El cas de la Lindsay Clancy

El divendres va acabar (per dir-ho d'alguna manera) el judici que ha mantingut moltíssima gent dels Estats Units en un absolut nivell de polarització, com darrerament passa en política en aquest país.

Si algú encara no ho sapigués, que en dubto, estic parlant del judici de la Lindsay Clancy, la infermera de Massachussets de 36 anys a la que s'acusa d'assassinat dels seus tres fills que ha mantingut en suspens la societat nord-americana durant les darreres 7 setmanes.

No s'està jutjant en aquest cas si la infermera és culpable de l'assassinat, ja que això ella ho ha reconegut. Clancy va escanyar els seus tres fills de 8, 5 i 3 anys i després va intentar suicidar-se, sense èxit, llançant-se per la finestra, però amb aquest acte es va fracturar la columna vertebral i va acabar en cadira de rodes. 

El que es jutjava en aquest cas, i el jurat havia de fallar, era si la infermera era responsable dels seus actes, i si així hagués estat, la infermera s'enfrontava a una condemna de cadena perpètua o si la malaltia mental que patia (psicosi post part, una malaltia que va més enllà de la depressió post part) l'exonerava d'aquesta responsabilitat. En aquest segon cas, Lindsay Clancy hauria d'ingressar en un hospital psiquiàtric.

He començat escrivint que el judici no va acabar amb veredicte perquè els dotze membre dels jurat (format per nou dones i tres homes) no van aconseguir posar-se d'acord. Dels 12 membres, i després d'una llarguíssima deliberació que va durar 7 dies (38 hores), un d'ells no estava convençut de la no culpabilitat de Clancy. El jutge, fiscals i defensors van intentar tot el que van poder per arribar a un acord, fins i tot un recurs d'emergència al Tribunal Suprem de Massachussets, però malgrat tot el judici va acabar amb nul·litat.

Durant aquest mes i mig s'ha jutjat no el cas sinó també la precarietat dels serveis sanitaris als Estats Units, la poca atenció que es dona a les dones amb problemes de salut mental després dels embarassos, 

Aquest cas m'ha despertat un cas similar que vam tenir al barri de La Devesa de la Girona on visc des de fa vint-i-set anys. El desembre de  2015 una dona de 42 anys es va tirar d'un 13è pis del bloc del costat d'on jo vivia aleshores amb el seu nadó d'un mes, després d'haver llençat per la finestra primer l'altre seva filla d'onze anys. Va ser un episodi que em va frapar molt (i encara em frapa quan hi torno a pensar, com ara mateix).

Més endavant, el 2019, hi va haver un altre cas d'una mare de Vilobí d'Onyar que es va suicidar llançant-se des d'un pont de l'AP7 després d'haver matat les seves dues filles.

Als Estats Units, detractors i defensors de la Lindsay han seguit el judici amb passió i pel que sembla, el veredicte d'absolució era molt a prop (11 dels 12 membres del jurat), però sense unanimitat no hi ha sentència.

A mi em costa pronunciar-me perquè el cas és de molta complexitat, i les malalties que afecten la ment són matèria reservada i els nostres sistemes de salut no disposen en la immensa majoria dels casos els recursos per atendre tants i tants casos de persones que necessiten ajuda i no l'aconsegueixen.

Ara, també em pregunto per què això només passa en el cas dels humans. En la resta de mamífers, quan hi ha casos en els que una mare mata els seus cadells sempre es deu a causes que tenen explicacions racionals com ara escassetat de recursos, cries malaltes, amenaces ambientals,...Òbviament que el desenvolupament de la ment en el cas dels humans no té res a veure amb la resta de mamífers, però l'assassinat d'un fill em costa no només d'entendre, sinó també de racionalitzar.

La Linsday Clancy es podia haver suïcitat ella i deixar en vida els seus tres fills. Va enviar el seu marit fora de casa i va aprofitar la seva absència per a procedir amb no un, sino tres assassinats. Em declaro incapaç de jutjar i hauria de tenir molta més informació de base (com tenien els membres del jurat d'aquest cas) però com a mínim, no puc sinó expressar els meus dubtes respecte a si hi havia alternatives al crim que va cometre la infermera.