Les lliçons del 21-D

Analitzats els resultats amb una mica més de calma, tot i el pòsit que provoca l'orgiàstica celebració gastronòmica d'aquests dos darrers dies, hi ha algunes conclusions que hores d'ara semblen clares.

L'ordre d'aparició no té cap implicació pel que fa a la prelació, totes tenen, al meu entendre, la seva particular transcendència, sense que a una se li pugui atribuir el valor de "la més important".

1. El 155 ha estat derrotat de forma clara. Ho diuen els resultats, malgrat les interpretracions que des de la caverna madrilenya se'n puguin fer (cal però reconèixer que aquesta vegada han estat més objectius que mai reconeixent la "resistència" del sobiranisme). Ho diu també de forma unànime la premsa internacional, que he repassat de forma exhaustiva aquests darrers dies. El gran derrotat doncs, el govern i el partit del PP, que malgrat l'assignació d'un escó addicional a Tarragona, després del recompte definitiu del vot exterior, esdevé un partit marginalitzat a Catalunya.

Només per a fer-nos una idea de quan certa és aquesta afirmació, es pot il·lustrar explicant que el PP ha tret a Catalunya 184.000 vots, només 135.500 més que el PACMA, tot i que això que dic sembla una barbaritat, comparem els pressupostos de campanya: 1,8 milions d'Euros el PP, per 1.800 Euros el PACMA. Si ho analitzem en termes de rendibilitat econòmica, la inversió del PP és ruinosa: 14,45 € per vot, versus 0,07 € per vot del PACMA.

Malgrat aquesta contundent derrota, és extraordinari - i així ho destaca part de la premsa internacional, en particular la británica - que ningú no hagui dimitit. Que hores d'ara García Albiol segueixi essent president del Partido Popular a Catalunya i Enric Millo el delegat del govern espanyol (del 155) no deixa de ser un reflex més de l'extraordinària mediocritat humana i política d'ambdós personatges.

2. La victòria de Ciudadanos, partit encapçalat per una Inés Arrimadas que ha demostrat una talla política que molts li negaven (fins i tot ha deixat en evidència el fundador del partit, Albert Rivera), ha estat molt important i ha capitalitzat el vot principalment de les grans ciutats i del -en un altre temps- ciuturó roig metropolità. Arrimadas ha estat capaç d'atreure el vot dels emigrants dels anys 60 i 70 que durant elecció rere elecció havien votat sempre PSOE (atenció, més PSOE que no pas PSC, convé deixar clar aquest matís). Els fills d'aquesta immigració, ciutadans nascuts a Catalunya, han comprat de forma molt important el missatge dels que durant molts anys es van sentir exclosos de la política catalana, dominada de forma gairebé monopolística pels partits nacionalistes catalans.

Ciudadanos, amb 1.109.000 vots ha esdevingut la força més votada de Catalunya, i això (un 25,4% de vots) no és en absolut menor. Quan Arrimadas deia en els seus cartells electorals "Ara sí votarem", segurament s'esperava quelcom més, però ha quedat clar que l'anomenada durant molt temps "majoria silenciosa" ha deixat de ser silenciosa, però també ha quedat meridianament clar que no és majoria. Molt important, sí, majoria, rotundament no.

3. El sobiranisme, dividit aquesta vegada, en condicions més aviat complicades i de cap manera "normals", ha aconseguit 2.063.000 vots (participació del 81,94%), el més gran resultat obtingut pel bloc independentista en unes eleccions, es llegeixi com es llegeixi. El 9 de novembre de 2014, el SI-SI va obtenir 1.897.000 vots. Junts per Catalunya més la CUP van obtenir, a les eleccions del 2015 (participació del 74,95%), 1.966.500 vots, gairebé 100.000 vots més. Utilitzant paraules de la cançó d'en Lluís Llach, hi ha una bona part del país que continua "tossudament alçat", i si hores d'ara algú parla d'adoctrinament i que hi ha 2,1 milions d'aduls catalans que estàn abduïts i que són beneïts, és que no ha llegit bé el que està passant a Catalunya. Possiblement el recorregut d'aquest vot hagi assolit un màxim difícil de trencar, però tampoc no cal oblidar que l'independentisme no sumava gairebé més del 14% dels vots a les eleccions del 2006 (els 414.000 vots que va obtenir ERC). Catalunya i Espanya tenen un problema que cal reconèixer primer i abordar després, per totes dues parts, de forma generosa i pensant en el futur de tots. Empresa difícil, sí, però no impossible.

Tot i que amb molta cautela, es comencen a sentir veus d'ambdues bandes que criden al diàleg amb amplitud de mires i intel·ligència. Fins i tot el Borbó va canviar el seu discurs en relació al que li van escriure el dia 3 d'octubre. El 24 de desembre parlava de "recuperar la serenitat, l'estabilitat i el respecte mutu...", res a veure amb el discurs alarmista i legalista del 3 d'octubre.

4. Amb totes les prevencions del món, sembla plausible pensar -fa 8 dies jo no ho creia factible- que hi haurà un govern sobiranista però que actuarà havent après la lliçó: no es repetiràn actes d'unilateralitat ni haurem de tornar a passar per l'espectable lamentable que va suposar l'aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat nacional. La gran incògnita és qui presidirà aquest govern, perquè el diàleg amb Madrid requerirà un temps que ara mateix no es pot comptar donats els terminis legals per a constituir el nou Parlament.

5. En clau espanyola, la victòria de Ciudadanos i l'aclaparadora derrota del PP, tindrà sense cap mena de dubte, un impacte significatiu en la política parlamentària i en els moviments dels propers mesos. Si el PP no aconsegueix ben aviat una aprovació definitiva dels pressupostos generals de l'estat pel 2018, no és gens descartable un escenari d'eleccions anticipades a Espanya. Si això passés, no està clara una revalidació de la victòria del PP.