Estats Units: és l'economia, estúpids (I)

Aquest divendres es va fer pública la darrera actualització de les dades de l'economia dels Estats Units.

Una de les que més crida l'atenció (però no l'única) és la que fa referència a la taxa de desocupació. És tan bèstia, que fins i tot costa de creure, tot i que he de confirmar -en viure aquí més de forma més o més continuada des de fa un parell d'anys- que l'economia bull en tots els àmbits. I això és pot veure de forma pràctica en tot moment: carreteres atapeïdes, hotels i restaurants plens, cartells de "now we hire" a cada empresa de cada polígon industrial, activitat comercial i industrial a un nivell altíssim....

La data que es va publicar divendres és d'una taxa de desocupació del 3,9%, en termes absoluts, 5,8 milions de persones en edat de treballar. La data ja de per sí, és espectacular, però més ho és si s'hi afegeix que es trata de la desocupació més baixa des de.....1969. Jo tenia tres anys. Per que es facin una idea de les magnituds, només cal afegir que el mes d'abril es van crear 387.000 nous llocs de treball no agrícoles.

Com totes les estadístiques, la data, que és -insisteixo- molt impressionant, amaga grans variances. Entre la població menor de de 20 anys, el rati de descupació és d'un 13% i el col·lectiu negre té una taxa de desocupació del 6,7%, amb cap canvi significatiu en relació al mes anterior.

Això no treu el fet però que als USA qui no treballa és per que no vol. També és cert que hi ha molta infraocupació (feines amb salaris molt baixos que exigeixen pluriocupació) i molta precarietat, en ser pràcticament la totalitat dels Estats Units, un lloc on l'ocupació és "at will", és a dir, no hi ha contractes de treball com els entenem a Europa. Com a màxim una carta "employment letter" en la que es determina el salari horari (la majoria dels treballadors cobren per hora i no tenen un salari brut anual), i tant empresa com a treballador poder rescindir la relació laboral sense causa en qualsevol moment.

Per a posar un exemple d'infraocupació, podem posar l'exemple de l'hoteleria i la restauració. A l'estat d'Ohio, per exemple, que és el que avui en dia conec millor, el salari mínim dels treballadors "que cobren propines" (no és una broma, és literal), s'estableix en 4,5 dòlars per hora, i això tampoc és broma. Per aquesta mateixa raó, quan algú deixa una propina baixa en un restaurant (menys d'un 15%) es considera entra la població local -no només entre els cambrers- gairebé ofensiu.

O un altre. Als anuncis que fan a Spotify quan un no és client "premium" (com és el més cas) cada trenta minuts, als Estats Units demanen suport econòmic pels mestres perquè, segons diu l'anunci, un de cada cinc mestres han de recórrer a la pluriocupació per a poder arribar a fi de més. Patètic.

És l'expressió més salvatge de l'economia, però tot i així té un vessant positiu. Ningú està en una situació de total misèria  (n'hi ha alguns casos, però són francament marginals i estàn relacionats amb altres cases, com la toxicomania).

L'altra gran mancança, que les estadístiques no expliquen, és que la manca d'un sistema públic de seg

uretat social organitzat com l'entenem a Europa contribueix moltíssim a precaritzar la situació de moltíssims treballadors, sobre tot, és clar, dels que cobren un salari més baix. Només a títol d'exemple, els treballadors en règim de treball temporal, no tenen dret a cap tipus de prestació mèdica fins que no fa 90 dies que estan treballant per una empresa.

Potser per això, i malgrat els retalls impositius que -més o menys- han beneficiat tots els col·lectius econòmics, la popularitat del president Donald Trump, no és per a tirar cohets: un 52,5% desaprova la seva gestió.