Que les decisions preses per l'Administració de Donald Trump semblen arbitràries i preses per algú que no hi toca del tot em sembla una evidència, en vistes de les decisions de posar aranzels a regions del Planeta només habitades per pingüins, per exemple, o ara te'ls poso, adés te'ls congelo i demà te'ls torno a pujar, però augmentats en un 100%...
Diumenge passat, un polític respectable, Shlomo Ben Ami, exministre d'afers exteriors d'Israel publicava un molt ben documentat article a La Vanguardia titulat "Desxifrar a Donald Trump" que comença dient que qualsevol intent racional d'entendre el que hi ha a la ment d'aquest personatge és impossible.
Però el que és clar, ho diu qualsevol persona que tingui mínims coneixements d'economia -i de sentit comú-, és que una política aranzelària tan agressiva com la que pretén practicar l'administració nord-americana està condemnada al fracàs més absolut (a mig i llarg ternimi). Òbviament, US Customs and Border Protection està recaptant molts diners però això només s'alinea amb una de les polítiques que vol implantar Trump, que és la d'aconseguir ingressos que permetin reduir els impostos que paguen els més rics.
La idea que la imposició d'aranzels (com passava al Segle XIX o a principis del Segle XX) tornarà la indústria al país és molt peregrina. Per molts motius. Primer perquè els Estats Units no té mà d'obra suficient com per a poder assumir una reindustrialització a gran escala (a l'empresa que nosaltres tenim als Estats Units patim moltíssim per a trobar mà d'obra, i molts dels obrers que acabem contractant són immigrants, perquè aquesta és una altra, els americans -genuïns, diguem-ne- no volen treballar en feines a fàbriques) i si pretenen frenar el fluxe migratori, el problema encara és més greu.
En segon lloc, perquè ningú no es pot esperar que els Estats Units puguin aplicar aquesta política d'aranzels (sí, és el mercat de consum més gran del món, però atenció, el món és molt gran) i no esperar represàlies d'altres països, en particular de la Xina. Un exemple d'aquesta mateixa tarda: el govern xinès ha prohibit el lliurament d'avions Boeing a les seves aerolínies, i el mateix ha fet amb les peces de recanvi. I això, a la llarga no aconseguirà altra cosa que el desenvolupament del gran fabricant d'avions xinesos Comac, que en poc temps s'inflarà de comandes de les aerolínies xineses (comandes que fins fa quatre dies es repartien el consorci Airbus i el fabricant nord-americà Boeing).
En tercer lloc, i com escrivia l'altre dia, la nostra empresa, ubicada a Columbus, Ohio -que genera 110 llocs de treball als Estats Units- arran de la imposició d'un nou aranzel del 145% a les importacions de productes xinesos (pels que no hi ha la moratòria dels 90 dies "concedida graciosament" a la resta del planeta -després que els mercats borsaris i el dòlar s'enfonsessin-) s'enfronta a un pagament extraordinari d'aranzels, d'aquí a finals d'any, de més de 3 milions de dòlars. Si els nostres clients no ens accepten una pujada de preus (que, és clar, redundarà en una major inflació, perquè ningú no vol entomar aquests costos extraordinaris que només es poden compensar guanyant menys diners o directament perdent-ne), ens veurem obligats a deixar de produir als Estats Units. Hi ha determinades matèries primes, alguns tipus de teixit, per exemple, que només es fabriquen -de forma competitiva- a la Xina, per tant, si no els podem comprar a la Xina, tampoc tindrem viabilitat per a seguir fabricant al país. El dilema està servit.
I en quart lloc, és probable que una economia nord-americana més tancada acabi afeblint el dòlar com a moneda refugi i d'intercanvi generalment acceptada pel comerç mundial. Un país amb el deute públic més elevat del món, 35 bilions de dòlars, o un 124% del seu producte interior brut només pot aguantar-se perquè pot imprimir, pràcticament de franc, tants bitllets com vulgui mentre el seu sistema econòmic tingui credibilitat. Si aquesta comença a posar-se en qüestió, és més que probable que el dòlar es continüi devaluant i que perdi interès com a valor refugi, i això pot suposar un problema encara més gran per a l'economia nord-americana.
No calia ser un gurú per haver pensat abans en les conseqüències col·laterals dels aranzels de Donald Trump. De moment, els seus amics rics han vist com s'evaporaven una part considerable de les seves inversions en borsa, i aquesta tal vegada sigui l'única possibilitat perquè el boig taronja acabi recapacitant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada