Vagi per endavant que el que va succeir a Maricarmen Abascal que - no s'ho perdin- ja té una entrada a Wikipèdia, no hauria de succeir en un estat dit "de dret". Que una anciana de 87 anys, amb mobilitat molt reduïda i que arrossegava un litigi amb la propietat des de 2023 sigui desnonada de casa seva en camilla és una imatge molt lamentable.
Els desnonaments, d'altra banda, especialment aquells que afecten a col·lectius vulnerables de veritat, com aquest cas, entra directament en conflicte (fins i tot contradicció) amb el que estableix l'article 47 de la Constitució Espanyola de 1978 que diu literalment: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació".
Que el dret a un habitatge digne ha esdevingut un problema de primer ordre no només a Espanya sinó a molts països del món occidental és una evidència i que aquest problema és especialment molt greu a l'Estat Espanyol és una veritat innegable. Avui sentia a la ràdio un comentarista que deia que en molts casos l'única esperança de tenir un pis per a molt joves d'avui dia passa per l'herència del que puguin posseir els seus familiars, i això, en sí mateix, és un veritable drama.
L'especulació urbanística, la concentració de cada vegada més riquesa en cada vegada menys persones, la desaparició de la classe mitja de forma accelerada i la manca de legislació adequada per evitar aquests abusos (Llei del sol, Llei d'arrendaments urbans, etc) provoquen situacions indesitjades i molt injustes com el desnonament de la Maricarmen Abascal, les imatges del qual han donat la volta al món. Que Espanya esdevingui notícia d'obertura dels telenotícies mundials pels casos Ceuta i Maricarmen no deixa de ser una il·lustració força gràfica de l'estat en el que ens ha tocat viure.
I es ben trist que finalment els propietaris de la vivenda on residia Maricarmen Abascal hagin acceptat finalment que torni a casa seva només (o fonamentalment) pel rebombori mediàtic i la pressió que han fet la gent d'esquerres. Els propietaris, l'empresa Urbagestión Desarrollo e Inversión, no van fer ni més ni menys que aplicar la legislació vigent (LAU) de 1994. Que la situació és indesitjada, sense dubte, però també que qui hi ha de posar remei és l'administració pública, també.
No em sembla gens correcta la utilització partidista del ja anomenat "Cas Maricarmen" per totes les forces polítiques, que no han fet altra cosa que tirar-se els plats pel cap des de la setmana passada.
El que no pot ser és que tots els partits polítics, tots sense excepció, utilitzin el cas com una arma llancívola per a tirar-se porqueria els uns als altres i acusar-se recíprocament de no haver fet res per a legislar per evitar aquests tipus de situacions, el ja famós "Y tu más".
Com amb tants d'altres temes capdals que afecten a un grandíssim col·lectiu de ciutadans i ciutadanes, els polítics haurien de tenir l'altura de mires, el sentit d'estat i la generositat política d'arribar a pactes molt amples per evitar els abusos urbanístics sobre tot per a les classes amb menys poder adquisitiu però també a sensu contrari, evitar els abusos dels de deixen de pagar els lloguers o les hipoteques tenint els mitjans per a fer-ho o els que ocupen il·legalment la propietat d'altri sense cap mena de respecte ni de justificació.
Calia arribar a la situació perversa que el Consell de Ministres hagi hagut d'aprovar avui d'urgència dos decrets llei (el PSOE ja ens té acostumats a trocejar una mateixa peca de legislació en diverses lleis per aconseguir els suports dels uns i/o els altres) quan han tingut anys per a legislar adequadament sobre aquest tema? Veritablement s'havia d'arribar al xantatge dels socis de Podemos i Sumar al Govern de no presentar-se al Consell d'avui si no hi havia un acord previ sobre el decret "Maricarmen"? Fa molta vergonya i fins i tot fàstic, però diu molt de la categoria de la nostra classe política, que fluctua entre entre la misèria moral i la misèria deontològica.
Hi ha eleccions a la vista i tots els partits polítics, tots, estan actuant amb curt terminisme electoralista.
La vergonya i l'oportunisme són tan grans que avui mateix, oh casualitat! la senyora Ada Colau (sí, sí, l'ex-alcaldessa de Barcelona i la de la "flotilla de pacotilla" que va denunciar tortures per part de l'exèrcit israelià...), en una entrevista al programa "Cafè d'idees" de RTVE, ha explicat que ha hagut de deixar el pis on ha viscut durant més de 15 anys perquè "li costava arribar a finals de mes", ho ha dit literalment.
La senyora, que no té ni un dit de vergonya ni dignitat, i que recordem-ho, va estar 8 anys a l'alcaldia de Barcelona amb un salari brut anual de 100.000 euros i després dos anys com a diputada de "Barcelona en Comú" de 96.304 Euros. Suposo que per això es postula a tornar a la política, el refugi perfecte per a cobrar una nòmina pública sense haver de demostrar cap mena de capacitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada