No sé com de llarg és el trajecte, però quan arribis al Cel segur que tindràs l'oportunitat de llegir l'Ara d'avui dissabte 3 de juny, i en fer-ho estaràs orgullós dels teus companys, del teu diari, el que vas fundar el 2009, del teu país, de la quantitat de ciutadans anònims com jo que ahir ens vam despertar trasbalsats per la teva mort, Carles.
No me'n sabia avenir quan la Mònica Terribas ho va anunciar a l'editorial de les sis del matí de Catalunya Ràdio. De fet no m'ho podia creure, no m'ho volia creure. I t'he de confessar que quan vaig aparcar a la feina, mentre la Marta Romagosa et dedicava un magnífic reportatge entre poesia i cançons del teu amic Lluís Gavaldà, vaig acabar plorant, abans d'entrar a treballar. Semblava que t'havies curat. Que tornaves a escriure. Vas publicar per Sant Jordi i vas anar a firmar llibres a les Rambles, al costat d'en Xavier Bosch. Confesso que a mitja feixa, quan vas deixar d'escriure per un temps, vaig veure clar que no te'n sortiries. Ho vam comentar amb el meu germà. Però ara? Mai no hagués dit que pocs dies després d'escriure el teu darrer article, ens deixaries per sempre.
Ahir ho escrivia també d'urgència l'Antoni Bassas, un altre dels teus grans amics "si jutgem els missatges, milers i milers de persones van plorar ahir al matí a llàgrima viva quan van seber que el Carles havia mort". Jo em compto entre ells. Vaig plorar a llàgrima viva.
És impressionant veure el consens que despertaves i despertes, Carles. Els que no vam tenir la sort de conèixer-te personalment et sentim tan a prop que és com si et coneixéssim de tota la vida. Jo et vaig descobrir molt abans de la fundació de l'Ara, del que en sóc subscriptor des de gairebé el primer dia. Justament quan amb en Bassas feies l'"Alguna pregunta més" a Catalunya Ràdio, i fascinava la teva lucidesa, fina ironia, sentit del que estava bé i del que pagava la pena.
Avui els teus amics et fan un sentit homenatge, mai més ben dit: els has deixat una mica orfes. Els seus articles m'han tornat a remullar els ulls. Tant l'Àlex Gutiérrez, com l'Antoni Bassas, o la contra de l'Albert Om, que és una oda a l'admiració des de l'amistat profunda. En Toni Soler fins i tot s'atreveix a reclamar a Déu el lucre cessant de la teva mort en un article que es fa imprescindible de llegir, com gairebé tots els que et dediquen avui els teus col·laboradors, amics i socis.
Aquest consens és tan difícil d'assolir en un país tan petit i tan especial, tan "malparit" com és aquesta nostra Catalunya, que per força havies de tenir un do especial per sumar, per unir voluntats. Fixa't que diu de tu en David Fernández, col·lega periodista i membre de la CUP: "ennuega i emmudeix sempre el mal de dir adéu". Però és que, a les antípodes, l'Enric Millo també diu: "lamento molt la desaparició d'en Carles Capdevila. No oblidaré mai la seva actitud davant la vida". O la mateixa Ada Colau: "...amb el teu record cridarem sempre: visca la vida!". Fins i tot el president de la Generalitat, en Carles Puigdemont, periodista com tu, et dedica unes paraules en un artícle magnífic en el que rebla el clau. Diu: "....la mort prematura, en plena madurasa creativa, ens priva d'ell quan més falta ens feia". Quanta raó tens President.
Carles, te'n vas quan tenies encara tantes coses per ensenyar-nos, tants articles per compartir a la teva columna que havia esdevingut ja una icona del periodisme ètic i de qualitat, el periodisme de la vida ben entesa, del sentit comú, del positivisme, de les persones que cuiden persones, de les mares, dels pares, de la bona gent...."Ara i aquí" continuarà essent un referent, com tots els teus discursos penjats a "YouTube" dels que seguirem gaudint i amb els que seguirem intentar aprendre a ser millors persones.
Una mort prematura, efectivament, com la de la malaguanyada Tati Sisquella, també periodista i també col·laboradora de l'"Ara" i també morta abans d'hora per un maleït càncer de mama. Un altre referent de vida, de l'ètica, de les ganes de viure, de la professionalitat. Què ho fa que els que més gaudiu de la vida i de les ganes de viure, la mort se us endugui tan joves? Deu ser una enveja imposible de païr. Sóu massa bons....
Te'n vas, Carles, quan més et necessitàvem. Estem en un món en transició, en un país també en transició, no sabem pas cap a on, però de ben segur, que res no serà mai més com era. Però el teu llegat ens quedarà per sempre. Avui quan l'hagi llegit i rellegit, guardarè l'"Ara" de paper d'aquest dissabte 3 de juny de 2017, perquè vull tenir-lo a mà, vull protegir aquestes paraules tan boniques que et dediquen els teus amics, dels hackers i de les males passades que de vegades fa la xarxa, el món virtual.
Hi ha articles, dels centenars que has escrit, que ja han esdevingut un clàssic de la literatura periodística. La teva confessió pública del càncer (agost 2015) o un article que encara ara en rellegir-lo em posa la pell de gallina: "Petons d'una mare, el més gran del món" han esdevingut ja part de la meva vida, de les nostres vides (la meva, de mare, em va trucar per dir que comprés l'Ara i llegís aquest article teu, imagina'm quan arribes de lluny...). O aquella de la taula de pingpong que els Reis d'Orient li van encarregar al teu pare -el millor fuster del món- per el regal de Reis, quan tu tenies 8 ó 9 anys.
Allà on siguis Carles, pensa que molts de nosaltres no t'oblidarem mentre visquem. I farem el que poguem per difondre i mantenir el teu llegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada