Si en l'entrada del blog anterior feia menció a una pel·lícula per a expressar una de les més grans virtuds dels japonesos, per a parlar de les ombres no trobo millor manera que recórrer a un dels meus grans referents del cinema, també d'acció, el director Ridley Scott i la seva pel·lícula "Black Rain", del 1989, d'impressionant factura, tant pel que fa a la interpretació (protagonitzada per Michael Douglas i un joveníssim Andy Garcia), com pel muntatge, la realització i la banda sonora, de Hans Zimmer. De fet, va guanyar dos Oscar menors (so i efectes de so).
A "Black Rain" dos policíes nord-americans han d'escortar un membre de la Yakuza (la mafia japonesa) de tornada al Japó. Només d'arribar l'avió però se'ls escapa. La pel·lícula recull bona part de les ombres de les que vull parlar: les contradiccions de la societat japonesa. S'ha dit sempre que la realitat supera la ficció però que la ficció s'inspira moltes vegades en la realitat. Així és.
Els japonesos, sotmesos a una rígida disciplina des de petits, tant a l'escola com a casa, diria que tenen escassament desenvolupades les habilitats socials. Són molt educats, però molt distants. Refusen el contacte físic tan com poden i els molesta molt que els toquin el braç o l'espatlla. No hi ha mostres d'afecte. No hi ha petons. Aquests dies, ho he pogut viure i constatar personalment. M'explicava un cuiner australià afincat al Japó des de fa sis anys, que molts japonesos porten màscara no per altra cosa que per evitar haver de tenir converses al carrer, o al metro, o a la feina (quan no és estrictament imprescindible).
El sistema social està basat en no destacar d'entre el grup. Tothom va vestit pràcticament igual, els i les escolars amb uniforme (faldilla plisada blava i blusa blanca elles i pantaló negre o blau i camisa blanca ells) i els treballadors i treballadores urbans, camisa blanca i vestit blau ells, i vestit de colors càlids elles (molt poques dones he vist amb pantalons). Això provoca també que hi hagi una certa obsessió per no engreixar-se (per evitar ser mal vist i no cridar l'atenció), tot i que el règim alimentari, a base de molta verdura, arròs i molt de peix, ajuda molt.
Aquest sistema basat en part en l'auto-censura apresa des de petits i fomentada per les institucions també ajuda a l'índex tan baix de criminalitat. Però és que en realitat és que al Japó existeix la pena de mort i s'aplica de forma molt més regular que en d'altres llocs on aquesta pena és legal (amb un percentatge d'aprovació per part de la població que supera el 80%). Entre l'any 2000 i el 2018 s'han executat cap a un centenar de presos, tot i que els japonesos miren de donar el mínim de publicitat a aquest tema per evitar comentaris i retrets sobre tot per part dels estrangers.
Aquesta mateixa rigidesa és aplicada per a ser admès al país com a estranger. A "Black Rain", una nord-americana que regenta un club de nit (parla japonés perfectament), li diu al Michael Douglas que ser estranger al Japó "gaijin" (amb connotacions més aviat despectives) és un inconvenient molt important i una barrera per a progressar, en una societat caracteritzada per una gran homogeneïtat racial i molt poca població estrangera (en comparació a molts altres països del món: la insularitat i regles molt estrictes d'atorgament de permisos de residència ho fan molt difícil). Un estranger té moltes dificultats d'integració i fins i tot, hi ha molts coneixedors del país que consideren que hi ha un concepte latent, no explicitat, de racisme (de fet és molt improbable veure persones de raça negra o àrab, més enllà de turistes).
En aquest sentit, recomano vivament la lectura del llibre de l'autora belga Amélie Nothom titulat "Estupor i tremolors" en el que ella explica en primera persona la seva experiència de treball al Japó (era filla de l'ambaixador de Bélgica a Tokyo als anys 90). https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/estupor-y-temblores/9788433969194/PN_459.
Tota una llicenciada, que treballant per una empresa japonesa, no va aconseguir de fer altra feina que portar cafès, fer fotocòpies i netejar lavabos. Un relat força impressionant.
Finalment, no voldria deixar de parlar de cert component "friky" provocat per aquesta mateixa rigidesa social. Hi ha molts japonesos que viuen sols i que es relacionen amb el món exterior només a través de les xarxes i el correu electrònic. Juguen a jocs amb el telèfon mòbil, fins i tot caminant per carrer (vaig assistir personalment a una cacera de "pokémon GO" al barri de Ginza, el més distingit de Tokyo, i em costava de creure el que veia). El Japó és el país del món on més nines inflables es venen, i on els establiments de màquines recreatives -oberts alguns d'ells 24 hores- més èxit tenen. Plantes senceres de videojocs, simuladors i màquines de premi. Entrar en una d'aquestes botigues (jo ho vaig fer a vàries) és una autèntica experiència antropològica.
Llums i ombres. Tot i això, em quedo amb les llums.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada