La síndrome post-vacances

Hem llegit aquests darrers dies (abans dels debats del Parlament, és clar) - una temporada més- sobre la síndrome post-vacances. Jo entenc perfectament que omplir un diari cada dia és dur, i que el mes d'agost, amb redaccions farcides de becaris de guardia, qualsevol fet és noticiable, si es tracta adequadament. Tan li fa que sigui d'una recurrència temporal esgotadora (divorcis a final d'estiu, gossos abandonats, plagues de medusses, alcohol a dojo a les zones de platja....no per conegut, no deixa de ser un tema del que es pot escriure any rere any). Hom té la tendència a pensar, amb bona part de raó, que la ment humana té una gran facilitat per a oblidar.

I la síndrome post-vacances és un tema d'allò més xulo! Si no hem deixat la parella (o la parella no ens ha deixat) després de la convivènvia seguida durant dues o tres setmanes, ni abandonat el gos, ni assassinat alguna criatura, ni llançat des del terrat algun dels veïns de Can Fanga de l'apartament de la platja, aleshores només queden dos temes importants: com treure'ns del cim els quilos de més que hem acumulat en quinze dies o tres setmanes degut a l'excés de xefles, ben acompanyades de gelats i pastissos i generosament regades amb alcohol i com sobreviure la síndrome post-vacances.

Els diaris, aquest any, per no caure en la vil i aborrida repetició aquest any hi afegeixen alguna variant divertida. Vegem-la. La cosa diu literalment així: "El síndrome posvacacional, que causa ansiedad, tristeza, apatía o insomnio en muchas personas mayores, también afecta a los niños cuando vuelven a la rutina escolar".

Aquesta doncs és una novetat que, al menys per a mi, era una gran desconeguda. Però si ho afirma una reconeguda psicòloga de la UOC, aleshores, cal prendre-la amb molta consideració. Jo de fet, n'havia observat símptomes de forma preocupant en els meus dos cadells, i francament, no sabia pas què fer. Els tinc tots dos ben trasbalsats i fins que no he llegit la notícia en premsa estava completament perdut. Ara, gràcies a aquestes edificants lectures ja sé la diagnosi i per tant podré anar amb ells al meu psicòleg de capçalera per intentar trobar remei aital mal de l'esperit.

La segona variant, també d'una profunditat que et fa llegir la notícia dues vegades és que, ai las! la síndrome no ens afecta tots per igual, sinó que les franges d'edat són un factor diferencial, també en aquesta dolència del cor. Resulta que si hom té menys de 45 anys, la cosa li afecta més que si ja comença a fer figa. Ja deia jo que no havia notat res d'estrany després dels meus preceptius quinze dies de vacances quan em vaig reincorporar a la feina. És clar, no m'afecta....tant...., deu ser que haver-ne fet 51 ajuda d'alguna manera.

Però, gràcies a Déu, la mateixa psicòloga ens instrueix sobre com combatre aquesta xacra que tant mal ens fa, i diu, a tenor literal: "Para evitar el síndrome posvacacional Cabero recomienda: programar el regreso a casa de manera anticipada y relajada; emprender antes las tareas más gratas; mantener una actitud proactiva y positiva; no llevarse trabajo a casa y respetar los horarios; y practicar ejercicio físico moderado".

Ara sí que, abans de tornar a la feina el dimarts 12, podré dormir tranquil.