Límits i realitats del "Low Cost"

Llegim aquests dies de la vaga anunciada pel personal de Ryanair com a conseqüència de l'anunci per part de la companyia aèria d'acomiadaments entre personal de terra, tripulació i pilots d'unes 1.300 persones, de les quals 500 a Espanya. Perillen les operacions de les illes Canàries i fins i tot els vols des de l'aeroport de Girona.

Les vagues podrien començar el mes de setembre i sembla que seran secundades per personal de Ryanair d'Irlanda, Anglaterra, Espanya i Portugal. Només han passat dos anys des que la companyia, la més gran d'Europa, va assolir un màxim en la seva cotització borsària de 19 Euros. Avui cotitzen a menys de la meitat, una mica per sobre dels 9 Euros.

Des d'agost de 2017 fins ara han passat dos anys en els que Ryanair ha començat a patir en les seves pròpies carns el boomerang d'una estratègia centrada en les "trampes al solitari". L'estiu de fa dos anys tots recordem la cancel·lació massiva de vols que la companyia va haver de fer com a conseqüència d'una massiva fuita de pilots cap a la competidora Norwegian, que també és una "low cost" però amb una estratègia diferent, en la que, al menys el personal és tractat de manera decent. 

Recordo perfectament, també ara fa dos anys, una manifestació de personal de terra de Ryanair a l'aeroport de Copenhagen, reclamant uns drets mínims. El fulletó informatiu que donaven els treballadors, que segur era del tot cert, informava de sous misèrrims, amb vacances no pagades i cotització a la seguretat social danesa per compte dels treballadors, que eren -de facto- autònoms. No recordo el salaris però sí l'impacte que em va provocar, especialment en un país com Dinamarca, en el que un cafè amb llet et pot arribar a costar sis euros.

Ryanair ha estat un model d'èxit mentre la mamella de les subvencions regionals per a donar vida a aeroports de segona i tercera categoria ha anat rajant (a Girona la Diputació i la Generalitat han fet pagaments milionaris a l'empresa irlandesa) i el seu personal s'ha resignat a treballar sense pràcticament drets (impera el dret laboral irlandès) i amb sous ridículs.

El Brèxit, la competència d'altres aerolínies i la conflictivitat laboral estàn acabant amb un model del que en el seu dia va ser l'exemple de l'aviació europea. La flexibilitat portada a l'extrem i a costa d'una explotació massiva dels treballadors és un model que pot tenir un èxit temporal, però sense dubte limitat (passa el mateix amb companyies que Uber, Uber Eats, Glovo i d'altres del mateix estil). 

Si el "low cost" només es basa en maltractar el personal i en aconseguir subvecions, aleshores, com ho demostra el cas de Ryanair, a mig termini, el fracàs està assegurat. Sino, temps al temps.