Atrinxerats

En aquests temps tan estranys i distòpics que ens han tocat viure, on la incertesa sobre el que succeirà a curt termini és l'única veritat, constato, entre amics, coneguts i saludats, un desconcert absolut barrejat amb un sentiment a cavall entre l'angoixa, la por, el neguit i els dubtes sobre com serà la tardor i com hi encaixaran les nostres vides, la del nostre cercle proper i de retruc com afectarà tot plegat la nostra butxaca i la nostra salut. 

Efectivament, mentre escrit aquest article tinc el fill petit positiu de coronavirus i el gran, que s'ha fet  el test PCR aquest matí, amb clara simptomatologia compatible amb el virus ara mateix. Pensar més enllà de quinze dies vista, vist el percal, se'm fa del tot coll amunt.

Enmig d'aquest panorama dantesc però, hi ha personatges les actituds dels quals no canvïen i que malgrat les evidències palmàries que ferien enrojolar un extra-terrestre, ells s'entossudeixen a girar-se d'esquenes a una realitat que els supera i continuen amb el seu tarannà egocèntric, altiu, desafiant el sentit comú, l'ètica i l'estètica. 

Vegem-ne alguns exemples:

• Bartomeu i la Junta del Barça. En un món de gent normal, o ni tan sols això, només, repeteixo, només, en un món de gent decent, després de les debacles concatenades del Barça i dels seus decisors els darrers dos anys, la Junta hauria d'haver dimitit en bloc i nomenar una gestora interina amb l'única missió de preparar i conducir el club a noves eleccions a la major cel·leritat. Vostès ho han vist? Jo tampoc. Sentir l'entrevista a Bartomeu avui a Barça TV era un veritable desafiament a la paciència del ciutadà simpatitzant del Barça: no només no plega, sino que ho justifica. Viure per veure. Viure per creure.
• El Rei Emèrit. Finalment, després de 14 dies d'estires i arronses de Moncloa, Zarzuela, periodistes, polítics i plebeus, ha acabat forçat a fer públic el seu parador: Emirats Àrabs Units, una autocràcia on la democràcia brilla per la seva absència i on els tractats d'extradició amb d'altres països són tan escassos com les alegries dels seguidors del Barça. Patètic, oi? Doncs sí, però mentrestant Moncloa diu que hi va enviar una escorta de 4 guàrdies civils perquè l'Emèrit és un ex-cap d'estat. Com a la cançó de Els Pets, em venen ganes de cantar: "Jo vull ser rei / ser per collons cap de l'Estat / tenir-ho tot fet / només per ser fill de papà". Doncs això mateix.
• La Cayetana Álvarez de Toledo. Ai! Confesso que com l'Alicia Sánchez-Camacho, en Quimet Torra  o la Isabel Díaz-Ayuso, és una de les meves grans debilitats com a articulista. La senyora dóna molt de sí. Difícilment superable en els temps que corren. Tot el que pugui escriure sobre aquesta il·lustre dama queda curt i es veu superat per la (seva) realitat: prepotència, mala educació, altivesa, provocació, estultícia, revanxisme, vulgaritat, en suma. Per fi el PP moderat (branca gallega, fonamentalment) ha aconseguit fer veure a l'il·lustre licenciat que dirigeix el Partit, que sense un punt de centrisme (real o fictici, però al menys pretès), el PP dormirà a les catacumbes de l'oposició durant molts anys. Casado doncs, la destitueix al mes d'agost, que és el mateix que dir amb nocturnitat i traïdoria. Avui la noble política ha fet una roda de premsa improvisada a les portes del Congrés afirmant amb la xuleria dels pinxos irredempts que no està d'acord amb la seva destitució i que a més a més, és una pèssima decisió per Espanya. Curdons amb la tipa. S'ha de reconèixer que l'estupidesa no només és agosarada si no que no té límits. Auguro que abans de finals d'any la veurem a les files de VOX. Algú s'hi vol jugar res?
• Quim Torra. Mestre de mestre de mestres. Mentre el pais i l'economia se'ns desmunten ell s'entossudeix amb obsessessió malaltissa a voler reprovar la monarquia borbònica al Parlament i a destituir al lletrat en cap que no ha públicat la resolució sencera. A la trinxera a la que viu el senyor Torra (als llimbs) ningú no li deu haver explicat que gestualitat absurda i virtual que no aporta res de positiu s'hauria de posposar per un altre moment. Per exemple, per quan lliguem gossos amb llangonisses.
• Alexander Lukashenko. A l'autoanomenat darrer dictador d'Europa, guanyador fins ara d'eleccions presidencials per 95%-5%,  aquesta vegada el tret li està sortint per la culata. Tot i així, és capaç de fer matar els seus conciutadans per tal de mantenir-se al poder. De tota manera, per primera vegada el poble ha començat a dir prou, tant, que el mateix Putin s'hi comença a girar d'esquena.
• Donald Trump. Una altra de les meves icones. Ha perdut tota espurna de credibilitat. Com Lukashenko, vol morir matant. Una desgràcia pels Estats Units i pel Planeta. Però això serà motiu de la meva entrada al blog de demà dimecres.