Estupor i tremolors

Revisava ara mateix els dies que feia que no escrivia cap entrada en el blog i observo que són exactament 20 dies, 10 més que els que fa que ha començat la campanya electoral. He estat literlament desobordat per feina i -especialment- viatges a l'estranger i quan hom torna, es trova una realitat que costa de païr.

La veritat és que hi ha tants temes sobre els que escriure, tantes anomalies, tantes disfuncions i tan poc temps, que costa centrar-se en la prelació d'allò que és més important.

En moments d'estupor i tremolors -he gosat prendre'm la llicència d'utilitzar el títol d'una brillant novel·la de la meva admirada escriptora belga NAmélie Nothom, "Stupeur et Tremblements" en la seva edició original en Francès- per a descriure de manera curta la situació en la que ens trobem com a país. I per fer-ho en un sol paràgraf, la cosa quedaria més o menys així.

Un país dividit literalment en dues meitats, humiliat per l'aplicació implacable d'un article 155 que, no podem oblidar-ho, era probablement l'única opició que li quedava a Madrid després del comportament absolutament kafkià i irracional del bloc sobiranista; un govern i unes finances intervinguts; una justícia partidista fins i tot en qüestions com unes obres d'art del museu de Lleida que la Generalitat va comprar en el seu dia de manera completament legal; uns delictes de sedició ("explosión violenta" a tenor literal segons interlocutòria del jutge Llarena) que fan riure; un dèficit fiscal que no para d'engrandir-se; un clima de convivència enrarit i deteriorat; un ex-president de la Generalitat -cal dir les coses com són i deixar-nos d'una vegada per totes de ficcions- que fa campanya des de Brussel·les com si no hagués passat res; un directiu de la policia nacional condecorat per la seva dirección de la repressió de l'1 d'Octubre; un Ajuntament de Girona que fot llenya al foc canviant el nom de la "Plaça de la Constitució" per "Plaça 1 d'Octubre"; un estat que dictamina el rescat de les autopistes radials fallides i n'elimina el peatge amb efectes 1/01/2018.

Aquest és el panorama i el problema és que els auguris i la demoscòpia no vaticinen res de bo, probablement perquè per primera vegada, en unes eleccions en les que s'espera una massiva participació i ningú ja no s'amaga del seu perfil de votant, tothom contesta les esquestes amb sinceritat (ho deia un expert, José Juan Toharia, fundador de Metroscopia,  a la Contra de "La Vanguardia" d'ahir dilluns.

Fa por pensar que, a menys que no succeeixi un miracle, la cosa quedarà en un nivell de fragmentació que farà de Catalunya un país encara més ingovernable, fins a l'extrem, ben plausible, que vaticina Toharia: "no descarti una repetició d'eleccions".

Vist això, queda clar que entre la indignitat d'un 155 i el ridícul de la DUI i dels que amenacem amb la unilateralitat (em fa gràcia la CUP quan diu en un míting: "Exigim a Junts per Catalunya....", ells, que són els que han provocat tot el merder i els únics que n'han sortit indemnes), cal un canvi d'actitud d'aquells que sembla que per fi són capaços d'entendre que les coses es van fer malament (Junts per Catalunya i ERC) i aquells que creuen en una Catalunya amb més autogovern en una Espanya i una constitució reformades (PSC i En Comú Podem).

El gran drama per Catalunya (i per Espanya) seria una conjunció astral que permetés un govern de la Inés Arrimadas amb el suport de l'Albiol i -eventualment- en Miquel Iceta, però això, pel bé de tots, és millor ni tan sols pensar-ho, perquè si això succeís, la guerra de blocs està servida durant anys i anys.