El mercat de Calaf

Deia el genial actor i humorista nordamericà Julius (Groucho) Marx: "Aquests són els meus principis, però si no els agraden en tinc d'altres". Doncs, com tantes altres frases del geni, aquests dies, en les negociacions per a l'elecció dels membres de la Mesa del Congrés dels Diputats, he tingut una sensació de "Déjà vu" que m'ha provocat tan de fàstic que fins i tot ha fet trontollar la meva absoluta indiferència pel que passa aquests dies, políticament parlant, a Madrit -concepte, no ciutat-.

Un dels més xocants esperpents és la constatació que entre la "vella" política (la Casta, perquè ens entenguem) i la "nova" (els Podemites i els Ciudadanos) hi ha tan poca diferència que es pot mercadejar per un miserable plat de llenties. La més sorprenent transformació (un espectacle digne del més vibrant dels transformismes) és la dels Ciudadanos de l'Albert Rivera, adalid de la defensa del "constitucionalisme patri", aquesta parida que darrerament s'ha posat tan de moda per denostar l'anomenat "separatisme" català.

Del "no pactarem i no suportarem un govern corrupte i presidit per Mariano Rajoy" hem passat en poc més de 72 hores a un suport directe i en primera instància a una Mesa del Congrés presidida per una tal Ana Pastor, gallega de vocació, però Zamorana de naixement, especialista en fer "Aves" que no porten enlloc però que costen un dineral dels nostres impostos. I quina és la màgia que ha permès aital transformació? Alehop! Doncs dos seient per a Ciudadanos a la Mesa del Congrés. Vist el ridícul i la incoherència dels que se suposaven cridats a regenerar els valors de la mare pàtria i de la política, s'han afanyat ara a dissimular-ho dient les dues parides que serveixen tant per a un fregat com per a un cosit, és a dir: "això no és un xec en blanc" i "la responsabilitat institucional: Espanya no es pot permetre prolongar la seva situació d'interinitat i tal i tal....". De fet en veure que deu vots misteriosos han votat a favor de la candidata del PP, els Ciudadanos interpretant que es tracta de vots de Convergència i PNB s'han afanyat a declarar que votaràn contra en Rajoy si aquest pacta amb els que (literal) volen "trencar Espanya".

Els amics nacionalistes bascos i els del PDC als que tothom, des de la premsa fins a ells mateixos continuen anomenant "Convergents" diuen en públic que s'han abstingut en una de les votacions, però la realitat aritmètica és que gràcies a 10 vots que -pressumptament- només poden venir d'aquests dos partits i que han permès l'elecció de la vice-presidenta tercera (del PP, curiosament). Bé, no és cap secret que en el cas de Convergència el plat de llenties és el poder disposar de grup parlamentari propi (recuperació de més de 1,5 milions d'euros i disposició de major temps d'intervenció, entre d'altres avantatges) i en el cas del PNB ja hi ha hagut un rèdit amb l'assignació d'un lloc a la Mesa del Senat.

Els socialistes estàn tan desconcertats i amb tantes baralles internes que tenen d'altra feina que no pas anar al mercat de Calaf, i els del "sorpasso fallit" encara estàn buscant els vots que les enquestes els prometien. Diguem-ne que volien portar en Xavier Domènec a plaça però sense la més mínima convicció, i per anar a mercat s'han de portar -com a mínim- diners.

Però de tot plegat, de tot plegat, el que més m'ha al·lucinat han estat avui les notícies d'en Pedro Piqueras a  Can "Tele5", concretament en la informació en què es donaven les imatges de l'audiència que Felip VI ha concedit a la nova presidenta de la Mesa del Congrés, Ana Pastor. La ministra en funcions anava vestida amb un vestit-jaqueta verd rigurós, que després de l'audiència reial ha canviat per un altre més estiuenc. Doncs bé, la interpretació que Tele5 fa del vestit verd de la ministra era que el portava com a homenatge a la monarquia. El vestit era VERDE, i VERDE pot ser també un acrònim el significat del qual és, sempre segons Tele5": "Viva El Rey De España". Fantàstic!! Amb un periodisme de tal elevat nivell no cal anar gaire més lluny. Tenim el que ens mereixem.

Altra vegada Cañizares

Aquest Estat és incorregible. Hi ha coses que, malgrat la llibertat d'expressió, no acabaré d'entendre mai en plenitud. He escrit diverses vegades en aquest blog sobre Antonio Cañizares, Arquebisbe de València, un altre personatge membre de l'Opus Dei (com en Fernández Díaz del que parlo en la meva anterior entrada al blog), fosc, caracteritzat per la seva incontinència verbal, la seva homofòbia sense límits, les seves pregàries per la unitat d'Espanya i el seu despreci cap als refugiats sirians, entre algudes de les seves perles més recents. 

Repeteixo que la llibertat d'expressió és inqüestionable i intocable, però sí que cal canalitzar-la dins els límits que marca el sentit comú, l'educació i el respecte a la convivència.

Però aquesta vegada en Cañizares i els seus acòlits han anat molt lluny. L'arquebisbe ha dedicat una missa en memòria de Francisco Franco, dictador sanguinari d'Espanya durant gairebé quaranta anys, a la Catedral de València. 

Això és una cosa molt forta, una anormalitat en un país democràtic on hi ha una Llei de la Memòria Històrica que prohibeix explícitament actes com el que va protagonitzar l'arquebisbe diumenge passat.

Franco fa gairebé quaranta-un anys que és mort però, com escriu avui a l'"Ara" l'Antoni Bassas, "les seves restes reposen encara als peus d'un altar". I el dia que es compleix el 80è aniversari de l'inici de la revolta feixista que va acabar esdevenint la Guerra Civil Espanyola, en Cañizares -i segurament molts altres catòlics ultra-conversadors- ho recorden i ho celebrent fent una missa en memòria del dictador, i es queden tan amples.

Aquesta és una altra prova fefaent que la mal anomenada "Transición Española" no es va acabar de tancar mai (o ho va fer en fals), perquè que en un Estat on hi ha una clara separació d'Estat i Església, el primer no hauria de permetre que els segons incomplissin les lleis. Però els que manen -en funcions, això sí- no tenen el més mínim problema en acceptar aquesta mena de demostracions de feixisme i il·legalitat. 

Són els mateixos que manen que no deixen entrar els tècnics de l'Ajuntament de Barcelona al Centre d'Internaments d'Estrangers de la Zona Franca. Alguna cosa fa molta pudor de podrit en el Regne d'Espanya.

L'Àngel de la guarda

Recordo quan era petit que la meva mare em va ensenyar a resar "l'Àngel de la guarda", oració ben simple que deia: "Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit ni de dia no em deixeu mai sol, que jo em perderia". Els dies de la la meva infantesa la vaig resar cada dia durant molts anys juntament amb el "Parenostre", abans de tancar el llum de la meva habitació. Després, quan em vaig convertir en adolescent, em van començar a interessar una altra mena d'àngels, i finalment, ja de més grandet, m'agradaven els àngels que pintava en Leonardo da Vinci a la Capella Sixtina o els àngels dels que parla en Dan Brown a les seves novel·les, o els plats que cuina un bon cuiner i amic, l'Àngel Soler, de Valls. Però mai més, mai més havia pensat en els àngels de la guarda fins no fa gaire.

I aquest no fa gaire va ser concretament el dia 10 de Desembre de l'any passat, llegint una contra de l'Amela a "La Vanguardia", en què el periodista i els seus companys entrevistaven als candidats a les eleccions generals del 20D. Aquell dia entrevistava en Jorge Fernández Díaz, aleshores ministre de l'interior espanyol i candidat del PP a les eleccions generals per Catalunya. Faig un extracte del resum de la mateixa:

"Ya al final de la conversación, en la que la religiosidad del candidato aparece en distintas ocasiones (es de misa diaria), el periodista le asegura que él cree en su ángel de la guarda, ante lo cual el ministro confiesa: “Yo tengo también el mío”. “¿Le ha puesto nombre?”, le pregunta Amela. “Marcelo, llamo al mío. Me ayuda en pequeñas cosas, como aparcar el coche. Y también en las grandes, siempre ayuda”, revela el político conservador".

Aleshores no li vaig donar gaire més importància. Que un personatge poderós, fosc, membre de l'Opus Dei, terriblement conservador, ministre de l'interior i de misa diària tingui àngel de la guarda em va costar d'entendre. Però l'Amela, fi estilista, ho tenia ben clar quan li va formular la pregunta.

Aquestes darreres setmanes he vist la llum. I és clar que existeixen els àngels de la guarda, i entenc molt bé com el ministre de l'interior en funcions, artífex de les clavegueres i la porqueria de l'Estat en tingui un i que aquest es digui Marcelo.

En Marcelo, és efectivament un veritable àngel de la guarda, que no ha desemparat Fernández Díaz "ni de nit ni de dia". Ha estat al seu costat per donar-li un bon resultat electoral després de destapar-se la guerra bruta a l'independentisme que s'orquestrava des del seu despatx. En Marcelo ha vetllat perquè no sortís ni mínimament esquitxat de les gravacions, tot i ser -presumptament- el ministre que vetlla per la seguretat de l'Estat. En Marcelo ha estat a punt d'aconseguir-li la presidència del Congrés dels Diputats a la nova legislatura (llàstima que l'àngel de la guarda de l'Albert Rivera ho hagi impedit en darrera instància).

I en Marcelo, un àngel molt bon coneixedor de les portes giratòries, sembla que ha intercedit per tal que a en Fernández Díaz li atorguin una ambaixada com a premi pels serveis prestats. Algú es pot imaginar quina? Resulta absurd de tan evident. En Fernández Díaz serà presumptament, el nou flamant ambaixador d'Espanya a la Santa Seu.

Isn't it beautiful? He decidit creure en els àngels de la guarda a partir d'ara i estic començant a buscar un nom pel meu. Tal vegada,  tal vegada, li posi Mariano, però m'ho acabaré de rumiar els propers dies.

Quan la denúncia és sistèmica, i potser... falsa

Sóc un gran defensor de la llengua catalana. Tots els que em coneixen bé ho saben. I la defenso molt més enllà de qualsevol connotació política. Una llengua sempre és part indestriable d'una cultura, i la llengua i la cultura catalanes formen part del meu tarannà i de la meva manera d'entendre el món i una manera d'nteractuar, i això per mi, està completament separat de la política, que és una altra cosa, de vegades un mal necessari, moltes vegades una nosa i d'altres, un nosa molt i molt lletja.

La polèmica que s'ha desfermat aquest cap de setmana passat a la platja de La Fosca, a Palamós, platja que forma part del meu bagatge i de la meva vida, m'ha emprenyat particularment. I ho ha fet perquè malgrat tots els malgrats, i amb plena consciència que la llengua catalana és clarament una llengua en perill, que està completament desprotegida a l'Estat on paguem els impostos i que córre un risc més que real de desaparèixer per globalització i assimilació (a llengues poderoses com el Castellà o l'Anglès), no em crec el que alguns diaris diuen que ha passat.

Segons el relat de "Nació Digital" o "El Punt Avui", una mare de Taradell va anar a demanar ajut a un socorrista quan el seu fill va ser pessigat per una medura. Segons el relat de la mare, aquest (de l'empresa Pro-Activa, que en té la concessió) es va negar a atendre la criatura perquè la mare li va parlar en Català. Home, si això fos així, seria un fet constitutiu de discriminació i d'una gravetat extraordinària, però francament, no m'ho crec.

I no m'ho crec perquè té sentit que el socorrista no abandoni el seu lloc de vigilància i adreci la mare, en Català, Castellà, Anglès o Servocròat al lloc d'atenció sanitària de la platja de La Fosca, que hi és.

Potser una mare obnubilada per un afany de protecció desmesurat del seu cadell, se sent ofesa quan un socorrista li diu, indirectament que s'espavili, que ell no pot abandonar el lloc, però, si jo hagués estat socorrista, hagués fet el mateix. En veure la reacció del socorrista la mare suposadament "ultratjada" va i en un afany de revenja busca un argument per mediatitzar el cas.

No sé si la versió que explico és la bona, però m'hi jugaria un pèsol. Per tant, per tal que s'aclareixi un cas que és potencialment molt greu si és veritat, però també molt greu si no ho és, cal que l'Ajuntament de Palamós, responsable de la concessió, arribi fins al final en aquest cas, i si la mare no diu la veritat, cal que se sàpiga i que quedi vermella fins les orelles i demani perdó.

Mai no es pot invocar una mentida, especialment en un tema tan sensible com aquest, per reclamar l'atenció.

El veritable guanyador

El meu fill gran em repetia abans de les eleccions tant del 20 de Desembre de 2015 com de 26 de Juny de 2016 que en cas de poder votar, ell hagués votat el "PACMA" (Partido Animalista Contra el Maltrato Animal en España). I entenc per què ho deia, i més tard o comentaré.

Val a dir que de totes les formacions polítiques que van concórrer a les eleccions generals espanyoles del 26 de Juny l'única que de veritat va guanyar va ser el "PACMA", el Partit Animalista. Aquesta formació, fundada l'any 2003, és a dir amb escassament 13 anys d'història, sense gaire pressupots ni deutes bancaris, ni pràcticament estructura va obtenir un resultat d'escàndol: 285.000 vots al Congrés i 1.194.000 vots al Senat, però això, que ja de per sí és un èxit absolut suposa, només al Congrés, un increment de vots de més d'un 36% i això només en 6 mesos.

Per tal que ens fem una idea de la magnitut d'aquest resultat només cal dir que això representa un 1,19% dels vots emesos i que el 2008 quan va concórrer a les eleccions genals per primera vegada va treure menys de 45.000 vots. Un creixement exponencial. Però per continuar amb la idea de la seva victòria només diré que el "PACMA" va obtenir més vots que la quasi extinta UPyD de la senyora Rosa Díez (50.282 vots!!!), o que el "VOX" que segons "La Gaceta" havia de treure un diputat (46.000 vots). Però és que el "PACMA" va treure més vots que el PNB (és el que té el sistema d'Hont, que perjudica els partits petits que no tener representació important enlloc...).

De fet, la seva pàgina web: http://pacma.es, és simple, clara, directa i aporta una extraordinària alenada de transparència i aire fresc. Aporten fins i tot el compte de resultats i el balanç de l'exercici 2015, que reflexa uns ingresos per import de 233.000 Euros i un resultat positiu de 23.000. Home, ben cert és que governar un Estat amb el programa que ells proposen seria una entel·lèquia, però molt conscients d'això, la seva lluita és la d'aconseguir una representació parlamentària que els doni veu. I de fet, no és descartable que en un futur no molt llunyà l'obtinguin. És una manera Intel·ligent, sobre tot del jovent, de canalitzar el vot de càstig, en comptes d'adreçar-lo al vot nul o a l'abstenció.

El seu programa és d'una simplicitat aclaparadora, però la seva honestetat és màxima. Em permeto reproduir-ne un extracte (a tenor literal):

 Objetivo Sacrificio Cero: (Fomento de la adopción, Esterilización y prohibición de venta de animales).

 Fin de la tauromaquia y festejos populares donde se utilicen animales.

 Fin de la caza, práctica que acaba con la vida de millones de animales.

 Asegurar el sistema público de empleo, la sanidad y la educación para todos.

 Freno al cambio climático, antes de que sea demasiado tarde.

Tal vegada al final, el "keep it simple" sigui una de les solucions per a frenar o -com a mínim- contemir, la mediocritat i l'estultícia que ens envolta. Vaig entrar a conèixer una mica més sobre aquest partit per l'interés que hi va mostrar l'Adrià, i francament, pagava la pena explorar una mica més. Aquests nois són ferms cantidats a entrar al Congrés.

 

Éssers Inhumans

Com cada any em torno a mirar l'estampa dels "Sanfermines" amb la curiositat de l'antropòleg. Això que durant 7 dies a les vuit del matí TVE1 emeti en directe els "encierros" amb els locutors vestits de mosso (és com si els que van a retransmetre la volta ciclista a Catalunya o els que fan la TDP anéssin vestits respectivament de ciclista o de jugador del Barça) i que les innovacions -obligades per l'afany d'aconseguir audiències- siguin de tal magnitut que hi ha mossos que enguany portin samarretes biomètriques amb sensors a partir dels quals se'ls pot seguir el ritme cardíac, acaba essent divertit de tan kafkià i absurd que resulta tot plegat.

No sé què s'inventaran l'any vinent. Tal vegada posaran samarretes biomètriques als pobrets toros per tal que els espectadors puguin veure i gaudir de la pujada de ritme cardíac d'un brau abans, al mig i després d'etzivar-li un bon cop de banya a un dels agosarats mossos. Estic segur que si l'Ernest Heminway aixequés el cap i veiés el circ en el que s'han convertit els "Sanfermines" el giraria de fit a fit 180 graus, com dient "no és això companys, no és això" i se'n tornaria cap a la seva tomba, segurament amb una llàgrima als ulls.

Però faria bé de no explorar gaire més i d'estalviar-se el lamentable, denigrant i inhumà tracte al que alguns energúmens del sexe masculí gasten amb les dones durant la celebració de la festa. És lamentable que la cosa vagi cada any a pitjor en aquest sentit i que ningú faci gaire res més que fer declaracions i contradeclaracions. Aquest any, a més a més dels abusos típics de tocaments i magrejos a joves que sovintegen cada vegada més - semblaria com si la festa dels "Sanfermines" atorgui una patent de cors per a salvatges que no mereixen la condició de ser considerats éssers humans- hi ha hagut 12 abusos denunciats, dels quals 5 violacions, una de les quals perpetrada en grup per cinc salvatges a una noia de 19 anys.

Res no pot justificar aquests tipus de comportaments, i malgrat la massiva instal·lació -enguany per primera vegada- de càmeres d'alta definició per a poder gravar les zones i els moments de més aglomeracions, hi hauria d'haver un control policial exhaustiu per evitar que tals comportaments puguin produir-s'hi. I si malgrat tot hi acaba havent violacions, la festa s'ha de suspendre de forma fulminant i immediata. Encara que paguin justos per pecadors. Malhauradament, per a determinats col·lectius, encara que siguin molt minoritaris, l'única resposta a la violència conceptual i covarda de la violació és la força del càstig, el pes de la llei. Hi ha 12 detinguts pels fets d'aquests darrers dies, però els abusos, els tocaments i els comportaments salvatges són, pel que sembla, generalitzats.

És trist haver de demanar prohibicions i policia, però hi ha éssers -inhumans- que només entenen aquest llenguatge. I no es pot culpar l'alcohol ni les drogues dels seus comportaments, només se'ls pot culpar a ells mateixos.

També aquest cap de setmana hem sabut de la mort d'un jove torero a la plaça de braus de Teruel. La noticia no hagués agafat tal volada ni magnitut si no hagués estat pels "twits" d'una altra mena de salvatges, que s'alegraven i feien horrible blasfèmia de la mort del torero, amb unes paraules que la majoria no seríem capaços de proferir ni contra el nostre pitjor enemic. Aquest matí en Basté llegia a "El món a RAC 1" alguns d'aquests "twits" i jo sentia tanta vergonya que m'ha vingut fins i tot mal de ventre.

Ho escrivia fa molts anys l'Arturo San Agustín a "El Periódico", alguns éssers humans no són altra cosa que monos vestits. Doncs això.

Una indemnització de 4.645 € al mes

Santiago y Cierra España. Els membres de "la Casta", amb majúscules, sempre acaben protegint-se entre ells, perquè la dita Castellana "los mismos perros con distintos collares", és una veritat com un temple. De fet es gairebé l'única veritat.


I si no, que li expliquin a l'ex-ministre Soria, que com a bon canari, és dels que li agrada fer les coses amb aquella parsimònia atlántico-tropical que t'ho fa veure tot plegat d'una manera més relaxada que a la resta dels mortals.


El bon home, defensa que no va plegar, ocupant el càrrec de ministre d'indústria en funcions per l'escàndol dels anomenats "Papers de Panamà". No, de cap de les maneres. Ell no va plegar per dignitat i perquè el van enxampar amb una pila de renuncis i amb els pixats al ventre. Ell va plegar, diu, per "errades de comunicació" en les seves explicacions al "populatxo". Encara a dia d'avui, com un vulgar Fernàndezdiaz qualsevol, l'home segueix defensant la seva innocència. De res no val que el seu nom hagi aparegut a les llistes i ell no hagi estat capaç de donar cap explicació versemblant, ell segueix essent innocent mentre no es demostri el contrari. Com diuen a Castella: "¡Manda huevos!".


Al capdevall, tot això no obeeix a altra cosa que a un pur raonament econòmic. En la seva qualitat d'ex-ministre, i -amb independència que -presumptament, sempre presumptament- l'home hagi delinquit, resulta que té dret per llei durant un periode de 24 mesos a una indeminització mensual de 4.645 Euros al mes. Fins aquí, només seria qüestionable el fet que un presumpte evasor fiscal pugui cobrar legalment una indemnització de l'Estat com si fos un servidor públic que tingués un full de serveis impolut. Però admetem-ho. Suposem que és innocent i -pobret- no té altre mitjà de vida i ha d'acollir-se a aquesta modesta indemnització per a poder sobreviure en aquesta selva tan difícil que és el món.


Però és clar, la cosa ja deixa de ser comprensible quan hom s'assebenta que l'il·lustre canari, és funcionari en excedència de l'Estat i que per tant podria recuperar la seva plaça en qualsevol moment.


Hi ha un petit detall que ens passa per alt, però. L'il·lustre canari, si es reincorporés a la seva plaça de funcionari, cobraria per treballar -presumptament, només presumptament- vuit hores al dia, cinc dies a la setmana, una suma de diners inferiors a la de la indemnització que percebrà durant dos anys com a ex-ministre, i a més a més....ai las! hauria de treballar, o al menys fer-ho veure.


Un home carregat de deontologia com el nostre il·lustríssim canari ho ha tingut molt clar: cobrem la indemnització sense fotre ni brot durant dos anys, i passat aquest periode, "Dios proveerá". I si "Dios no provee", llavors, sí, llavors el pobre home apel·larà a la seva condició de funcionari i demanarà la seva reincorporació a la funció pública.

Mitjans de transport públic: un veritable robatori

Molts dels que tenim una edat recordem que l'acrònim "Renfe" ja des de fa més de trenta anys volia dir Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados. Doncs han passat tres dècades, va advenir una mena de cosa que alguns anomenen democràcia de la que ara hem tingut fefaença que està plena de clavegueram (segurament la tan aclamada i mal anomenada "Transició", tan mal feta com Vostès vulguin, hi va contribuir una mica) i la cosa no només no ha millorat sinó que ha empitjorat ostensiblement. I qui en paga les conseqüències és el contribuent, és a dir, Vostè lector, i jo, els que paguem religiosament els nostres impostos a les arques d'un senyor, Cristóbal Montoro que ens desprecia obertament i se'n enfot a la cara, cada vegada que fa una declaració pública.

El problema, a més a més, no és solament que haguem anat a pitjor, sinó que si ho comparem amb la calerada pública que s'ha invertit a Rodalies Madrit -concepte, no ciutat- i  en el malbaratament de recursos que s'han abocat aquest cop sí, al clavegueram físic per construir una xarxa de trens d'alta velocitat que en moltes de les seves rutes no fa servir ni el Tato (recomano vivament la lectura del llibre de l'economista Germà Bel al respecte "Espanya, capital Paris", Editorial Destino, 2010, on la conclusió és "tots els camins porten cap a Madrit"), doncs el greuge encara és més evident i més fastigós.

La crònica d'en Carles Capdevila a l'Ara explicant les seves misèries en un viatge en tren tornant de València fant plorar de ràbia i d'indignació.

Pero no se vayan todavía, aún hay más, que deia el "Super Ratón". De ments pensants, suposadament de Sàpiens Sàpiens, que tenen la desvergonya, la cara dura, la manca d'intel·ligència i l'estultícia de batejar una companyia aèria amb un nom tan rotudament estúpid com "Vueling" (és que per no ser, no és ni "Spanglish", és tonteria pura i dura) no se'n pot esperar gaire res. Tanta estupidesa conceptual en crear una companyia de baix cost no podia augurar res de bo. Si a més a més, per fer-se els moderns i els simpàtics et tutegen sense el teu permís, la cosa ja arriba a extrems de deliri (els vaig escriure una carta ja fa temps instant-los a que quan m'enviessin correspondència em tractéssin de Vostè).

Quan el model de planificació de creixement a l'aeroport del Prat (centralitzat i fora de la racionalitat imperant en la resta d'aeroports del món civilitzat) es basa en companyies mal gestionades que emprenen una cursa de creixement de rutes desaforada per competir amb companyies de baix cost intel·ligentment gestionades (Ryanair o Norwegian, per a posar-ne només dos exemples, però n'hi ha uns quants més) el resultat només pot ser el clamorós i caòtic desastre que hem viscut aquests dies i que -atenció als que tinguin bitllets d'avió comprats amb "Vueling" per aquests dos mesos- continuarà en major o menor intensitat durant tot l'estiu.

És un altre dels peatges que cal pagar per no tenir la capacitat de decisió a Catalunya en matèria d'infrastructures de transport.

Les trampes del PP

Avui que en faig cinquanta -bé, que ja n'he fet cinquanta- i que hauria d'estar a cavall entre l'alegria de ser-hi encara -i d'estar en bona forma- i la depresió d'haver canviat de dígit, no puc estar sino preocupat pel futur que ens espera als que ens ha tocat (això es tria difícilment) viure més o menys honradament d'una nòmina o d'un petit negoci.

Ahir el vespre em vaig dedicar amb coneixement de causa a evitar el reportatge del "30 minuts"  de TV3 sobre la viabilitat del sistema de pensions públiques español i a gaudir de l'al·lienació mental que suposava fer-li el joc al "panem et cirquenses" i vaig comentre dos pecats venials. El primer mirar Telecinco, cadena que els meus petits principis deontològics m'impedeixen sintonitzar en circumstàncies normals, i el segon veure un partit de futbol, el França-Islàndia. Tot sigui per evitar enfrontar-me un diumenge al vespre, havent d'anar a treballar l'endemà, a pensar de forma racional en el drama de les pensions de jubilació.

Però encara que no volem, ens hi haurem d'enfrontar necessàriament. Durant el mes de juny, el govern del PP en funcions ha retirat de la guardiola de les pensions la no gens despreciable xifra de 8.700 milions d'euros. Es tracta de la quantitat més gran que un govern ha retirat del fons des que aquest es va constituir.

El problema, malgrat els maquillatges i les mentides del PP és que la realitat no es pot amagar, quan es tracta d'assegurar el cobrament mensual dels pensionistes. L'any 2015, el dèficit de pensions del sistema de Seguretat Social va superar els 16.700 milions d'Euros. Experts actuaris de la Universitat de València calculen -amb dades tancades fins el mes de maig de 2016- que el dèficit d'aquest any superarà els 18.000 milions d'Euros. I això sense comptar totes les altres mentides comptables i estadístiques que no fan altre que amagar el dèficit real, que no és d'un bilió d'euros, com pregona l'estadística pública de l'INE (Instituto Nacional de Estadística), sino que és de molt més quan hi afegim el deute no comptabilitzat, els peatges a l'ombra, el dèficit de les societats anònimes publiques i deute real encobert en forma de capital circulant amb pagament diferit.

En fi, al "vamos a seguir subiendo las pensiones cada año mientras gobierne el PP" s'hi hauria d'afegir una frase important per atendre'ns a la realitat de la cosa..."mientras quede dinero en las arcas".

La situació és tan dramàtica que és molt poc probable que es puguin garantir les pensions durant gaire anys a no ser que es faci el que faria qualsevol que tingués dos dits de coneixements de finances publiques, és a dir: o apujar les quotes a la seguretat social, o assignar a les pensions una part del que es recapta via impostos generalistes, o, la més agosarada de totes, passar d'un sistema públic de pensions de repartiment a un altre de capitalització, assegurant via pressupost la cobertura del periode transitori. Però aquest últim, l'únic que funcionaria i seria sostenible, seria obrir una Caixa de Pandora que acabaria en dos dies amb el govern que ho proposés. És una llàstima que tinguem polítics arribistres i arrossegant en comptes de servidors públics valents.