Fa més o menys un any vaig dedicir escriure ben poc (gairebé gens) sobre el Procés, i els que segueixen "Reflexions de Taverna" amb assiduïtat -des d'aquí molt agraït pel seu suport- ho poden acreditar. Ni tan sols recordo la darrera entrada en la que hi vaig fer referència directa.
Un cert cansament al que s'hi afegeix la recurrència dels arguments dels uns i els altres em va fer decidir aplicar la màxima anglosaxona del "wait and see". Amb això no vull dir que m'hagi deixat d'apassionar la política, que malgrat decepcions descomunals en tots els sentits, em continua interessant molt.
Ni tampoc vol dir que no n'escriuré mai més sobre política o sobre el Procés. Seria impossible: ens esperen temps fascinants amb esdeveniments que ni el més fi dels analistes o taumaturgs és capaç no tan sols de predir, sinó ni d'intuir. Del "Tot està per fer i tot és possible" del magnífic poema de Miquel Martí i Pol "Ara mateix", em quedo amb la segona part: "Tot és possible" i afageixo: passi el que passi, res no serà mai més com fins ara.
Avui faré una excepció i parlaré del Procés, o més ben dit, del que en definitiva el Procés reclama: el dret a decidir. I ho faré arran de l'editorial de "The New York Times" de divendres. Malgrat els intents del govern espanyol de voler minimitzar el problema, fins al punt d'ignorar-lo amagant el cap sota l'ala del Tribunal Constitucional, que el diari més prestigiós del planeta parli concretament del cas Català en el seu editorial hauria de fer obrir els ulls a més d'un. És un cop fort a la línia de flotació de l'artilleria que la diplomàcia espanyola va posar fa temps en marxa per intentar anular el ressó internacional que el govern de Catalunya pretenia. Adjunto l'enllaç a la pàgina del TNYK perquè paga la pena llegir-lo.
El diari, considera amb bon criteri que s'hauria d'acceptar el referèndum ja que reconeix la natura política del problema que hi ha al darrere del Procés. També és cert que considera -a l'igual que el govern britànic quan va aprovar el referèndum d'autodeterminació d'Escòcia el setembre de 2014- que el que tindria més sentit seria votar no. Es postula clarament i afirma, amb coneixement de causa documentat que: "...many Catalans see clear advantages in remaining a part of Spain, such as membership in the European Union."
I de fet, la conclusió del "New York Times" és aclaparadorament lògica. És més que probable que en un referèndum pactat, el No a la independència acabés imposant-se, potser per molt poc, però imposant-se en definitiva (aquesta és també la meva opinió sobre el que passaria). L'editorial acaba precisament amb aquesta afirmació: "The best outcome for Spain would be to permit the referendum, and for Catalan voters to reject independence — as voters in Quebec and Scotland have done. Otherwise, Madrid’s intransigence will only inflame Catalan frustrations". Es pot dir més alt però no més clar. La diplomàcia madrilenya encara deu estar de revetlla de Sant Joan.
És tan clar que dels quatre grans diaris generalistes de Madrid (ciutat), dos ni tan sols n'han fet cap mena de referència a les seves pàgines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada