Accidents laborals (Vive la France)

Des de força jove sempre he pensat que França és un país dels més avançats del Planeta, i que a nosaltres ens porta anys d'avantatge. Quan aquí encara teníem televisió en blanc i negre ells ja filmaven les pel·lícules de la sèrie "Emmanuelle", protagonitzades per la mítica (holandesa, que no francesa) Sylvia Kristel o tenien un tal Marlon Brando ballant "El darrer tango a París".

Van ser els inventors del "Minitel", un eficient invent precursor d'internet quan ni als Estats Units se'l podien imaginar; es ven treure de la màniga un avió supersònic -El Concorde- que cobria el trajecte entre Paris i New York en poc menys de 3 hores, i van inventar la targeta de crèdit amb xip, per citar només algunes dades rellevants.

Però a més a més, des d'una perspectiva de la democràcia i la justícia social, pocs països hi ha que puguin donar lliçons a França -Liberté, Egalité, Fraternité-.

Això ha tornat a quedar demostrat aquests dies en fer-se pública la sentència d'apel·lació de la família d'un treballador de l'empresa que va morir "per accident de treball".

En Xavier X, treballador casat i amb fills de l'empresa ferroviària francesa TSO, va desplaçar-se per feina a una localitat de França. Allà, va conèixer una dona i van acabar anant a un hotel a practicar sexe, o fotre un clau, com vulgarment ho podríem anomenar. No se sap ben bé (l'autòpsia és capaç de determinar-ho amb exactitud?) si per l'estrès provocat per la feina o els fogots i l'excitació del sexe il·legítim, el pobre Xavier va acabar patint un infart de miocardi i la va palmar.

En primera instància, l'empresa es va afanyar a titllar el cas de "relació extramarital amb desconeguda", per evitar pagar qualsevol mena de compensació.

L'esposa banyuda. convençuda de la "grandeur" de mires de la justícia francesa, va recórrer la posició de l'empresa (els fets es remunten al 2013), i sis anys més tard, la sentència, definitiva i ferma, dóna la raó a la família. Els pobres desgraciats de TSO no només hauran de pagar una indemnització al treballador, sinó cotitzar-lo fins a la seva edat de jubilació i pagar-li un 80% del salari que hauria percebut en vida.

Reconec que és una interpretació agosarada, que pot sentar precedents, però què caram, la jutgesa ho defensa raonant que, en desplaçament laboral, tot és feina i que "l'activitat sexual era normal, com dutxar-se o menjar".

La veritable "grandeur" de la sentència (amb la que jo estic molt d'acord) és que la jutgessa no es considera legilimada moralment per a dirimir qüestions d'estricta moralitat judeo-cristiana, que poc tenen a veure amb el fons de la qüestió. Que tu tinguis sexe amb la teva dona, una prostitura o una oca grassa, no conculca el principi bàsic que hi ha un desplaçament laboral de per mig i que aquesta és la vertadera natura de l'afer, com en un accident "in itinere", vaja. Si el traballador no s'hagués hagut de desplaçar, probablement encara seria viu (o no s'hagués mort en aquell moment).

La justícia francesa, dóna una lliçó de deontologia. Bravo!

Des del Japó. Llums i ombres. Ombres

Si en l'entrada del blog anterior feia menció a una pel·lícula per a expressar una de les més grans virtuds dels japonesos, per a parlar de les ombres no trobo millor manera que recórrer a un dels meus grans referents del cinema, també d'acció, el director Ridley Scott i la seva pel·lícula "Black Rain", del 1989, d'impressionant factura, tant pel que fa a la interpretació (protagonitzada per Michael Douglas i un joveníssim Andy Garcia), com pel muntatge, la realització i la banda sonora, de Hans Zimmer. De fet, va guanyar dos Oscar menors (so i efectes de so).

A "Black Rain" dos policíes nord-americans han d'escortar un membre de la Yakuza (la mafia japonesa) de tornada al Japó. Només d'arribar l'avió però se'ls escapa. La pel·lícula recull bona part de les ombres de les que vull parlar: les contradiccions de la societat japonesa. S'ha dit sempre que la realitat supera la ficció però que la ficció s'inspira moltes vegades en la realitat. Així és.

Els japonesos, sotmesos a una rígida disciplina des de petits, tant a l'escola com a casa, diria que tenen escassament desenvolupades les habilitats socials. Són molt educats, però molt distants. Refusen el contacte físic tan com poden i els molesta molt que els toquin el braç o l'espatlla. No hi ha mostres d'afecte. No hi ha petons. Aquests dies, ho he pogut viure i constatar personalment. M'explicava un cuiner australià afincat al Japó des de fa sis anys, que molts japonesos porten màscara no per altra cosa que per evitar haver de tenir converses al carrer, o al metro, o a la feina (quan no és estrictament imprescindible).

El sistema social està basat en no destacar d'entre el grup. Tothom va vestit pràcticament igual, els i les escolars amb uniforme (faldilla plisada blava i blusa blanca elles i pantaló negre o blau i camisa blanca ells) i els treballadors i treballadores urbans, camisa blanca i vestit blau ells, i vestit de colors càlids elles (molt poques dones he vist amb pantalons). Això provoca també que hi hagi una certa obsessió per no engreixar-se (per evitar ser mal vist i no cridar l'atenció), tot i que el règim alimentari, a base de molta verdura, arròs i molt de peix, ajuda molt.

Aquest sistema basat en part en l'auto-censura apresa des de petits i fomentada per les institucions també ajuda a l'índex tan baix de criminalitat. Però és que en realitat és que al Japó existeix la pena de mort i s'aplica de forma molt més regular que en d'altres llocs on aquesta pena és legal (amb un percentatge d'aprovació per part de la població que supera el 80%). Entre l'any 2000 i el 2018 s'han executat cap a un centenar de presos, tot i que els japonesos miren de donar el mínim de publicitat a aquest tema per evitar comentaris i retrets sobre tot per part dels estrangers.

Aquesta mateixa rigidesa és aplicada per a ser admès al país com a estranger. A "Black Rain", una nord-americana que regenta un club de nit (parla japonés perfectament), li diu al Michael Douglas que ser estranger al Japó "gaijin" (amb connotacions més aviat despectives) és un inconvenient molt important i una barrera per a progressar, en una societat caracteritzada per una gran homogeneïtat racial i molt poca població estrangera (en comparació a molts altres països del món: la insularitat i regles molt estrictes d'atorgament de permisos de residència ho fan molt difícil). Un estranger té moltes dificultats d'integració i fins i tot, hi ha molts coneixedors del país que consideren que hi ha un concepte latent, no explicitat, de racisme (de fet és molt improbable veure persones de raça negra o àrab, més enllà de turistes).

En aquest sentit, recomano vivament la lectura del llibre de l'autora belga Amélie Nothom titulat "Estupor i tremolors" en el que ella explica en primera persona la seva experiència de treball al Japó (era filla de l'ambaixador de Bélgica a Tokyo als anys 90). https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/estupor-y-temblores/9788433969194/PN_459.

Tota una llicenciada, que treballant per una empresa japonesa, no va aconseguir de fer altra feina que portar cafès, fer fotocòpies i netejar lavabos. Un relat força impressionant.

Finalment, no voldria deixar de parlar de cert component "friky" provocat per aquesta mateixa rigidesa social. Hi ha molts japonesos que viuen sols i que es relacionen amb el món exterior només a través de les xarxes i el correu electrònic. Juguen a jocs amb el telèfon mòbil, fins i tot caminant per carrer (vaig assistir personalment a una cacera de "pokémon GO" al barri de Ginza, el més distingit de Tokyo, i em costava de creure el que veia). El Japó és el país del món on més nines inflables es venen, i on els establiments de màquines recreatives -oberts alguns d'ells 24 hores- més èxit tenen. Plantes senceres de videojocs, simuladors i màquines de premi.  Entrar en una d'aquestes botigues (jo ho vaig fer a vàries) és una autèntica experiència antropològica.

Llums i ombres. Tot i això, em quedo amb les llums.

 

Des del Japó, llums i ombres. LLums

Una de les meves pel·lícules d'acció de capçalera (la dec haver vist set o vuit vegades) és "The Last Samurai", film del 2003 dirigit per Edward Zwick i protagonitzat per Tom Cruise. 

Cruise encarna un ex militar nordamericà turmentat per haver participat en matances de tribus indies dels Estats Units, que acaba essent recrutat per a contribuir a la formació en tècniques de guerra modernes de l'exercit japonès. Durant le primera batalla contra els samurais (guàrdia personal de l'emperador que no volia que es creés un gran exèrcit japonès), acaba essent capturat per un grup de samurais que s'oposen a les reformes de l'època de l'emperador Meiji (finals del Segle XIX). 

Com sigui que en el poblat dels samurais té un règim de semillibertat, es dedica a passejar i observar. Un dels seus pensaments durant aquesta fase de la pel·lícula i que em van cridar l'atenció quan la vaig veure per primera vegada diu més o menys: "els japonesos posen un sentit de perfecció i l'excel·lència en tot allò que fan, sigui el que sigui". 

No havia estat mai al Japó, tot i que a la meva època de consultor havia treballat per a empreses japoneses. He d'admetre que la meva percepció després de deu dies és exactament com diu en Cruise a la pel·ícula. Un fenòmen cultural que trobo extraordinari, i que s'inculca des de petits a les escoles.

La primera conseqüència palpable, a diferència de molts altres països, és que tot funciona d'una forma que m'ha semblat excepcional, diria que fins i tot, increïble (els Estats Units, per exemple, on viatjo constantment, n'està a les antípodes).

Una de les coses que més m'han cridat l'atenció és la neteja que ho impregna tot. No només al carrer no es pot fumar (està prohibit per llei excepte en zones especialment habilitades) sino que els metros, els trens, les estacions, els lavabos públics, els carrers, estan tan nets que gairebé es podrien llepar. El més paradoxal de tot això és que al carrer o a les estacions de tren pràcticament no hi ha papereres. No sé si el mite que diu que els japonesos fumen molt és encara cert, però el que està clar és que més enllà de zones habilitades (a molts restaurants es pot fumar), no es pot fumar enlloc, ni al carrer.

El segon punt ha estat l'amabilitat i l'educació de -literalment- totes les persones amb les que hem relacionat aquests dies, des de policies, recepcionistes d'hotel, personal d'informació, o persones anòmines del carrer. Tots amb un somriure als llavis, intentant que la nostra estada fos el millor possible. L'odre a les cues als museus als trens, al metro, es respecta de forma escrupulosa. Sense excepcions.

El tercer, és l'extraordinària xarxa d'infrastructura de transport de què el país està dotat. La xarxa de trens d'alta velocitat els "Shinkansen" és terriblement eficient. està connectada amb les xarxes de trens de rodalies i metros i connecta el país de punta a punta. Un exemple molts semblant, en aquest sentit (potser l'únic) al dels trens xinesos d'alta velocitat, els "Harmony Trains". La seva puntualitat és immaculadament suïssa. Els trens que surten a les 8:33, surten exactament a aquesta hora, ni un segon amunt ni un segon avall.

El quart, la seguretat. Malgrat que, com en altres països densament poblats, hi ha vagons de tren i de metro exclussivament per a dones (a les grans connurbacions), el Japó és un país extraodinàriament segur, amb un dels índex de criminalitats més baixos del planeta terra. No només ho diuen les estadístiques, es percep. Als japonesos i a les japoneses els agrada vestir bé i portar joies i rellotges cars: no havia vist tant a cap altre lloc del món tants de "Rolex" o "Cartiers" al metro.

I el cinquè, la cuina. El Japó és un país molt ric, amb un dels PIB per càpita més alts del planeta, i en general tot és més car que a Espanya. Malgrat això, hi ha disponibilitat de cuina per a tots els pressupostos i, des d'un restaurant amb estrelles Michelin a una senzilla casa de menjars la cuina és d'una qualitat extraordinària. Un dinar pot sortit per 20.000 yen (175 €), però també per 1.200 yen (10 €) i, en ambdos casos, el menjar és bo i abundant.

Jeffrey Epstein, amistats perilloses

Volava cap als Estats Units el dia que el multimilionari Jeffrey Epstein es va suicidar en un centre de detenció del Sud de Manhattan. L'autòpsia que s'ha conegut així ho ha determinat. Òbviament, en un cas tan sonat com aquest, multimilionari detingut per abús sexual de menors, i de forma reincident, les teories conspiratòries circulen pels Estats Units a cor que vols....

Jo no sé si s'ha suïcidat o l'"han suïcidat" o l'"han induït" al suïcidi, però el que sí està clar és que tot plegat fa pudor de socarrim, i que com a mínim, admetem-ho, presenta indicis raonables de dubte sobre l'actuació de l'Administració correccional nord-americana que era l'encarregada de la seva custodia mentre estaba en presó preventiva.

Hi ha una realitat tangible, hi ha un munt de dones afectades que ja han presentat denúncies i n'hi ha moltes més que ja han dit que estàn disposades a fer-ho.

I una altra realitat, Epstein tenia molts amics (ara tots reneguen d'ell, una vegada caigut l'arbre) poderosos que havien assistit a algunes de les "festes", per anomenar-ho d'alguna manera, que es celebraven a les seves cases, tant a Nova York com a Miami.

Donald Trump i el Príncep Andrés d'Anglaterra en són alguns dels més significatius. Avui mateix ha transcendit que el príncep britànic ha estat denunciat per algunes de les dones abusades.

Com sempre que es destapen aquests tipus de fenòmens, la bola es pot fer imparable i paguen justos per pecadors (és per exemple el cas de Morgan Freeman, acusat en mig de l'efervescència del fenomen "Me too", d'abusos sexuals que després es van demostrar del tot falsos), però gairebé sempre, com diu la dita castellana "cuando el río suena, agua lleva".

Doncs sí, amics poderosos embolicats, un magnat detingut presumiblement perquè a algú se li'n va anar de la mà algun fiscal rebel i un rebombori mediàtic sense comparació.

No em diguin que el suïcidi no era una extraordinària manera de tancar el dossier i el judici d'una revolada.

Fenòmens aïllats

Em sap greu repetir-me, però no puc evitar tornar-hi. La mediocritat dels nostres polítics és tan aclaparadora que algun dia, a no trigar gaire, començaran a sorgir moviments organitzats que clamin per la democràcia directa via internet (el veritable sufragi universal), i llavors els polítics tradicionals se n'aniran a l'atur ("nostres" en sentit planetari, i figurat, perquè malhauradament ni és un fenomen Català o Espanyol, sinó que els ho preguntin als ciutadans del Brasil i dels Estats Units que tenen dos dits de seny).


Els polítics actuals senzillament no ens representen a la majoria de ciutadans.... L'excusa perfecta són unes competències distribuïdes de manera tan "malèfica" que els uns i els altres es van tirant els plats pel cap, i al final, com es sol dir a les facultats d'economia, acaba esdevenint-se "la paràlisi per l'anàlisi". I si cal, hi afegeixen que el problema final rau en la justícia. Tots tan amples i aquí pau i després glòria.

El fenomen mediàtic que estem vivint darrerament en relació a la seguretat (falta de) a la ciutat de Barcelona, no és un problema nou, ni de bon tros. El que és nova és l'alarma social que s'ha creat arran dels darrers fets delictius que -per alguns, tots els polítics i molts comandaments policials- són fenomens aïllats. Seran aïllats però la realitat palpable i objectiva és que tothom sap que a Barcelona et poden estirar la bossa en qualsevol momento des d'una moto, que el metro de Barcelona és un niu de carteristes (ja he escrit sobre el fenòmen en blogs anteriors aquest mateix any), que els "manters" campen per on volen, que els narcopisos són una realitat, i que en mig any hi ha hagut més assassinats que en tot l'any passat (el 90% relacionats amb tràfic de droga).


Tot i això, l'alcaldessa segueix parlant de "fenòmens aïllats". És impressionant però constatar que malgrat tot, quan es vol, es pot. Ha hagut de morir una subsecretària d'estat coreana i han hagut d'atracar un ambaixador perquè es prenessin accions contundents, però mai és del tot tard si finalment el ciutadà, pagador d'impostos, s'adona que alguna cosa es comença a bellugar.


L'actuació conjunta de mossos i policia municipal ha buidat la casba de Marraqueix en la que s'havia convertit el passeig Joan de Borbó. Miracle? No, voluntat política. Ahir hi va haver una acció coordinada entre policia nacional i mossos al metro, que va acabar amb la detenció de 43 delinqüents habituals. Òbviament, i perdonin la gosadia, tots estrangers, tots reïncidents, la immensa majoria, sense papers. Abans de les eleccions municipals es va fer una actuació a gran escala dels mossos contra els narcopisos de Ciutat Vella. Resultat? Es van clausurar un munt de pisos il·legals.


No vull semblar reaccionari, però el "bonisme" del govern de Barcelona als darrers 4 anys i l'efervescència de la marca Barcelona com a destí turístic han tingut un efecte crida que ha provocat que delinqüents i drogadictes de tota mena convergissin a la ciutat (hi ha una colònia d'heroïnòmans italians assentada a Barcelona que tots són clients dels narcopisos que segurament no troben al seu país...).


Sé que les lleis són també excessivament laxes i la majoria dels petits delinqüents que operen a Barcelona han estat detinguts moltes vegades, però novament, si hi ha voluntat política es troben els recursos que calguin, es digui llei d'estrangeria o llei de seguretat ciutadana.


Això sí, encara avui, quan anava a córrer per la Devesa, davant del Jutjat Social que tinc al costat de casa, hi havia una patrulla de dos mossos "custodiant" l'edifici. No sigui que algun poca-vergonya de la CUP tiri una palada de fems a la porta....

Límits i realitats del "Low Cost"

Llegim aquests dies de la vaga anunciada pel personal de Ryanair com a conseqüència de l'anunci per part de la companyia aèria d'acomiadaments entre personal de terra, tripulació i pilots d'unes 1.300 persones, de les quals 500 a Espanya. Perillen les operacions de les illes Canàries i fins i tot els vols des de l'aeroport de Girona.

Les vagues podrien començar el mes de setembre i sembla que seran secundades per personal de Ryanair d'Irlanda, Anglaterra, Espanya i Portugal. Només han passat dos anys des que la companyia, la més gran d'Europa, va assolir un màxim en la seva cotització borsària de 19 Euros. Avui cotitzen a menys de la meitat, una mica per sobre dels 9 Euros.

Des d'agost de 2017 fins ara han passat dos anys en els que Ryanair ha començat a patir en les seves pròpies carns el boomerang d'una estratègia centrada en les "trampes al solitari". L'estiu de fa dos anys tots recordem la cancel·lació massiva de vols que la companyia va haver de fer com a conseqüència d'una massiva fuita de pilots cap a la competidora Norwegian, que també és una "low cost" però amb una estratègia diferent, en la que, al menys el personal és tractat de manera decent. 

Recordo perfectament, també ara fa dos anys, una manifestació de personal de terra de Ryanair a l'aeroport de Copenhagen, reclamant uns drets mínims. El fulletó informatiu que donaven els treballadors, que segur era del tot cert, informava de sous misèrrims, amb vacances no pagades i cotització a la seguretat social danesa per compte dels treballadors, que eren -de facto- autònoms. No recordo el salaris però sí l'impacte que em va provocar, especialment en un país com Dinamarca, en el que un cafè amb llet et pot arribar a costar sis euros.

Ryanair ha estat un model d'èxit mentre la mamella de les subvencions regionals per a donar vida a aeroports de segona i tercera categoria ha anat rajant (a Girona la Diputació i la Generalitat han fet pagaments milionaris a l'empresa irlandesa) i el seu personal s'ha resignat a treballar sense pràcticament drets (impera el dret laboral irlandès) i amb sous ridículs.

El Brèxit, la competència d'altres aerolínies i la conflictivitat laboral estàn acabant amb un model del que en el seu dia va ser l'exemple de l'aviació europea. La flexibilitat portada a l'extrem i a costa d'una explotació massiva dels treballadors és un model que pot tenir un èxit temporal, però sense dubte limitat (passa el mateix amb companyies que Uber, Uber Eats, Glovo i d'altres del mateix estil). 

Si el "low cost" només es basa en maltractar el personal i en aconseguir subvecions, aleshores, com ho demostra el cas de Ryanair, a mig termini, el fracàs està assegurat. Sino, temps al temps.

Hiroshima, aniversari de la barbàrie

Avui fa 74 anys d'un dels actes més inhumans que els humans han comès mai contra humans, si excloem "la solució final" al problema jueu concebut pels nazis i els depuracions stalinistes. I totes, barbaritats comeses en el context de la Segona Guerra Mundial.

El dia 6 d'agost de 1945, exactament a un quart de nou del matí, un super-bombarder B-29 nord-americà, batejat amb en nom d'Enola Gay, va llençar la primera bomba atòmica de la història sobre el centre d'Hiroshima, ciutat que albergava una important base naval i militar japonesa.

La bomba d'urani 235, també batejada, amb el nom de Little Boy (1600 tones equivalents de dinamita) va ser detonada a l'aire, a 600 metres sobre el centre de la ciutat i va causar la mort de 140.000 persones, de les quals més de 66.000, de forma instantània. Malgrat els avisos del govern de Truman als japonesos, aquests no van tenir mai la idea de rendir-se, sino més aviat de seguir lluitant fins a la mort. 

A tots els que els interessi la història, i en particular aquest tràgic episodi de la humanitat, els recomano la lectura, de poder ser en Anglès, del llibre "Hiroshima" del periodista nord-americà John Hersey, que recull el testimoni de sis supervivents a la tragèdia (tots ells civils), un encàrrec de The New Yorker al periodista, que aleshores es trobava a Singapur.

El llibre relata amb una senzillesa i objectivitat extraordinàriaes les peripècies dels supervivents: com vam sobreviure a l'explosió i com les seves vides van quedar marcades per sempre més. Hersey, guanyador del premi Pullitzer, va morir al 1993, però abans de morir va tornar a Hiroshima per a tornar a contactar amb els 6 supervivents i relatar al món les seves vivències.

És molt difícil jutjar si l'autorització de llançar la bomba va ser, com afirmen alguns (molts) el primer acte de terrorisme d'estat de la història, o una estratègia que va permetre estalviar moltes vides forçant al capdevall la rendició final sense haver de fer una invasió terrestre. 

Amb la perspectiva actual, és obvi que llançar bombes de destrucció massiva contra població civil és considerat un crim de guerra, però, i al 1945? És evident que la bomba sobre Nagasaki, tres dies després, el dijous 9 d'agost de 1945 (i que va matar unes altres 80.000 persones) es podia, s'havia d'haver estalviat, ja que la rendició, una vegada el govern japonés hagués pres consciència del poder destructiu de la bomba d'Hiroshima, s'hagués acabat rendint. 

Però segurament calia impressionar també als soviètics, i fer veure a Joseph Stalin que amb els Estats Units, no s'hi podia jugar ja que havien esdevingut la primera potència nuclear de la història.