La crisi de credibilitat de la classe política, impulsada per la corrupció, les mentides i els incompliments programàtics, cada vegada més present entre una ciutadania decebuda i incrèdula i la manca de proximitat real al votant dels polítics de les marques "nacionals" -sigui considerada nació l'espanyola o la catalana-, té com a conseqüència directa des de fa alguns anys la irrupció a l'espectre polític d'una munió de nous grups polítics o agrupacions de ciutadans.
El fenòmen s'ha viscut a la política espanyola amb l'aparició de partits que fa deu o quinze anys ni tan sols existien. És el cas de Ciudadanos (2005), UPyD (2007), Vox (2013), Podemos (2014), PdCat (2016) o Junts per Catalunya (2017). Enrere queden els temps del bipartidisme (fenòmen que encara es conserva prou al món anglosaxó), en els que els partits conservador i progressista s'anaven canviant les tornes amb una periodicitat gairebé programada (o pactada).
Un fenòmen similar s'ha produït també a la resta d'Europa (a títol d'exemple, i només per citar el cas italià que conec bé, la "Lega Nord" és de 1991, el "Movimento cinque stelle" és del 2009 i "Forza Italia" del 2013).
Però on de debò el fenòmen ha eclosionat ha estat als municipis. A cada cantonada (exagero, com a recurs estilístic) apareix una agrupació de ciutadans amb ganes de fer política municipal i evitar les imposicions i les disciplines de partit de, per exemple, Barcelona o Madrit (concepte, no ciutat). Només a Sabadell hi concorren 16 candidatures. A més a més de les clàssiques hi podem trobar: Ara Sabadell, 100% Sabadell, Nova Participació Sabadell, Escons en Blanc, Crida per Sabadell, Som Catalans, Guanyem Sabadell, entre d'altres. A Barcelona s'hi presenten....24 partits! Inaudit oi? En un municipi que compta amb 41 regidors s'hi presenten 24 partits. No és d'estranyar que les enquestes (frec a frec entre Maragall i Colau) donin al partit guanyador 11-12 escons i al segon 10-11.
El problema és que, encara que la llei electoral permeti escollir l'alcalde de forma directa en funció del número de vots (si en Maragall treu un vot més que la Colau serà alcalde per llei), això està molt lluny de permetre la governabilitat dels nostres pobles i ciutats. El consistori barceloní actual n'és un bon exemple: un caos monumental on ningú no es posa d'acord. Però el problema és que això va a més i és probable que molts consistoris importants acabin semblant una olla de grills on sigui molt difícil prendre decisions en benefici dels votants, que són els que en definitiva acaben atorgant la confiança als que volen que siguin els seus representants.
Penso que això hauria d'imposar una reflexió molt seriosa sobre el sistema electoral, al menys pel que fa als municipis.
La segona reflexió que se m'acut és que deu ser molt interessant, lucratiu o profitós posar-se en política municipal (si no fóra així, no hi hauria cua per a presentar candidatures)....o no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada