresa, fue sustituir la familia de letra original por otra cualquiera. EL PERIÓDICO consideró razonable acceder a ambas demandas y así lo hizo."

Home, la notícia en sí, ja fa un evident farum de manipulació, però si es llegeixen les notícies anteriors que sobre el mateix afer ha vingut publicant el diari, la cosa ja directament put  a "fabricació de notícia en un exercici de postveritat de becari de primer any de periodisme en practiques estivals".

A més a més, deixem-nos d'històries i posem-nos a donar quatre arguments raonables:

1. Els serveis d'intel·ligència americans no contacten amb una policía autonòmica catalana ni amb la de Bolullos de la Mitación (Sevilla), per pur sentit comú, ho fan en tot cas amb els serveis d'intel·ligència espanyols (CNI).

2. Recordem que posats a no ser ningú en el panorama internacional, els Mossos ni tan sols formen part de l'Europol.

3. L'atemtat de La Rambla no era el pla "A" dels terrorites, sinó el pla "B", per tant, tot i que els serveis d'intel·ligència americans són molt Intel·ligents (en majúscules), valgui la broma, no podien saber que als "xapusserus" d'Alcanar els explotarien les 120 bombones de butà que pensaven fer esclatar a la Sagrada Familia.

4. El ministre de l'interior espanyol i el conseller d'interior català, han anat a l'únison per defensar la coordinació dels diferents cossos policials, i no he sentit ningú del ministeri dir que el 25 de maig es va informar als Mossos d'una alarma d'atemtat creïble que procedia dels serveis d'intel·ligència dels USA.

5. L'actuació dels Mossos post-atentat va merèixer l'aprovació de tothom, sense excepció.

6. I encara que això de la CIA fos cert, que no ho és, .....per què "El Periódico" s'entesta en desacreditar l'actuació dels Mossos? Què hi guanya? Qui hi guanya? Que no han de continuar protegint-nos contra possibles futurs atacs gihadistes?

És que a l'Enric Hernández -que no va tenir cap problema en publicar a tota pàgina i en portada una foto de Les Rambles amb víctimes acabades d'assassinar- ha tingut un atac de gelosia per l'inesperat protagonisme assolit pel major dels Mossos?

O no serà pas un possible cas de clavegueres del periodisme contra el moviment independentista? No m'agrada pensar malament, però tot aquest afer fa tanta pudor de socarrim que m'inclino a pensar que això de les clavegueres té força plausibilitat.

Sort que d'una forma o altra, al Procés, al menys informativament parlant, li queden tres telenotícies.