La onada de violència gratuïta a diverses ciutats franceses que vam poder veure gairebé en directe als telenotícies de tot el món fa una setmana, van fer esgarrifar a molta, moltíssima gent. Veure cremar l'ajuntament de Limoges em va provocar una tristesa que encara em dura. Els saquejos i la vandalització d'edificis públics, mobiliari urbà i botigues ens ha deixat corpresos.
Hom ho mira amb certa indiferència quan les imatges venen de Sudamèrica, d'Àfrica o fins i tot de Gaza, però quan succeeixen al cor d'Europa llavors ja ens ho comencem a mirar d'una altra forma. I el nivell de preocupació creix. És humà.
I si aquestes imatges que conservem a la retina d'actes vandàlics a ciutats italianes i franceses hi sumem el que ha passat aquest cap de setmana a Barcelona - que, atenció, ha acabat amb 180 detinguts dels quals la meitat menors d'edat- llavors ja tenim la tempesta perfecta a casa nostra.
El pacte social que va donar lloc a l'Europa que els de la nostra generació encara hem conegut s'està esquinçant per les costures, si no és que ja està trencat. Després de la Segona Guerra Mundial, els més rics d'Europa, però també d'uns Estats Units que sortien molt reforçats de la victòria a la guerra, van "decidir" que a canvi de ser ells més rics però mantenint al mateix temps la pau social, s'havia de "cedir" en matèria de drets per a la majoria de la població. Drets sobre tot de caire econòmic, educatiu, sanitari i de benestar social. I així va nèixer un sistema de seguretat social que proveia els ciutadans de pensions de jubilació i d'assistència sanitària universal i unes feines amb uns salaris que permetien a una gran majoria de ciutadans "progressar" i passar, en particular a Espanya, de l'autarquia a l'embrió del que es va anomenar la "classe mitja".
Aquesta classe, a base de molt treball, molts sacrificis, molt estalvi i disciplina va poder començar-se a comprar els primers Seat "600", pagar les entrades i les hipoteques dels seus primers pisos, i, una mica més endavant, permetre's anar alguns dies de vacances.
Durant molts anys el model va funcionar. Els rics seguien essent cada dia més rics, però la classe mitja s'anava enxamplant, i dels "600" es va passar als "850" i després als "127".
Als darrers 20 o 25 anys, en coincidència amb l'entrada al segle XXI, el contracte social s'ha trencat. Si la nostra generació va poder dir massivament aquella màxima de "vivim millor que els nostres pares que ja van viure millor que els nostres avis", les generacions dels que ens segueixen ja no estàn en condicions de dir que viuran millor que nosaltres i que seràn capaços de comprar-se un pis sense haver de passar tota mena de privacions.
Els més rics han posat una marxa més cap a l'enriquiment. un 2% de la població mundial ostenta avui un 50% de la riquesa segons dades de la ONU (UNU-WIDER) i el 10% al voltant del 80%. La balança s'ha trencat. Avui dia s'està cronificant la pobresa amb persones que tenen feina i salari, però que són incapaces de poder pagar un habitatge digne en forma de lloguer o d'hipoteca. Gentrificació, turisme desenfrenat, han canviat el paradigma i l'acord tàcit.
Els voltors han decidit que no en tenen prou. I si a això hi sumem l'arribada massiva d'immigrants amb educació molt bàsica o gairebé inexistent que després d'una acollida més o menys llarga hauran d'entrar a un mercat laboral que els pagarà salaris de misèria per a perpetuar gairebé la mateixa misèria que tenien als seus països d'origen, ja tenim la tempesta perpecta.
Una multitud de gent jove sense capacitat de canviar el seu futur, sense la possibilitat de tenir unes condicions de vida dignes com, en el cas dels europeus, van tenir els seus pares o els seus avis. És fàcil atiar la ràbia en aquests tipus de col·lectius. I els partits extrems d'això en saben un niu.
I els extrems es toquen. Sentir ahir l'Ada Colau parlant de violència policial em provoca la mateixa repugnància i el mateix rebuig que quan sento parlar en Milei o en Santiago Abascal.
Europa com a societat i com a concepte està a punt de trencar-se. I això no ho solventarà pas l'extrema dreta ni l'extrema esquerra, però ens espera un futur més aviat gris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada