"Aunque caminen por el valle de la muerte": Álvaro Colomer

Feia temps que no gaudia d'una novela en Castellà tan ben escrita. Llegir "Aunque caminen por el valle de la muerte", Random House, del periodista i escriptor Álvaro Colomer (Barcelona, 1973) és un vertader plaer literari, és un retorn a una riquesa lèxica, descriptiva i introspectiva inusual en aquests temps que córren en els que tot, fins i tot la literatura, pateix de la malaltia de la pressa, la immediatesa, la caducitat, el consum instantani. "Aunque caminen por el valle de la muerte" és una novel·la per llegir a poc a poc, per degustar.

Vaig conèixer l'Álvaro al casament de la seva germana l'any passat i em va parlar del projecte que estaba enllestint. Òbviament vam parlar de literatura, com no podia ser d'altra manera. Al cap de poc temps he tingut el plaer de llegir el llibre, dedicatòria inclosa. El resultat supera totes les meves expectatives.

Colomer fabula parcialment sobre un fet històric que va passar força desapercebut aleshores (al menys per a mi) i que s'ha anomenat a posteriori "la Batalla de Najaf", ciutat santa de l'Iraq, l'any 2004, concretament el 4 d'abril. El contexte històric (encara que dels fets fa quatre dies) és la ocupació de l'Iraq post invasió de la Coalicció Occidental despres de la Segona Guerra del Golf al 2003 que va acabar amb la caiguda del règim de Saddam Hussein.

Els fets es situen a la base militar Al-Andalus, a la que hi ha acuarterades tropes espanyoles (Brigada Plus Ultra II), forces d'elit de l'exèrcit de El Salvador (Batallón Cuscatlán II), Autoritat Diplomàtica de la Coalicció (nord-americans), tropes nord-americanes del Marines Corps (Combined Joint Task Force-7) i del 711th Signal Battalion de la guàrdia nacional d'Alabama, i mercenaris de la tristement famosa companyia militar privada Blackwater. Colomer fa una extraordinària tasca de documentació i ambientació entrevistant més de dues-centes persones que directament o indirecta van participar o tenir coneixement molt proper dels fets, a diferents escenaris.

A partir d'aquesta base històrica, Colomer, en un exercici literari digne de Wilkie Collins a "La Dama de Blanc" s'embarca en narratives múltiples, perquè, en paraules del mateix autor "en la guerra hay tantas verdades como puntos de vista". Absolutament cert, en la guerra i en la vida. L'autor, en boca i en el pensament de set protagonistes, incloent un adolescent membre de l'exèrcit del Mahdi, comandat pel clerge Muqtada al Sadr, va reconstruint amb gran plausibilitat (el que en realitat va passar en una batalla que va durar un sol dia només ho saben els protagonistes, més enllà dels fets històrics provats) el que podria haver passat durant aquell dia.

Els punts de vista dels protagonistes revelen visions completament contraposades de la vida, la guerra, l'honor i del codi ètic dels militars i, en definitiva, d'una forma de deontologia que cadascun dels personatges interpreta de manera diferent. La construcció que Colomer fa dels personatges té gran versemblança i, en conseqüència, confereix als protagonistes una personalitat molt marcada, creïble i apassionant.

Mot interessant també, des d'un punt de vista històric, la narració del controvertit paper que juga el contingent espanyol en ple procés de transició entre el govern d'Aznar (que perd les eleccions generals del 2004) i el govern entrant de Rodríguez Zapatero (que es desentén completament de la participació espanyola a la Coalicció internacional, vista l'oposició de la població a la guerra de l'Iraq). Els soldats espanyols, i en particular els seus comandaments, van ser acusats per part de les tropes nord-americanes i salvadorenyes gairebé de traïdors, davant la passivitat dels comandaments militars espanyols durant bona part de la batalla. La novel·la també retrata de forma molt creïble la relació entre els diferents exèrcits davant aquest fet.

Un exercici literari de gran qualitat. Una novel·la altament recomanable.