ERC té un problema amb en Gabriel Rufián

Em dóna la sensació que la solució d'entesa que finalment s'ha assolit entre el partit Esquerra Republicana de Catalunya i el seu cap del grup parlamentari a Madrid Gabriel Rufián, no ha acabat acontentant ningú. 

Des de fa temps, molt de temps, em fa l'efecte que en Gabriel Rufián és una ànima lliure que se sent més bé en els "corrillos" de Madrid que a la seva Catalunya natal. De fet, tan és així que, ara que en té la possibilitat, mai utilitza el Català en les seves intervencions al Congrés de Diputats. Cert és que el Castellà és la seva llengua materna, i que s'hi sent més còmode com a orador que amb el Català, però d'aquí a no fer-lo servir mai hi ha un tram, especialment defensant la samarreta que defensa.

La idea de la unió de les esquerres més enllà del PSOE va sorgir precisament de Gabriel Rufián i segurament aquesta idea va esperonar alguns dels partits més a l'esquerra a creure que una candidatura unitària reforçaria la probabilitat de guanyar uns escons que les urnes els han negat a les darreres convocatòries electorals.

Però Rufián va fer això a esquenes del seu partit. La direcció d'ERC mai no va aprovar la seva inciativa, tot i que, per no enfrontar-se amb la seva "estrella mediàtica" més popular, van anar fent la viu viu i com si sentissin ploure. Durant aquesta darrera legislatura en Rufián no ha acudit a les reunions plenàries del seu partit a Catalunya, i de fet, amparat en la seva popularitat i en el seu propi projecte personal (més madrileny que català) ha anat tirant pel dret i ha acabat enemistat amb part dels membres del seu grup parlamentari a Madrid.

El que Rufián deu haver oblidat és que ERC, un partit que, com escrivia en un altre article no fa gaire, va ser fundat el 1931 (mentre que, per exemple, Podemos ho va fer el 2012 -és a dir, que un té 95 anys de història i l'altre, 14-), i és un partit d'àmbit català i amb vocació independentista (com Junqueras, un dels seus fundadors, Francesc Macià, va aconseguir la restauració de la Generalitat de Catalunya, i després de la mort de Macià, Lluís Companys, com a president de la Generalitat, va acabar empresonat el 1934 després de declarar la República Catalana), i això és a les antípodes del projecte Rufián.

No fa gaire, l'Oriol Junqueras, en una entrevista amb la directora del diari Ara, Esther Vera, deia: "Jo no vaig anar a la presó per acabar fent una coalicció amb l'Ada Colau", la qual cosa s'entén perfectament, tot i que sembla que Rufián no ho ha volgut comprendre.

Rufián, que vol i dol, i sembla sentir-se molt còmode fent política a Madrid, però tampoc va tenir el coratge de deixar el partit una vegada es va trobar amb la negativa de la direcció d'incorporar ERC al "Frente Amplio", malgrat que ha fet declaracions en aquest sentit tipus "vaig pensar molt seriosament en deixar el partit". En Anglès la resposta és fàcil i s'entén molt bé: "Bullshit", que aquí podríem traduir com: "I una merda".

Perquè no ho ha fet ni ho farà. La política és molt golosa i el generós salari públic com a diputat al Congrés, pagats amb els nostres impostos, és molt llaminer. L'acord amb Podemos és una mena de "second best" per part d'ERC per tal d'arribar a una mena de solució de compromís que permet mínimament salvar la cara a ambdues parts sense acontentar ningú.

La llista d'ERC i Podemos no farà gran cosa a Madrid ni a la resta d'Espanya, més enllà de fraccionar el vot i incentivar a molts potencials votants de Comuns, Más Madrid i Podemos, a fer un vot útil cap al PSOE, tot i que és probable que a Catalunya obtingui un resultat com a mínim semblant al de 2023.

Però, sigui com sigui, ERC té un problema amb en Rufián i aquest pacte a cuita corrents no ha fet altra cosa que posposar-lo. Del resultat de les eleccions en dependrà el futur polític de Rufián a ERC, tot i que, si em permeten l'opinió, jo diria que té els mesos comptats.