dimarts, 24 d’octubre del 2023

Els polítics ens prenen per idiotes

De vegades penso, de fet moltes vegades, i cada cop amb més freqüència que els nostres polítics ens prenen veritablement per idiotes, com si fóssim nens petits als que haguessin d'instruir i guiar per no perdre el rumb en aquesta vida. 

Hi ha un exemple d'aquest estiu passat que encara dura, meteorològicament parlant, que és el summum de l'estultícia i estupidesa. Es tracta d'aquella campanya de prevenció d'incendis forestals promoguda per la Generalitat de Catalunya que portava per nom: "Fuck Off", que com saben fins i tot els nens de pit és una grollera expressió anglosaxona que traduït literalment vol dir "que et donin pel sac" o també "vés-te'n a la merda", però com que algun publicista amb ínfules de premi Nobel va pensar que eufònicament "fuck" pot sonar com a "fac" o també "foc" i com que l'adverbi "off" vol dir "fora" i el premi Nobel està convençut que tothom coneix l'expressió, doncs resulta que al Nobel li va fer gràcia i va pensar que la campanya cauria en gràcia. El que empipa i preocupa no és que hi hagi publicistes estúpids, perquè n'hi ha a grapats, sino que hi hagi un departament del Govern pagat amb els nostres impostos que els ho compri.

Dos exemples més molt recents m'hi tornen a fer pensar. 

El primer: fa encara un parell de dies he sentit a Catalunya Ràdio una campanya del Ministerio de Transición Ecològica que té com a missió alliçonar-nos sobre la funció ecològica de la preservació del litoral en general i de les platges en particular com a element de protecció de la degradació del medi. El gràfic que adjunto no ha estat tret d'una classe de P4, els ho prometo, sinó del lloc web del ministeri (https://www.miteco.gob.es/es/costas/campanas/sabersobreplayas.html).

Consulto al meu assessor personal i amic (sarcasme pur, perdoni'm-ne) ChatGPT respecte a quants dels 8.000 kilòmetres de costa que té Espanya estan urbanitzats i em respon (i m'ho crec), que un 61%, és a dir, 4.880 kilòmetres....Què pot fer un ciutadà de bé com a receptor d'aquesta campanya per tal revertir un fenòmen de depredació que va ser aprovat, promogut i fomentat per governs anteriors i no pas precisament durant la dictadura franquista sino amb posterioritat? No és una aquesta una manera de llençar a les escombraries recursos públics que podrien utilitzar-se millor? Els del ministerio haurien de passejar-se per Sa Riera, Sa Tuna, l'Escala o Lloret de Mar, per posar alguns exemples coneguts per explicar-nos com protegir les platges de la pressió urbanística. En fi....

I el segon, molt més recent -n'hem tingut notícia aquest matí- no és altre que l'acord d'investidura assolit per PSOE i Sumar (amb la ja anunciada rabieta de Podemos i els seus 5 diputats per insuficient) que contempla entre d'altres perles, un permís de paternitat de 20 setmanes -segur que els que legislen no han de fer rutllar cap empresa, perquè si ho haguessin de fer no s'ho mirarien de forma tan frívola- o, atenció, la reducció de la jornada laboral de 40 a 37,5 hores mantenint el mateix salari. És a dir, treballar un 7% menys i cobrar el mateix, sense cap exigència d'augmentar la productivitat. Doncs que algú m'ho expliqui. 

És fàcil legislar amb els calés dels altres. Els francesos encara reneguen de la famosa llei Aubry (promoguda per la Martine Aubry, filla de Jacques Delors, un dels pares de la Unió Europea) que va instaurar fa 23 anys la jornada de 35 hores. La idea conceptual era repartir el treball i crear més de 2 milions de llocs de treball addicionals. Els càlculs més optimistes, estimen després de 23 anys, un impacte de 350.000 i milers de milions d'euros en inversions industrials perduts ja que en comptes de a França es van traslladar cap a altres països.

Un molt bon amic em va dir dissabte passat en un sopar que m'estic fent vell. Deu tenir raó. 

dissabte, 21 d’octubre del 2023

Ira i foc a la frontera francesa: un reflex del món actual

Recordo de jovenet, quan un franc valia més o menys 18 pessetes -el que vindria a ser avui dia 11 cèntims d'euro-, que l'única televisió d'Espanya, TVE, ensenyava amb relativa freqüència imatges de camions espanyols de fruites i verdures volcats i la mercaderia cremada o llençada a l'autopista, quan es tractava de cubes de llet o de vi. Jo encara estudiava a Palamós, deuria ser pels volts del finals dels anys setanta o principis dels anys vuitanta. 

La raó? Sempre la mateixa, els baixos preus de les fruites, verdures i la llet i la carn produïdes a Espanya i el Marroc versus el cost de producció a França. Els agricultors i ramaders francesos consideraven que aquelles importacions eren competència deslleial i els perjudicaven greument, i davant la passivitat en moltes ocasions de la gendarmeria, els pagesos es dedicaven a tallar la carretera nacional i l'autopista amb tractors, aturaven els camions, en feien baixar els camioners i els cremaven o malmetien la càrrega.

Cert és però que des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea l'1 de gener de 1986 (després de la firma del Tractat d'Adhesió el 12 de juny de 1985) les coses van canviar radicalment, al menys sobre el paper. Espanya esdevenia estat membre, no hi havia fronteres interiors i s'amparava la llibertat total de circulació de mercaderies dins de la Unió Europea.

Es va entrar en un període de certa estabilitat perquè, cal dir-ho, els agricultors i ramaders francesos els va ploure manà del cel de Brussel·les en forma d'ajuts i subvencions a través de la PAC (Política Agrícola Comuna). La PAC representa avui dia aproximadament un 33% del pressupost de la Unió Europea, que aquest any 2023 és de 168.650 milions d'euros, dels quals més de 55.650 milions d'euros es destinen a la PAC. 

Tot i així, des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea hem continuat veient episodis puntuals de crema de mercaderies agrícoles i ramaderes procedents d'Espanya. Tirant d'hemeroteca he pogut veure que al maig de 1994 es van reprendre les cremes, aleshores de maduixes,  i els actes vandàlics es van reproduir el 1997, el 2011 i el 2014 (segurament n'hi ha hagut més però els d'aquestes dates, totes al voltant de l'estiu, on més fruita i verdura s'exporta, són les que he pogut documentar).

Ara feia molt de temps però, que no es veien imatges de camions volcats i menjar cremat. Fins aquesta setmana. El dijous, un grup d'uns 500 viticultors francesos van aturar els camions espanyols que portaven aliments i vi i van destrossar la càrrega dels que portaven cava i buidant cisternes de vi (les imatges de la tele de persones destrossant caixes de cava -Freixenet en el cas que ens ocupa- recorden un vandalisme desaforat impropi d'éssers civilitzats). Al final, amb total impunitat i la connivència, per passivitat, de la gendarmeria francesa (quan aquests tenen l'obligació legal de protegir la lliure circulació de mercaderies) també van acabar rebent tomàtes i d'altres hortalisses que res tenien a veure, en teoria, amb la protesta dels viticultors francesos.

En un mercat interior (per tant de lliure competència) actes de barbàrie com aquests són del tot injustificables, especialment perquè els pagesos i ramaders francesos són, de llarg, els que reben la major part del pastís de les subvencions de la PAC. 

Però tot això ho atribueixo a la convulsió del món en el que estem vivint. Diu la dita: "Si hi ha mala maror, peix en abundor", o en Castellà "A río revuelto, ganancia de pescadores", estem cada dia més en un món en el que el vector principal de canalització del desacord és la violència, sigui verbal, sigui física, i al final, ens refugiem en el clan, a la tribu, en un atavisme que ens recorda els nostres origens com a primats. Ho veia i ho palpava ahir mateix, horroritzat, en unes imatges que s'han fet virals, quan un coló israelià d'un assentament il·legal a Cisjordània disparava a un palestí a boca de canó, amb total impunitat i l'observació passiva de l'exercit israelià. Vergonya, indignitat, humiliació de la humanitat. 

Sembla que no hagin passat tants anys i que com escrivia als anys 90 en periodista Arturo San Agustín, "no som altra cosa que monos vestits".

divendres, 20 d’octubre del 2023

Encara que sembli mentida....

La premsa d'extrema dreta, sempre atenta a tot allò que els espanyols de bé fan per a defensar la indisoluble unitat de la pàtria hispana, segellada amb formigó armat des de la caiguda del Califat de Córdoba primer (any 1031 després de Crist) i els Regnes de Taifes després allà per l'any 1492, publica avui (La Razón) un article en el que explica que el colpisa ex-guàrdia civil Antonio Tejero Molina (el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 em va impressionar tant que mai podré oblidar el seu nom sencer de delinqüent), un ancià de 91 anys que si ja xotxejava el 1981, imaginin-se ara,  ha posant una denúncia contra el president del govern, Pedro Sánchez.

Fantàstic. Impressionant. I la hi admetran amb tota probabilitat. Una gran mostra de la imparcialitat de la justícia espanyola. Un tipus que va conculcar l'ordre constitucional, aquest sí amb armes i tancs al carrer, que va tenir un país a la corda fluixa durant una tarda i una nit, amb un parlament democràtic segrestat en ple, mentre un Borbó corrupte dubtava durant mitja nit abans de decidir el que més li convenia a ell i no pas a Espanya, que va acabar essent condemnat a 30 anys de presó, dels quals, atenció! només en va complir 15 (va entrar a la presó el 1981 i en va sortir el 1996) té el despropòsit de denunciar Sánchez per "traïció a Espanya". El món al revés.

Si no ho hagués llegit a La Razón m'hagués pensat que era un "fake" d'internet, però no, el diari ABC també en parla. Deu ser veritat. L'extrema dreta mai menteix sobre els afers que els donen audiència i els beneficien. I més si l'afer en qüestió versa sobre la unitat de la pàtria.


Convindran amb mi que la semblança d'aquest cadàver amb pell i bigoti feixista i l'assassí dictador Francisco Franco en aquesta foto que publica La Razón és esfereidorament similar. Déu els cria i ells s'ajunten, diu la dita. 


Això es publica justament, justament, el mateix dia que el president Pere Aragonès, per les raons que sigui ( els tertulians d'aquí i d'allà especulen a tort i a dret sobre el motius) ha acudit a la suposada cambra territorial, el Senat, a la Comissió de Comunitats Autònomes auspiciada pel PP (amb absoluta majoria absoluta al Senat) a defensar durant els 10 minuts que tenia assignats l'autonomia i l'autodeterminació.

Òbviament el PP i la premsa afí se li han tirat al cim, com no podia ser d'altra manera. Diu l'ABC a la seva editorial d'avui: "Teatro de Aragonés para rentabilizar la amnistía". El titular dóna per fet que l'amnistia està ja acordada entre els independentistes i Pedro Sánchez. És possible, perquè fa massa dies que es diu que la negociació està a punt de trencar-se (pensem doncs que el que succeeix és exactament el contrari). 

Critiquen que el president no s'hagi quedat a les rèpliques (també haurien de dir que la prócer del PP Isabel Díaz-Ayuso ha marxat del Senat una llarga estona per a presidir una presentació de pa sucat amb oli), però qui es quedaria a una crucifixió anunciada? L'Aragonès ha acudit al Senat en un intent, partidista òbviament, de no perdre pistonada davant en Puigdemont, però no per això cal restar-li coratge al fet de posar-se voluntàriament a la gola del llop.

Doncs mirin, si l'amnistia serveix per a paliar parcialment el dèficit fiscal, la no execució de les partides pressupostàries en obres públiques (la vergonya dels trens de rodalies i mitja distància és un escàndol majúscul, i els col·lapses de l'AP-7 una altra, i aquesta la pateixo jo setmana sí i setmana també) i els desgavells de la justícia, benvinguda sigui.

dimarts, 17 d’octubre del 2023

Israel-Palestina: No hi ha bons ni dolents (II)

Avui en Xavier Melero a La Vanguardia, publica un article molt recomanable que es titula "Comprendre els assassins" en el que de forma molt documentada i raonada acaba concloent que Espanya en general i Catalunya en particular, en el seu "bonisme" pro-palestí acaben no condemnant de forma clara les atrocitats comeses per Hamas el dia 6 d'octubre a Israel. Li dono parcialment la raó, sense que això contradigui el que vaig escriure en el meu article d'ahir sobre la qüestió.

I de fet, aquest posicionament "tebi" ha obert una crisi diplomàtica entre Espanya i Israel, especialment arrel de les declaracions de la ministra Yolanda Díaz i tota la patuleia (perdonin la vulgaritat de la paraula, però de vegades una paraula exemplifica molt adequadament el comportament d'un col·lectiu) de "podemitas".

Que un país de dubtosa reputació democràtica com és Colòmbia hagi obert una crisi diplomàtica amb Israel és comprensible, tenint en compte el tarannà del president del govern, Gustavo Petro, que ha comparat la situació a la franja de Gaza amb la dels camps de concentració nazis -és pot ser més descerebrat? jo crec que difícilment-, però que hi hagi una crisi amb Espanya, país de la Unió Europea i amb tots els seus defectes, una democràcia -hauríem de matisar el funcionament del sistema judicial, però això no canvia el marc fonamental-, és poc justificable.

Que un jueu d'esquerres, liberal i pro-palestí com l'historiador i professor universitari Yubal Noa Harari es qüestioni sobre com ha estat possible que l'estat d'Israel hagi permès la barbàrie comesa per Hamas, és significatiu. És un indici que per molt d'esquerres que algú es pugui sentir hi ha una diferència entre la civilització i la barbàrie. I això, una certa esquerra catalana, espanyola i europea, cofoïsta i impregnada de molta superioritat moral sembla que no ho tingui clar. 

Jo no sóc precisament un fan de la Pilar Rahola (ni tan sols és sant de la meva devoció com a escriptora) però val a dir que des de fa molts anys és una gran defensora de l'estat d'Israel. És membre d'honor de la Universitat de Tel Aviv des de 2006 i el 2007 va rebre el premi Scopus que concedeix la Universitat hebrea de Jerusalem per la seva lluita a favor dels drets humans. La seva connexió és tan gran que el Fons Nacional Jueu va plantar el 2013 un bosc de 2.500 arbres al desert del Neguev que porta el seu nom.

Es van fer virals les seves declaracions al programa "Todo es mentira" de Risto Mejide, que de fet, en línia amb el que escrivia avui Melero a La Vanguardia, comparteixo plenament. En transcric literalment un fragment perquè penso que no es pot ser més clar.

"Estoy absolutamente escandalizada por la degradación, la deshumanización y la inmoralidad de determinada izquierda de esta matanza tan brutal. Esto va mucho más allá de las ideas, de las posiciones, de los bandos. Hablamos de prácticas del Daesh. Hablamos de matanzas indiscriminadas".

"Hablamos de secuestrar y violar a mujeres, a gente mayor, a niños, a utilizarlos como escudos. Hablamos de que un concierto para la paz, que además, luchaba en favor de una solución pacífica donde había más de 3.000 jóvenes, se asesinaron a 250 jóvenes allí mismo, además de lo que han sufrido".

"No puedo entender en nombre de qué ideología, en nombre de qué dogma de fe, en qué dogma de verdad absoluta, uno no puede sensibilizarse ante este horror. Y lo digo con toda claridad. Esta gentuza, gentuza, que aún está justificando esta matanza en nombre del pueblo palestino, al que, por cierto, no ayudan para nada, es la misma gentuza que te decía que no había prisioneros en Siberia".

Al final, amb tots els seus defectes, i amb un conflicte territorial no solventat (ans al contrari, agreujat pels assentaments il·legals de jueus ortodoxes a Cisjordània) però que algun dia s'haurà de resoldre, i aquest no pot ser altre que un estat pels palestins en l'equació que ja s'ha provat unes quantes vegades de "pau a canvi de territoris", Israel és una democràcia homologable a la de qualsevol estat democràtic de primera divisió mentre que Hamas, que va guanyar unes úniques eleccions, al 2006 i que no s'han repetit, és una dictadura islàmica cruel, que, molt semblant al que succeeix a l'Iran (els seus mentors) considera les dones com a éssers inferiors i castiga la dissidència interna amb la pena de mort.

Segueixo posicionant-me amb el poble palestí, el que pateix de forma gairebé inhumana la corrupció de l'Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània i la barbàrie del terror de Hamas a Gaza i de Hezbolah al Sud del Liban, però si em fessin triar un lloc per viure (entre Israel i Palestina), tinc molt clar el que escolliria.

diumenge, 15 d’octubre del 2023

Israel-Palestina: no hi ha bons ni dolents (però alguns ho són més que d'altres)

Del conflicte Israel-Palestina, com dels partits de futbol i en la política, tothom s'atreveix a opinar, a dir-hi la seva i moltes vegades, malauradament, amb frivolitat poc informada, o amb informació de darrera volada, que ve a ser el mateix.

Tan se val si els que opinen hagin llegit molt sobre el conflicte i la seva llarga història, que es remunta, en la seva fase més recent als anys 20 del Segle XX (quan els jueus eren un 13% de la població de Palestina), o que només hagin llegit quatre coses, la majoria de part i amb un gran component de desinformació a les xarxes que més desinformen, és a dir, Instagram, TikTok, X (em costa encara acostumar-me a no dir Twitter) i Facebook.

El clàssic posicionament de les dretes més ortodoxes -i cada cop més de les extremes dretes- a favor d'Israel i de l'"ordre occidental" (i de retruc la consideració dels tots palestins com a terroristes) contrasta amb el clàssic posicionament de les esquerres més ortodoxes en el seu posicionament a favor dels Palestins (i la consideració dels israelians com a "genocides" que estan fent el mateix que els van fer els russos i els nazis a ells durant la primera meitat del Segle XX).

El que està clar és que un dia no molt llunyà els israelians van tenir la consideració de terroristes com a membres de la Haganá (embrió de l'exèrcit hebreu) i el Irgun (organització paramilitar sionista). Aquests grups, considerats terroristes per l'administració britànica de Palestina, van volar la seu del comandament britànic a Palestina, l'hotel Rei David de Jerusalem, el Juliol de 1946 on van morir 91 persones.

És a dir, la consideració de terrorista pot ser una o una altra en funció del moment en el temps i de qui és el qui es vanta el dret de qualificar de  terrorista un altre.

Una altra consideració que m'agradaria fer és que la religió no ajuda en aquest conflicte, més aviat el contrari. Els més fervents defensors de l'Estat d'Israel i de la colonització (il·legal) de Cisjordània són els més ultra-ortodoxes i els defensors a ultrança de la negació del dret a existir de l'Estat d'Israel són els islamistes de Hamas i de Hezbolah.

I en tercer lloc, penso que la barbàrie i els crims de lesa humanitat  els han comès històricament els dos bàndols i això està abastament documentat i hi ha multiplicitat de proves al respecte, per tant al capdavall penso que el que cal és intentar entendre quin és l'origen del conflicte i sobre tot, sobre tot, algunes possibles solucions definitives.

I no hi ha dubte que l'origen del conflicte és territorial i que tant els uns com els altres és van passar pel folre la declaració constitutiva de l'Estat d'Israel de 1948 que dividia Palestina en dos territoris de dimensions pràcticament iguals. Uns perquè no volien cedir part de les seves terres, de les que històricament havien gaudit, i els altres perquè no estaven farts de fugir i que els assassinessin i condemnessin a la immensa majoria de països del món que els acollien.

Avui però, si m'he de posicionar amb algú ho faig amb els palestins (atenció res a veure amb el Hamas islamista radical que assassina criatures i segresta innocents), amb el poble innocent, que és la part febre del conflicte i que viu en un règim de semi-esclavatge en la part més herma de les seves terres (ho he vist personalment en un viatge a Israel i Cisjordània fa uns anys); molts palestins, que han nascut a camps de refugiats, al Líban, als Alts del Golan, a Síria, no entenen per què la seva Cisjordània està envaïda per kibbutz, bases militars i assentaments il·legals, a part de separats per un mur de la vergonya que recorda la divisió de Berlin durant tants i tants anys. És la política de fets consumats que ha estat beneïda de forma implícita o explicita per la comunitat internacional, començant pels Estats Units.

Si ningú no para els peus a Israel, i no sembla que cap potència occidental tingui interès per fer-ho (en una guerra geopolítica en la que ningú no vol ser "amic" de l'Iran o de Rússia) el que es perpetrarà a Gaza serà una de les massacres de civils més grans des de la Segona Guerra Mundial, i no cal pas ser cal estadista polític per a ser capaç d'imaginar-ho.









dimarts, 10 d’octubre del 2023

Temps convulsos: el nou ordre mundial

Viure en aquest mon en el que ens ha tocat viure sembla cada vegada més una aventura de risc. L'editorial del New York Times d'avui ho expressava d'una forma aclaparadorament esgarrifosa: "Rússia ha començat la guerra més llarga des de la Segona Guerra Mundial. La Xina augmenta el discurs belicista contra Taiwan. L'Índia ha abraçat un nacionalisme violent. Israel ha format el govern més extremista de la seva història, i Hamas, el dissabte començava la més violenta campanya de la seva història contra Israel, llençant míssils, segrestant i matant". 

I òbviament això només és un petit resum del desordre i el caos que està patint el món en aquests temps convulsos. Hi afegiria, sense ànims d'estendre'm massa: 

  • El conflicte a la regió de Nagorno Karabaj, enclavament de població armènia a l'Azerbadjan, que ha acabat amb un èxode massiu de població cap a Armènia.
  • La inestabilitat permanent i massacres de població civil al Sudan del Sud.
  • Cop d'estat al Níger i creixent perill d'islamització radical al Sahel. 
  • Guerra civil latent al Iemen.
  • Declaració de l'estat d'emergència a Etiòpia el passat agost (ho vam saber abastament per un grup de catalanets ingenus, que en comptes d'anar a Port Aventura, van anar a cercar aventures i es van veure atrapats en zona de conflicte).
  • La creixent radicalització als Estats Units, amb la incògnita sobre les eleccions presidencials de 2024.
  • L'inacabable persecució a les dones a l'Iran per part del règim dels Aiatol.làs.
  • L'esclavatge de les dones a l'Afganistan dels Talibans (com a conseqüència d'obligar-les a estar a casa seva, la majoria de víctimes del darrer terratrèmol al país han estat dones: sempre rep el col·lectiu més feble).
  • Els moviments migratoris desesperats cap a la Unió Europea des de l'Àfrica i als Estats Units des de la frontera sud que estan causant, en el primer cas, milers de morts a la Mediterrània.
  • L'auge de l'extrema dreta a tot el món.
  • La incapacitat dels polítics de dialogar i escoltar persones que tenen idees diferents.
Afegeixi's a la llista anterior els estrallsja ben palpables que està causant arreu del món el canvi climàtic on passem de sequeres que es perpetuen a episodis molt curts però molt virulents de plug es torrencials, la cronificació de la pobresa fins i tot per a moltes persones que tenen un lloc de treball (però amb un salari amb el que no arriben a final de mes), una inflació galopant, un tipus d'interès a l'alça que repercuteix en els pagaments de les hipoteques, i una situació global de violència gratuïta cada vegada més palpable a tots els pobles i ciutats del món. Aquest mateix cap de setmana, a Salt, Gironès, es va viure un conat d'assalt a la comissaria dels mossos d'esquadra i la policía municipal degut a la retenció d'un individu sospitòs que la policia va portar a la comissaria per a comprovar-li el passaport...

El panorama és certament desolador. Per acabar-ho d'adobar, a la Pell de Brau tenim els màxims representants de Vox i el PP inflamant la població amb missatges carregats d'odi i anticatalanisme.

El meu fill gran ja fa temps que va deixar de veure i escoltar notícies i es dedica a visionar capítols de "La que se avecina". Potser al final li hauré de donar la raó.

dissabte, 7 d’octubre del 2023

Sociedad Incivil Catalana: La mani unionista de diumenge

Queda clar que en aquesta nostrada pell de brau -i a la majoria de països del planeta- la radicalitat la generen més els polítics que la societat civil, que a mig termini no està de mandangues i el que cerca és seguretat, feina, prosperitat, pau social, poder anar de vacances de tant en tant i si ets de l'àrea metropolitana, que els trens funcionin de forma una mica -només una mica- decent. Aquest és el veritable sentit de la vida per a un percentatge substantiu de la població dels països de la OCDE.

Excepte, és clar, si es tracta d'un ens indescriptible anomenat Sociedad Civil Catalana. Un simple cop d'ull al seu lloc web permet al lector/a de fer-se una idea de la pluralitat de la cosa. Són els que van aplaudir el discurs del Borbó amb les orelles el dia 3 d'octubre de 2017. 

Un discurs de part, recordem-ho, on aquell personatge no escollit democràticament a cap elecció, va trencar la neutralitat que li atribueix la Constitució i va proferir exabruptes contra part dels ciutadans dels que ell també és rei (com a mínim dos milions de suposats súbdits de la monarquia borbònica que van anar a votar l'u d'octubre de 2017). Va venir a dir, no sóc el rei dels tots els espanyols sino dels espanyols que pensen com jo i que em consideren el seu rei. Una afirmació molt democràtica i d'una neutralitat aclaparadora. 

Doncs tornant a la societat civil, això mateix és el que està fent l'altra societat civil, la Sociedad Civil Catalana dels nassos, que no té res de societat civil ni gaire de catalana. I tinc veritables dubtes de la seva empatia, capacitat d'entendre la societat amb la que conviuen i la utilitat més enllà de la política (que és el veritablement que fan) i per què no estan enquadrats dins de VOX.

És una institució que, per exemple, en la seva prèdica de la convivència i la concòrdia, ha volgut carregar-se la immersió lingüística moltes vegades, quan qualsevol persona objectiva amb dos dits de coneixement sap que a moltes escoles de Barcelona i àrea metropolitana (és a dir, la regió on hi viu la immensa majoria de la gent del país) la immersió lingüística no és sino una quimera. Només en fa en Català la classe de Català, i para de comptar. Aquesta és la realitat. Qui no la vulgui veure és que és cec o molt interessat en difondre mentides. 

Cada vegada m'agraden menys els extrems. Val a dir que tampoc m'agraden els republicans de la piruleta de Waterloo i les seves fantasies excloents i sento particular animadversió pels indepes radicalitzats, tipus Laura Borràs, per posar un exemple. 

Però també sento la mateixa animadversió per a molts dels individus i individues que conformen el bodri aquest de SCC, o una bona part, els que són coneguts per les seves simpaties a tot el que faci molta flaire d'extrema dreta espanyolista. Només cal anar a les hemeroteques. O a les mateixes pàgines del seu web. I això que la seva presidenta actual Elda Mata, és una gran professional, i em sembla estrany que presideixi una cosa com aquesta. En fi, les seves raons deu tenir. 

El lloc web de SCC destil·la biaix i exclusió. El tenen també en Català però només per pura obligació i PER dissimular una mica. El seu pensament és espanyolista excloent, I La seva llengua només una, el Castellà, que ningú no s'enganyi. Facin-s'hi un cop d'ull. És molt il·lustratiu.




Estic encuriosit per aquella cosa tan divertida del comptatge dels assistents, quan la mani hagi acabat i quants catalans de la "Cataluña silenciada" hi hauran assistit. SCC segurament estarà parlant d'una assistència de dos o tres milions de persones, que segons la Guàrdia Urbana es reduiran a cinquanta mil, manifestant amunt, manifestant avall. Veurem, però segur segur que la distància entre el que diran els uns i els altres serà abrumadora.

La realitat és tossuda, i la immensa majoria de la societat civil, la de veritat, té millors coses a fer demà diumenge que anar a una manifestació impulsada per l'odi. I, ai lass, sembla que la iniciativa dels centenars de milers d'autocars que aquest ens volia noliejar per a portar a Barcelona ciutadans espanyols descontents amb els seus compatriotes catalans extraviats i equivocats en el seu pensaments polític, ha fracassat estrepitosament (fins ahir en tenien dos de plens, i no pas del tot, un a Madrid i un altre a Pamplona).

I tal vegada alguns dels manifestants només tenen la intenció de poder repartir alguna hòstia, com acaba passant a la majoria de manifestacions que convoca aquesta entitat.