La Barcelona insostenible

Avui he anat amb la família veure el meu nebot que viu a Barcelona i que jugava un partit de futbol a Barcelona, al Club Esportiu Vila Olímpica, carrer Espronceda cantonada Gran Via. Fins aquí tot normal.

Una vegada acabat el partit havíem ja decidit anar a dinar a la Barceloneta (un clàssic de quan erem adolescents i els xiringitos eren a la platja i es podia sopar menjant l'arròs descalç tocant la sorra de la planta...eren altres temps que ja no tornaràn). I aquí s'ha acabat la normalitat. Avui he pogut constatar en pell pròpia les queixes dels veïns de la Barceloneta i la de molts ciutadans de Barcelona que se senten expulsats de la seva pròpia ciutat per una massa humana que, en termes generals, és incompatible amb la sostenibilitat, el bon gust, el sentit comú i el sentit d'allò que té sentit.

He viscut molts anys a Barcelona (en concret 10 en dues etapes), i alguns anys gloriosos, els de la ciutat post-olímpica, renovada, la Barcelona socialista que s'havia "posat guapa". La Barcelona que havia recuperat el mar, Montjuïc, l'Eixample, les Rambles i Ciutat Vella. La Barcelona que en Samaranch i en Maragall van posar al mapa mundial. No sé si va ser del tot una gran idea. Tal vegada sí, i és possible que fins i tot sense els Jocs Olímpics, la globalització, els bookings, trivagos, tripadvisors i companyia i els vols low cost haguessin fet que la cosa acabés com el que he vist avui.

Però el que he contemplat i viscut avui no m'ha agradat. Hem dinat en un restaurant a un passeig Joan de Borbó absolutament desbordat de turistes. Comiats de solter i soltera a punta pala. Estrangers torrats de cervesa i sangria a les quatre de la tarda...turistes amb pinta de tenir disponibilitats líquides equivalents a 25 pessetes per dia.

I sobre tot, sobre tot, manters "a manta".

Ja em perdonareu el joc de paraules, però és que és literalment així: una gran manta tapa gairebé de forma total el passeig, farcida de tota mena de productes falsificats i amb absoluta impunitat i sense la presència d'un sol policia municipal o mosso d'esquadra (tot i que entenc que les competències en matèria de comerç minorista són municipals). Repeteixo, absoluta impunitat. Dotzenes de manters, m'atreviria a dir que entre dos-cents i tres-cents, fent competència deslleial al comerç que paga escrupulosament els seus impostos i que lluita cada dia per poder mantenir les persianes enlaire.

Però això no és tot. Al mercat africà en què s'ha convertit Joan de Borbó, cal afegir-hi els guiris que lloguen bicicletes i patinets elèctrics (una altra gran plaga bíblica...quin pecat mortal han comès els pobres barcelonins?), els guiris que circulen amb patinets elèctrics, els guiris que circulen amb bicicletes de lloguer, elèctriques i convencionals, i els paquistanesos que passegen turistes mig torrats amb tricicles elèctrics, als que s'ha d'anar esquivant de tan en tant per evitar ensurts.

Acabar el passeig i girar cap a la platja, pel passeig, en direcció a la Vila Olímpica és una altra experiència antropològica, gairebé tumultuària (parafrassejant el gran fiscal instructor Llarena). I això en un dia gris, fred i mig plujós, no vull ni pensar com deu estar un dia de sol i calor estiuencs.

Riuades d'estrangers de tota mena i condició, amb tots els mitjans de transport imaginables excepte vehicles de quatre rodes. Un veritable caos on l'únic color local el posaven els serveis de neteja de l'Ajuntament.

Aquesta no és la meva Barcelona. Si hi visqués, jo no sé qui votaria, però definitivament, si algun candidat o candidata (VOX, PP i Ciudadanos exclosos) em prometés posar ordre i racionalitat en aquest merder, tindria, sense dubtar-ho, el meu vot.