Avui que en faig cinquanta -bé, que ja n'he fet cinquanta- i que hauria d'estar a cavall entre l'alegria de ser-hi encara -i d'estar en bona forma- i la depresió d'haver canviat de dígit, no puc estar sino preocupat pel futur que ens espera als que ens ha tocat (això es tria difícilment) viure més o menys honradament d'una nòmina o d'un petit negoci.
Ahir el vespre em vaig dedicar amb coneixement de causa a evitar el reportatge del "30 minuts" de TV3 sobre la viabilitat del sistema de pensions públiques español i a gaudir de l'al·lienació mental que suposava fer-li el joc al "panem et cirquenses" i vaig comentre dos pecats venials. El primer mirar Telecinco, cadena que els meus petits principis deontològics m'impedeixen sintonitzar en circumstàncies normals, i el segon veure un partit de futbol, el França-Islàndia. Tot sigui per evitar enfrontar-me un diumenge al vespre, havent d'anar a treballar l'endemà, a pensar de forma racional en el drama de les pensions de jubilació.
Però encara que no volem, ens hi haurem d'enfrontar necessàriament. Durant el mes de juny, el govern del PP en funcions ha retirat de la guardiola de les pensions la no gens despreciable xifra de 8.700 milions d'euros. Es tracta de la quantitat més gran que un govern ha retirat del fons des que aquest es va constituir.
El problema, malgrat els maquillatges i les mentides del PP és que la realitat no es pot amagar, quan es tracta d'assegurar el cobrament mensual dels pensionistes. L'any 2015, el dèficit de pensions del sistema de Seguretat Social va superar els 16.700 milions d'Euros. Experts actuaris de la Universitat de València calculen -amb dades tancades fins el mes de maig de 2016- que el dèficit d'aquest any superarà els 18.000 milions d'Euros. I això sense comptar totes les altres mentides comptables i estadístiques que no fan altre que amagar el dèficit real, que no és d'un bilió d'euros, com pregona l'estadística pública de l'INE (Instituto Nacional de Estadística), sino que és de molt més quan hi afegim el deute no comptabilitzat, els peatges a l'ombra, el dèficit de les societats anònimes publiques i deute real encobert en forma de capital circulant amb pagament diferit.
En fi, al "vamos a seguir subiendo las pensiones cada año mientras gobierne el PP" s'hi hauria d'afegir una frase important per atendre'ns a la realitat de la cosa..."mientras quede dinero en las arcas".
La situació és tan dramàtica que és molt poc probable que es puguin garantir les pensions durant gaire anys a no ser que es faci el que faria qualsevol que tingués dos dits de coneixements de finances publiques, és a dir: o apujar les quotes a la seguretat social, o assignar a les pensions una part del que es recapta via impostos generalistes, o, la més agosarada de totes, passar d'un sistema públic de pensions de repartiment a un altre de capitalització, assegurant via pressupost la cobertura del periode transitori. Però aquest últim, l'únic que funcionaria i seria sostenible, seria obrir una Caixa de Pandora que acabaria en dos dies amb el govern que ho proposés. És una llàstima que tinguem polítics arribistres i arrossegant en comptes de servidors públics valents.
Hola Jaume! En primer lloc, felicitar-te pel blog, m'agrada molt el punt irònic, reflexiu i entès que fas servir a les teves entrades. En segon lloc i respecte d'aquesta publicació, volia demanar-te la opinió sobre una alternativa que vam comentar a classe d'Economia (una assignatura de Dret on fem principis bàsics de micro-macro economia). Parlàvem de l'assegurament sanitari, de la inviabilitat d'un sistema com el britànic, dels inconvenients del nostre i del model nord-americà. Em va cridar l'atenció l'esment del sistema "mínimament invasiu" de Singapur que feia Hardford en un dels seus estudis. Es tracta de trobar un punt mig entre l'estalvi obligatori i la intervenció absoluta de l'Estat. Em pregunto, doncs, si creus que podria ser possible l'aplicació de l'anterior al sistema de pensions. Evidentment, es tracta d'una consulta feta des dels més humils coneixements econòmics d'una servidora.
ResponEliminaEnhorabona altre cop per les reflexions de taverna.
Blanca Domínguez
Bon vespre Blanca,
EliminaEn primer lloc disculpa el retard en la resposta. Sé que fa un mes gairebé, però ha estat un començament d'estiu "atrafegat". Desconec amb profunditat el model de Singapur, però de tota manera l'aplicació d'un sistema mixte en un país amb una renda per càpita de 42.500 € el 2015 (ocupa el 14è lloc mundial) no és ni per casualitat comparable a les necessitats d'una economia com l'espanyola, amb 47 milions d'habitants (Singapur 5,4 milions). En el seu dia vaig estudiar força el sistema de capitalització de Xile (contrastat amb el sistema de repartiment europeu), que una vegada establert un règim transitori per les persones a les que enganxa la reforma (els que han cotitzat durant 20/30 anys quan es fa el canvi de sistema), pot funcionar molt bé a condició que el gestor del sistema sigui potent i honest i hi hagi intervenció pública addicional per a protegir els interessos de les rendes del treball més baixes. Però el sistema de capitalització és difícilment aplicable a Europa (pels drets adquirits i la mobilització social que comportaria una tal mesura). Sense dubte, adaptat a cada realitat nacional, el sistema mixte com el de Singapur serà un mecanisme que d'alguna manera s'haurà d'acabar implantant, per una raó molt simple: evitar la fallida del sistema.
Hola Jaume! En primer lloc, felicitar-te pel blog, m'agrada molt el punt irònic, reflexiu i entès que fas servir a les teves entrades. En segon lloc i respecte d'aquesta publicació, volia demanar-te la opinió sobre una alternativa que vam comentar a classe d'Economia (una assignatura de Dret on fem principis bàsics de micro-macro economia). Parlàvem de l'assegurament sanitari, de la inviabilitat d'un sistema com el britànic, dels inconvenients del nostre i del model nord-americà. Em va cridar l'atenció l'esment del sistema "mínimament invasiu" de Singapur que feia Hardford en un dels seus estudis. Es tracta de trobar un punt mig entre l'estalvi obligatori i la intervenció absoluta de l'Estat. Em pregunto, doncs, si creus que podria ser possible l'aplicació de l'anterior al sistema de pensions. Evidentment, es tracta d'una consulta feta des dels més humils coneixements econòmics d'una servidora.
ResponEliminaEnhorabona altre cop per les reflexions de taverna.
Blanca Domínguez