Demà passat ferà 40 anys de la mort del dictador Francisco Franco. Malgrat que he de confessar que no tinc grans imatges/records de la meva infantesa sí que recordo amb especial precisió alguns moments, i el de la nit de la mort de Franco i l'endemà les tinc molt gravades a la memoria, diria que gairebé amb nitidesa.
En Javier Cercas al seu extraordinari llibre "Anatomía de un instante" en el que escriu sobre el cop d'estat fallit del 23 de febrer de 1981, explica que determinats fets, de tant de repetir-los per la tele a posteriori s'han acabat deformant de tal manera, que ens poden acabar fer creure que vam viure determinats fets que no es van viure però que per aquest fenòmen de repetició els donem per descomptat, allò que els anglosaxos anomenen "taken for granted".
Podria ser el cas del 20 de novembre de 1975, jo tenia 9 anys i feia quart d'E.G.B. a La Salle Palamós, amb el professor "Carlus", de Torroella de Montgrí (aleshores no era Carles). Aquella nit llarguíssima, extraordinària, recordo que era un dijous, i el meu pare estava molt emocionat. A la nevera de la cuina i havia allò que aleshores anomenàvem xampany i que ara en diem cava, devia ser molt dolent, un "Delapierre" o similar, però tan se val, sense el paladar tan refinat com ara també es vivia.
La nit del 19 de novembre, quan la mort del dictador era ja només qüestió d'hores (o ja era mort però per les raons que fos no es volia anunciar encara), a la tele única en blanc i negre, TVE (la "UHF" que era el segon canal de televisió només emitia a la nit i era pràcticament marginal) van programar una gran pel·lícula bèl·lica, "Objetivo Birmania" de Raoul Walsh protagonitzada per l'Errol Flynn. Recordo clarament que el meu pare em va deixar quedar-me a veure-la perquè em va dir "això ho has de viure, és un moment únic". La mort del dictador, el meu pare i les peripècies de l'Errol Flynn a la jungla birmana estan gravades a la meva memòria mentre visqui.
L'endemà divendres, i durant una setmana més, dol nacional i festa a l'escola. A La Salle ens van fer formar al pati, vam resar un "parenostre" ens van dir que en Franco era mort i ens van fer anar cap a casa. La festa continuava, a més a més els meus pares i tots els adults que ens envoltaven semblaven molt contents. No es podia dir res més.
Han passat moltíssimes coses des d'aquell 20N, col·loquialment diríem que ha plogut molt, i cal reconèixer obertament que moltes coses han canviat a millor (no totes, malhauradament). Sí que és cert però, i ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, l'anomenada "Transición" va tenir molt de camama.
En realitat, com a l'Argentina molts anys després, la "Transición" va voler equivaldre a la llei del silenci, la llei de l'oblit. Una frase en Castellà ho resumeix perfectament: "los mismos perros con distintos collares". A día d'avui el "franquisme" sociològic, aquell que va impregnar la Castella funcionarial, mesocràtica i colonial, continua governant amb mà de ferro sota el paraigües d'una monarquia parlamentària on hi ha el fill d'un corrupte anomenat a dit pel dictador (que a més a més, té el mal gust de portar per nom Felip), que en continua essent el cap de l'Estat.
Hem progressat, sí, però la segona Transició, la que trenqui amb el passat de veritat i d'una vegada per totes, és més necessària que mai. Han passat quaranta anys però és com si haguessin passat quaranta dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada