Eurovisió

A mi, i molt probablement a molts de la meva generació, la sola menció del festival d'Eurovisió em retorna a una certa idea de l'Espanya en blanc i negre, de la Televisión Española dels anys 70, quan aquesta era l'única televisió d'Espanya. Efectivament, el festival es va iniciar l'any 1955, per tant aquest any s'ha celebrat la seva seixanta-quatrena edició.

Hi va haver uns anys en els que Eurovisió era "l'esdeveniment televisiu" de l'any. El recordo amb un especial carinyo, fins i tot un punt de nostàlgia. A casa tots ens aplegamem davant la tele amb avidesa, esperant que comencés la sintonia de l'Eurovisió. 

Era el més modern, el que més ens acostava a una certa idea d'Europa que els nostres pares somiaven i de la que nosaltres encara no n'enteníem la transcendència. Tinc encara gravades a la memòria d'infantesa expressions televisives com ara el "Royaume-Uni (pronuncïis "ruayominí"), dix points, United Kingdom, ten points", de l'època en la que la llengua francesa tenia el prestigi que la feia co-titular de l'esdeveniment juntament amb l'anglès, avui única llengua imperant en la dictadura que la globalització mediàtica i telemática està imposant, malhauradament.

Després, a partir dels anys vuitanta, dir Eurovisió era sinònim de producte televisiu i d'espectacle de molt baixa volada. I efectivament, les audiències van baixar dramàticament (en uns temps d'eclosió televisiva, irrupció de les cadenes autonòmiques i privades, i com a conseqüència, de fragmentació d'audiències). Ningú no parlava ja d'Eurovisió, i l'esdeveniment quedava pràcticament relegat a un curt de diari del diumenge després del concurs.

Però des de fa uns quants anys (pocs), la cosa ha canviat radicament, i el concurs s'ha revitalitzat a Espanya amb l'impuls del programa televisiu "Operación Triunfo", de Gestmusic (EndemolShine). Es podria dir en certa manera que "La Trinca" ha contribuït decisivament a la revifada d'Eurovisió a Espanya.

Es diu que totes les modes tornen. I és exactament això el que ha passat amb Eurovisió. A l'hora que escric aquesta entrada de blogg, quarts de nou del matí del diumenge 19 de maig, clico al navegador "festival d'eurovisió" i l'ordinador em retorna en mig segon 24 milions d'entrades! I de fet, la gala torna a ser un espectacle d'una potència televisiva extraordinària: l'any 2018 a Espanya, va fer un 43,8% de "share" amb més de 7,2 milions d'espectadors. El rècord se'l va endur la participació el 2002 de Rosa López, amb un 80% d'audiència.

Aquests darrers anys, els dies previs al concurs, a Can Basté (RAC1) fan un inaudit desplegament propagandístic de la gala, fins l'extrem que es va un programa en directe el mateix vespre, conduït per un clàssic de la cadena, Albert Om ("Islàndia").

I ahir, encuriosit antropològicament, ho vaig mirar per primer cop des que tenia quinze anys. Espectacle de factura televisiva i realització impecable, però pel meu gust d'un tedi insuportable. Vaig ser incapaç d'aguantar més de 20 minuts. Avorriment i ensopiment a parts iguals. I això que sóc part del "target" de l'audiència majoritària (32% del total d'espectadors té entre 45 i 64 anys). O em sento massa jove o m'he fet massa gran però el meu concepte d'entreteniment televisiu és radicalment diferent.