Pedro Sánchez té un problema (gros)

El cas Errejón destapa com mai abans en política espanyola les contradiccions d'una esquerra que navega des de fa mesos en la deriva política i mediàtica. Una esquerra que sempre s'ha volgut auto considerar com imbuïda d'una superioritat moral que permet donar lliçons a tothom, en particular als partits i als polítics de dreta.

D'aquí a un temps, quan la fredor dels fets (i les denúncies i els judicis) s'hagin apaivagat, s'analitzarà amb més fredor la carta de renúncia d'Íñigo Errejón, feta pública cinc minuts abans que el fessin fora del partit. Diu un dels paràgrafs de la carta -que esdevé la confessió de culpabilitat més bèstia i més hipòcrita que he llegit en tota la meva vida: "En la primera línea política y mediática se subsiste y se es más eficaz (...) con una forma de comportarse que se emancipa a menudo de los cuidados, de la empatía y de las necesidades de los otros. Esto genera una subjetividad tóxica que en el caso de los hombres el patriarcado multiplica (...) con relaciones afectivas e incluso con uno mismo", que ja és tenir pocs escrúpols. Però no en té prou i afegeix: "Yo, tras un ciclo político intenso y acelerado, he llegado al límite de la contradicción entre el personaje y la persona. Entre una forma de vida neoliberal y ser portavoz de una formación que defiende un mundo nuevo, más justo y humano (...). No se le puede pedir a la gente que vote distinto de cómo se comporta en su vida cotidiana". 

El pitjor del cas és que Errejón feia cara de bona persona (de fet, de no haver trencat un plat en la seva vida, amb aquella carona d'adolescent, encarnant el perpetu estudiant universitari) i fins i tot parlava un perfecte Català, i no pas en la intimitat, sinó en públic i davant de tothom que el volgués escoltar.

Al torpede a la línea de flotació de Sumar (com passa en aquestes ocasions els principals responsables són, miraculosament absents fins que amaini una mica, com és el cas de la Yolanda Díaz, de viatge oficial a Sud Amèrica), s'hi afegeix tota la pudor que va sobreeixint del cas Koldo i José Luís Ávalos, que cada dia que passa té un aspecte més nauseabund i fa pinta d'acabar esquitxant fins i tot l'apuntador. De fet, només de veure la biografia del tal Koldo Izaguirre a un se li posen els pèls de punta: va passar d'escorta i xofer del ministre José Luís Ávalos a conseller de Renfe Mercancías. Una carrera meteòrica a la que tothom del seu entorn va fer la vista grossa. Pedro Sánchez va fer com en Jordi Pujol en el seu dia, va girar la cara cap a un altre costat i va fer com si, com si no passés res. Imperdonable. En tots dos casos. I ves a saber si al final tot l'afer de l'esposa del president del govern, que va començar com una denúncia esperpèntica del sindicat d'extrema dreta "Manos Límpias" no acabi tenint alguna cosa de veritat..

No sé quant podrà aguantar aquesta legislatura però a Sánchez se li desmunta la coalicció d'esquerra i la dels independentistes, imbuïts més que mai en batalles intestines entre ells i dels uns contra els altres. El panorama és certament complex i aconseguir aprovar pressupostos en aquestes circumstàncies es fa més que dubtós.

No es pot dir que la dreta no estigui també emmerdada fins les orelles de casos de corrupció i llufes de tota mena, començant per la parella de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, també embolicat amb un afer d'enriquiment il·lícit amb mascaretes durant la pandèmia exactament igual que en el cas Koldo-Ávalos. Però la principal diferència és que la dreta no fa bandera moral del seu comportament. Actúen intentant minimitzar tot allò que implica l'administració pública i miren d'enriquir-se com tothom, però a diferència de l'esquerra, no pretenen postular ni donar exemple públic. Si els enxampen, els enxampen i fins i tot els seus els acaben mig exculpant. Un exemple flagrant i de rabiosa actualitat són els 100.000 euros cobrats en metàl.lic pel polític ultradretà líder de Se Acabó la Fiesta Alvise Pérez que està investigant la fiscalia. Bona part dels seus votants pensen que no hi ha res de dolent d'intentar estafar l'Agència Tributària i si poguessin farien el mateix.

Pels que ens agrada estudiar sobre la Guerra Civil espanyola, i veient el panorama actual, podríem dir que malgrat haver passat gairebé 90 anys de l'inici d'aquella guerra, poques coses han canviat de veritat. La República va perdre la guerra per moltes causes, i segurament la principal va ser no comptar amb el suport de França i Alemanya (i en canvi comptar amb el de Rússia) però el fet que hi va haver una altra guerra civil a les files republicanes entre anarquistes, comunistes, socialistes, sindicalistes, nacionalistes catalans va provocar en molts casos que les esquerres estiguessin més ocupades matant-se els uns i els altres en comptes de dedicar-se a la causa comuna de lluitar contra un feixisme ordenat, obedient a un únic comandament i que va comptar amb l'ajut de la gran banca i material militar de l'Itàlia de Mussolini i l'Alemanya de Hitler (malgrat que tots dos despreciessin profundament Francisco Franco tenien una causa comuna: acabar amb la República). Quan l'exercit republicà va aconseguir desarmar els anarquistes i els comunistes van posar ordre, ja era massa tard, la guerra s'havia perdut.

No sé si Sánchez es menjarà els turrons com a president del govern (ha demostrat en diverses ocasions que té més vides que un gat i que, com l'au Fèlix, ressorgeix de les seves cendres), però aquesta vegada, més que mai abans, ho té molt difícil.

La cirera del pastís a la Copa Amèrica

Ahir al vespre, el Telenotícies Vespre de TV3 es feia ressó de la finalització de la Copa Amèrica i del seu balanç per a la ciutat de Barcelona.

Més enllà de les dades, i del tall del Passeig de Gràcia per a la cerimònia final, amb la Sara Baras i en Josep Carreras, una imatge em va cridar l'atenció, i aquesta va ser la d'una parella de Nova Zelanda entrada a la seixantena (potser ratllant els setanta anys) que feia unes declaracions a TV3 (migdia, que en Toni Cruanyes va tornar a repetir al vespre) que diuen més que qualsevol resum que li haguéssim pogut demanar al responsable de relacions públiques de la més gran empresa del món. Aquestes imatges, naturalment, s'han fet virals a les xarxes.

Deia la feliç parella que ells havien vingut a Barcelona a gaudir de la Copa Amèrica de vela perquè al seu país, Nova Zelanda, no està ni permès ni ben vist que els diners públics es destinin a frivolitats com aquesta perquè al seu país prioritzen, literalment, la inversió pública en salut i en educació. I per més "inri", n'havien gaudit molt. Un clar exemple del que es fa als països civilitzats: envien els esdeveniments frívols al tercer món, com es fa a Europa amb els residus radioactius i els perillosos, que s'acaben emmagatzemant a l'Àfrica. Se'n parlarà durant molt de temps d'aquest tall televisiu, que es repetirà vegades i més vegades, i amb raó.

Al final, no he acabat d'entendre ben bé de què anava la Copa Amèrica a Barcelona (no parlo de les regles de la competició, que m'importen tres bledes, pel que he vist es tracta d'una competició d'enginyers gairebé aeroespacials que lluiten per a tenir les naus més ràpides, i això té poc a veure amb l'esport i amb la vela, però en fi, "doctors té l'església"), ni dels beneficis que per a la ciutat té organitzar una competició que només té interés mediàtic al món anglosaxó i per a un col·lectiu no reduït sinó reduidíssim.

I les administracions públiques s'han gastat en aquest esdeveniment la més que respectable quantitat de 50 milions d'euros (directes, no vull ni pensar amb els indirectes) en un esdeveniment que pels habitants de la ciutat ha passat sense pena ni glòria.

Explicava l'Antoni Bassas ahir al seu "Bon dia" al diari Ara, que s'havia calculat que l'impacte econòmic d'una competició que va començar el mes d'agost seria de 1.200 milions d'euros, es crearien 19.000 llocs de treball i que atrauria 2,5 milions de turistes d'alt poder adquisitiu (que és el que Barcelona vol, diuen, diuen).

Home, no em solc creure gairebé mai les xifres oficials d'esdeveniments mediàtics perquè sempre són inflades, però em sembla a mi que ni en el millor dels somnis humits dels responsables de l'Ajuntament de Barcelona són capaços d'afirmar, després del que s'ha vist, que l'esdeveniment hagi suposat més d'un 10% de les xifres que s'estimaven, i això essent molt optimista.

A més a més, afegeixo, per què caram vol Barcelona 2,5 milions més de turistes? Que no en tenim prou amb els que han envaït i desnaturalitzat la ciutat, el tarannà i per acabar-ho de reblar, l'idioma?

Només hi ha una notícia positiva en tot aquest despropòsit, i és que avui l'Ajuntament de Barcelona ha dit (seny per una vegada, cosa inusual en aquesta institució) que a la propera edició no hi posaran ni un duro, i que si es vol repetir Barcelona, encantats de posar-hi l'aparador, però els quartos que els hi posi un altre pardillu, i pel que sembla, els kiwis, han marxat de la reunió emprenyats com crancs.

No hi ha mal que per bé no vingui, o dit d'una altra manera, no hi ha desgràcia que cent anys duri. L'Ajuntament de Barcelona, per una vegada i sense que serveixi com a precedent, té tot el meu suport.

Xavier Palomares Miralles: In Memoriam

 

Escric aquestes línies des de Valls, un dimarts d’octubre fosc, rúfol i ventós, que sembla que vulgui acompanyar la meva angoixa i la de molts altres en aquests moments grisos que avui ens toca viure. Mentre sóc davant de l’ordinador, en Xavi, el nostre estimat Xavi Palomares Miralles, està acabant el seu camí d’aquesta vida que ens ha tocat viure.

Desbordat i destrossat per la pena, aquest és un dels textos més tristos amb el que m’enfronto a la meva vida. He escrit homenatges pòstums a persones molt properes amb qui he compartit un troç de vida, en particular el meu pare Vicenç Burgell i el meu sogre Josep Barceló, però acomiadar un amic de l’ànima, un company de generació, un company de classe des de pràcticament la infantesa, és quelcom molt més dur del que em podia imaginar. Però parafrassejant en Lluís Llach, jo no volia que en Xavi marxés sense un comiat final a manera d’agraïment per molts bons moments que va donar als seus. I sóc aquí, capcot i amb els ulls plorosos, davant de l’ordinador, acomiadant el nostre amic.

En Xavi Palomares ens deixa amb 58 anys, una edat en la que no és just morir-se, si és que hi hagués d’haver justícia en alguna mort. La manca de sentit d’una mort abans d’hora és gairebé sempre molt cruel, en el seu cas, encara més.

El nostre amic era un pou de vitalitat, d’alegria, de saviesa, de coratge, de seny i de rauxa i tenia unes immenses ganes de viure, per això la seva mort encara ens deixa més buits, perquè ens costa més de païr, i malgrat que el seu adéu és una realitat, es fa més dur d’acceptar-lo.

Ara tot just fa un any va decidir fer el pas de casar-se “ja veieu” -ens explicava amb to foteta- “com ens hem de veure, casat amb 57 anys”, i deixava anar una rialla d’orella a orella. Però l’Anna Pujol era el gran amor de la seva vida i el seu casament, l’octubre de 2023, va ser una d’aquelles celebracions en la que un acaba encomanat de la més absoluta alegria encara que no vulgui.

I malgrat que se’ns en va quan encara tenia molt a oferir-nos a tots, a la seva Anna, als seus amics, a la seva família, el seu llegat és immens i perdurà a les nostres memòries. En Xavi era un pou sense fons de bondat, de saviesa -aquella que emana del més noble sentit comú-, d’alegria contagiosa. S’aferrava a la vida follament, en tot el que feia, ja fóra fent muntanya, esquiant, fent de monitor d’esquí (quantes vegades a Vallter, Xavi, quantes…), de cuiner o de mariner. Estimava els seus amics com ho feia tot a la vida, amb passió.

A la colla de companys de gairebé infantesa, més de cinquanta anys d’amistat al capdevall, que ens vam retrobar en fa ja uns quants a la Barraca de S’Alguer (en majúscules) de l’amic Joan Gómez, en Xavi era, és i será, un dels pals de paller. Les seves paelles eren mítiques, i les seves aventures per la Mediterrània, embarcat de cuiner en un veler de molts metres d’eslora, també. Les seves fotos del millors racons del nostre mar, de les millors sortides de sol, dels millors capvespres, ens les compartia al grup de WhatsApp, un grup que ja ha esdevingut més que una colla d’amics, jo ho considero gairebé un referent de l’amistat duradora.

Vaig tenir la sort, gairebé casual ja que havia estat fora de viatge durant molts dies, de poder compartir més de tres hores amb ell dissabte passat. I tinc la pau d’esperit d’haver-me pogut acomiadar d’ell sense pressa. Vam esmorzar plegats, amb l’Anna. Vam riure, vam plorar, i em va explicar amb tota mena de detalls, amb el detall que només són capaces de transmetre les persones que viuen les coses de la vida amb la passió d’un infant, això de la Copa Amèrica que tot i els seus esforços, encara em costa d’entendre. Vam parlar de vida i de mort. De l’arranjament per l’adéu final. La seva serenor, la seva preparació pel nou viatge, em van impressionar un cop més, i em van confirmar una altra vegada la gran persona que se’ns en va.

Deia el mestre sevillà de flamenc “quelcom es mor a l’ànima, quan un amic se’ns en va”. Així és com em sento jo, així es com ens sentit tots els que l’estimem. Malgrat que el perdem en aquesta vida, el seu record i el seu llegat ens acompanyarà sempre més.

El cas inaudit dels corruptes denunciant corrupció al país de les meravelles

Que Espanya no és un estat normal, o diem-ho d'una altra manera, una democràcia normal ho hem sabut sempre (des de la "transición que nos dimos entre todos"), però que els nivells d'"anormalitat" siguin actualment tan excepcionals és francament difícil d'explicar i d'entendre. Espanya és el país de les meravelles, en el que es poden trobar "Alícies" a cada cantonada.

Efectivament, Espanya és un país on el poder judicial fa política contra un govern legítimament constituït i que compleix tots els estandards de qualitat democràtica. La justícia, o al menys una bona part de la mateixa, segueix conculcant la legislació vigent impedint que s'apliqui una llei aprovada pel parlament espanyol, la de l'amnistia. Si ens aturem a pensar-ho fredament, és un fet veritablement inversemblant. El poder judicial prevarica i no passa res. I això, en una democràcia consolidada, simplement no hauria de poder passar. 

Però és que Espanya és un país on hi havia una vegada un rei que se n'anava a caçar elefants (el sol fet d'anar a caçar elefants ja és repugnant en sí mateix), que ho feia a més a més acompanyat de la seva amant alemanya i per acabar de reblar el clau, sense permís del parlament espanyol i sense el coneixement del president del govern. I al capdevall, tot s'acaba amb una frase ben simple: "lo siento mucho, no volverá a pasar". I tot el personal es queda tan ample. Aquí paz y después gloria.

Però és que Espanya és un país on hi havia una vegada un rei nomenat a dit per un dictador (incomplint els drets dinàstics de successió establerts) a partir d'una llei feta a mida per a que pogués regnar el nou monarca, passant pel cim del seu propi pare. I tothom es va quedar tan ample, començant pels mateixos monàrquics.

Però és que Espanya és un país on de gairebé tothom era conegut (o com a mínim sospitat) que tenia un rei que li era infidel a la seva esposa reina d'Espanya amb "cabareteres" i "artistes de varietés", es diguin les mateixes Bárbara Rey (com ara ha quedat demostrat), "Nadiuska", Paloma San Basilio, Raffaella Carrà o Sara Montiel entre -segurament- moltes altres. Com diria en Tortell Poltrona: "Que bèsssssssstia".

No podem oblidar tampoc, que és un país on ens treuen els peatges amb la finalitat única (si és que n'hi ha alguna alta que algú m'ho expliqui perquè no ho entenc) d'aconseguir algun vot despistat amb la contrapartida ("que bèsssssstia") de convertir vies ràpides, segures i pagades pels usuaris en vies lentes, perilloses i pagades per tots els ciutadans espanyols (els que fan servir les autopistes i els que no) amb la paradoxa que els que no paguen impostos aquí (la majoria de camioners) en gaudeixen molt més que molts ciutadans del país.

Però la cirera que trobem al cim del pastís és que el partit amb més casos de corrupció segurament de tota Europa, el PP, presenti una querella per corrupció al PSOE. Núñez Feijóo sempre m'ha semblat un personatge d'una patètica mediocritat, però en una situació en la que se li acaba el crèdit polític davant els seus i la seva adversària madrilenya, tira desesperadament del que sigui, atacant als seus contrincants sense més munició que el descrèdit de portar sobre les espatlles els pitjors casos de corrupció de la història d'Espanya. 

Només en citaré uns quants que em venen a la memòria: cas "Naseiro", cas "Palma Arena", cas "Noos", cas "Taula", cas "Ibatur", cas "Hügel", cas "Púnica" (amb sentència condemnatòria), cas "Andratx" (amb sentència condemnatòria), i per acabar aquesta llista no exaustiva, cas "Gürtel", amb tot de peces separades (Aena, Fitur, Jerez,....) on el PP va ser el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya, l'any 2018. I aquests senyors, aquests senyors (és un recurs literari) tenen la barra de presentar una querella contra el PSOE per corrupció? 

Hi ha coses que passen aquí avui que són dignes de "La escopeta nacional" aquell grandíssim fresc de l'Espanya de les postrimeries del franquisme retratada del grandíssim director de cinema Luís García Berlinga que va ser filmada el 1978 però que té encara avui, 46 anys després, una vigència que fa esgarrifar.

Les misèries dels polítics

Llegeixo avui en premsa que la direcció d'Esquerra Republicana (ja saben, aquell partit que "va ser" una referència i que tal vegada "deixi de ser-la" si li passa com a Ciudadanos a les properes eleccions que es presenti ja que tot dependrà de com gestionin el congrés del mes de novembre, i la transmissió del resultat a la militància i a la ciutadania) ha tornat a demanar, més aviat a exigir, a tots els seus militants que encara són alts càrrecs del nou Govern de Salvador Illa, que deixin el càrrec amb caràcter immediat.

I no estem parlant d'un afer menor. Encara hi ha un 20% d'alts càrrecs del Govern de l'ex president Pere Aragonès que continuen exercint el càrrec. 

Aquí voldria fer un parell de reflexions que, més que tals, em semblen obvietats.

La primera és que trobo d'una mesquinesa al·lucinant, difícil de pair, que les consignes polítiques puguin forçar algú que està fent una bona feina de servei públic sigui cridat, per "disciplina de partit" (comprensible en partits polítics de tall autoritari com el partit comunista xinès o el partit comunista rus) a abandonar el seu càrrec. Miopia de curt termini i estupidesa galopant. Però així és la política.  

Em va semblar un gest de sensatesa i generositat política, de sentit comú, vaja, que Illa no destituís tots els alts càrrecs del Govern de Pere Aragonès sinó que alguns es mantinguessin al càrrec, cosa molt difícil en un món on tots els partits polítics tenen una munió de "fidels a la causa" a colocar en càrrecs de confiança el dia després de guanyar les eleccions.

La segona és que en països més civilitzats que el nostre, sobre tot en el món anglosaxó, els anomenats "alts càrrecs" no són cessats després d'unes eleccions que perdin "els seus" sinó que continuen a un càrrec al que, com a l'empresa privada, han estat designats per mèrits propis. Al capdavall, l'execució eficient dels pressupostos públics requereix de figures preparades i que tinguin continuïtat als càrrecs. Canviar-los cada quatre anys no aporta més que ineficiències i mal govern.

Però en política ja se sap, una de cal i una altra d'arena. Recorden l'ex president de RENFE, Isaías Táboas? Potser el nom els resulta familiar però no els acaba de sonar, però si els dic que era el president de RENFE als anys que va encarregar uns trens destinats a Cantàbria i Astúries que no cabien en els túnels que havien de travessar perquè es van dissenyar amb una amplada superior a la que permetien els túnels, segur que els sona. Doncs aquest individu, que ha mamat de mamella pública bona part de la seva vida laboral, ha estat rescatat per Salvador Illa per a presidir Infraestructures.cat, l'empresa d'obra pública més gran de Catalunya.

Com els deia abans, en el fons, en el fons, ni un pam de net.

El debat de vice-presidents als Estats Units

Havent vist com de bruta és aquesta campanya per les eleccions presidencials nord-americanes de 2024, el millor que es pot dir del debat d'ahir és que, en línies generals, es va mantenir en un to d'educació i respecte per l'adversari que dista molt del que estem veient als mítings i als resums de campanya que ens ofereixen els mitjans i -sobre tot- les xarxes socials. No hi va haver ni insults, ni exabruptes ni sortides de to. 

Com és natural i passa a les democràcies avançades, avui tots els comentaristes del país feien les clàssiques valoracions sobre qui va guanyar el debat. 

Hi ha un consens generalitzat als mitjans, fins i tot els menys favorables a Donald Trump, en particular els prestigiosos The Washington Post i The New York Times, però també la CNN (que està clarament posicionada en contra de Donald Trump) en que el guanyador va ser el senador J.D.Vance. 

Estic bastant d'acord amb aquest consens. Vance és advocat de formació, per la prestigiosa universitat de Yale, i està acostumat als debats, a argumentar i a contra-argumentar i té una notable capacitat oratòria. Tant va ser així que jo penso que va deixar en evidència el seu cap de cartell Donald Trump que basa tota la seva estratègica comunicativa en la mentida (Vance també, però menys), la manipulació i l'insult (el darrer, com escrivia ahir, el que va proferir dissabte passat tractant la seva adversària Kamala Harris de "discapacitada mental").

El governador de Minnesota, Tim Walz, té formació com a mestre, però no està acostumat als cara a cara, i això ahir es va notar. A l'inici del debat, sobre tot, se'l va veure neguitós davant la càmera, en front de la seguretat Vance.

No obstant, Walz va anar de menys a més a mesura que el debat avançava i en la meva opinió va acabar molt millor de com va començar, sobre tot quan va preguntar a Vance que qui creia ell (Vance) que havia guanyat les eleccions del 2020 (referint-se a la negativa de Trump a acceptar els resultats que donaven com a guanyador a Joe Biden) i Vance va tenir una moments d'angoixant dubte que les càmeres van recollir i després del silenci va fugir d'estudi dient que ell s'enfocava al futur i no al passat.

Un altre dels exercicis que avui apareixen als gran mitjans nord-americans és el "fact-check", és a dir, l'anàlisi amb fet d'algunes de les afirmacions de cada candidat. La conclusió sembla ser que va dir més mentides (o afirmacions fora de context, com eufemísticament apuntaven avui alguns mitjans com el NYT) Vance que Walz.

En tot cas, i com a conclusió, jo diria que el debat (que va ser el primer i l'últim, ja que no es repetirà) organitzat per la cadena de televisió CBS a New York, que va tenir una audiència molt inferior a la del debat dels candidats a president, de "només" 43 milions de persones (el debat presidencial el van seguir 67,1 milions de persones), no serà gens conclusiu a per a inclinar als votants (aquells que encara no ho hagin fet per correu o per vot anticipat, que són la majoria de votants), com també semblen indicar les enquestes fetes pels diferents mitjans de comunicació.

Com a mínim però, es va demostrar que uns altres Estats Units, molt més civilitzats, són possibles i això per a mi, en aquests temps obscurs que ens ha tocat viure, és la gran notícia del debat d'ahir.

Els contrastos dels Estats Units

Aquests dies més que mai, des dels Estats Units, en el temps de lleure que em queda, segueixo les notícies com no ho havia fet en cap altra ocasió abans. Òbviament, m'informo prioritàriament de tot allò relacionat amb  campanya electoral, però també amb la resta de notícies de l'actualitat. 

I a part de les notícies sobre les barbaritats que professa el candidat Donald Trump (avui a La Vanguardia hi ha un article del Màrius Carol molt similar al que jo vaig escriure ahir al meu blog, que es titula "Trump perd el cap"), una de les notícies més seguides als mitjans ha estat la devastació provocada pel pas de l'huracà Helene pel Sud Est dels Estats Units -Florida, Georgia, South Carolina- que ja ha causat (i el recompte encara no s'ha acabat perquè queden moltes persones desaparegudes) 160 morts i una destrucció que costa de creure i que només les imatges que els canals de televisió van retransmetent permet fer-se una idea dels estralls del temporal. 

El recompte de danys tot just ha començat però hi ha en aquests estats milions de persones sense electricitat i sense aigua corrent. Pobles sencers inundats encara, carreteres i ponts destruïts i moltes fàbriques i cases seriosament afectades.

El que em sembla més inversemblant és que un país que, amb permís de la Xina, continua essent un dels principals líders mundials, que mentre escric això la seva tecnologia militar està assegurant que l'escut anti-míssils que ha muntat sobre els cels d'Israel intercepti tots els míssils que està llençant l'Iran, o que pot matar amb un dron activat des de Texas el islamista Osama Bin Laden a més de 10.000 kilòmetres de distància, sigui incapaç de fer front a amenaces climàtiques tan freqüents com les que afecten el sud dels Estats Units.

Segurament els lectors recorden l'huracà Katrina l'any 2005 (n'hi hagut molts més aquest darrers 20 anys, però segurament cap de tan devastador) que va causar gairebé 1.400 morts i que més del 30% de la població de New Orleans hagués de ser reubicada.

Des d'aleshores molts altres huracans han causat destrucció al Sud del país però els fets es repeteixen sense que ningú sigui capaç de posar-hi remei. I els fenomens van a més però no sembla pas que el canvi climàtic preocupi a la majoria d'Americans que continuen vivint com si la sostenibilitat no anés amb ells.

Un altre dels elements de debat avui a alguns mitjans és la fragilitat estructural de les construccions a molts pobles i ciutats, sobre tot de les cases unifamiliars, que es construeixen en quatre dies i en molts casos es tracta d'estructures prefabricades d'una feblesa que esparvera.

Però aquesta és una de les altres grans inconsistències del país: un entorn regulatori molt laxe, amb una estructura federal molt petita (excepte l'exercit i la indústria militar) que permet que coses que a Europa ens semblin inaudites, aquí siguin el pa de cada dia.

Un exemple són els anuncis televisius. Cada dia, mentre faig esport al gimnàs, a la cinta, veig anuncis de gent molt feliç ingerint amb devoció hamburgueses i altres menjars ultra processats farcits de greixos poli saturats i el següent anunci és d'un medicament contra la diabetis o un altre medicament per a aprimar. Això sí, l'anunci del medicament adverteix de tants possibles efectes secundaris, que només de sentir enumerar-los ja em poso malalt. I després un altre anunci de llaminadures. 

No estic exagerant. Qui conegui una mica els Estats Units sap que el que dic respon a una realitat que als Europeus ens sembla absurda, però és real. 

Les permissivitat amb la tinença armes (en paral·lel a l'existència d'un sistema judicial poc garantista que et pot portar a la presó -i fins i tot a la pena de mort- de forma injusta), o el cost de la sanitat privada en són altres exemples.

Podria posar un munt d'exemples addicionals dels contrastos d'aquesta societat, però ara els he de deixar perquè són més de les nou de la nit (al meu fus horari als Estats Units) i comença el debat dels candidats a vice-president, Waltz-Vance, retransmès el directe per la majoria de canals de televisió nord-americans.

La deriva total de Donald Trump

Quant més segueixo la campanya electoral per les presidencials als Estats Units més m'adono que el senyor Donald Trump ha entrat en una espiral de fanatisme i bogeria que a mi em sembla ja difícil d'aturar. 

Seguir el seu compte de "X", antic "Twitter" és per acabar amb la capacitat de sorpresa de la persona més escèptica, per la quantitat i qualitat de barbaritats que arriba a proferir sense que li tremoli la veu ni el ratolí. Ara a més a més publicita les monedes de plata que està encunyant amb la seva imatge en una barreja perfecte d'interessos públics i privats.  

En el seu cas, la campanya ha derivat obertament -especialment des de la seva humiliant derrota al debat que van mantenir tots dos el dia 11 de setembre- cap a una guerra sense quarter en la que l'única norma és el "tot s'hi val" amb tal de fer mal no a l'adversari (aquest mot no existeix en termes trumpians), sinó al que ell considera l'enemic. 

I ja se sap com van les coses als extrems, tan a l'extrema dreta com a l'esquerra, però sobre tot a la dreta. Preval només una màxima: "O estàs amb mi o estàs contra mi". No hi ha matís, no hi ha diàleg, no hi ha arguments basats en l'oratòria. No hi ha capacitat de persuasió. La  retòrica és morta. Tinc moltes ganes de veure com s'enfoca l'argumentació de J.Vance, el candidat a la vice presidència de Donald Trump, probablement només en basarà en l'acat al seu contrincant.

La deriva és tan gran que el dissabte, quan la vice presidenta Harris visitava un punt de la frontera mexicana (una de les seves bèsties negres, i un dels 3 aspectes que li pot fer perdre les eleccions, juntament amb l'economia i l'avortament), en un debat a Pennsylvania Trump va afirmar, literalment -o vaig veure i sentir a la CNN i no m'ho podia creure: "President Biden became mentally impaired, Kamala Harris was born that way", que es tradueix com: "El president Biden es va tornar un discapacitat mental, Kamala Harris va néixer així". És segurament de les coses més bèsties que he sentit en política en tota la meva vida. L'insult elevat a la seva màxima expressió.

Sóc del parer que aquest tipus de conductes han de ser sancionades. Encara que s'apeli a la llibertat d'opinió i d'expressió hi ha d'haver límits, i tinc la convicció, i els fets ho demostren cada dia, que Donald Trump no en té cap ni un.