Des de força jove sempre he pensat que França és un país dels més avançats del Planeta, i que a nosaltres ens porta anys d'avantatge. Quan aquí encara teníem televisió en blanc i negre ells ja filmaven les pel·lícules de la sèrie "Emmanuelle", protagonitzades per la mítica (holandesa, que no francesa) Sylvia Kristel o tenien un tal Marlon Brando ballant "El darrer tango a París".
Van ser els inventors del "Minitel", un eficient invent precursor d'internet quan ni als Estats Units se'l podien imaginar; es ven treure de la màniga un avió supersònic -El Concorde- que cobria el trajecte entre Paris i New York en poc menys de 3 hores, i van inventar la targeta de crèdit amb xip, per citar només algunes dades rellevants.
Però a més a més, des d'una perspectiva de la democràcia i la justícia social, pocs països hi ha que puguin donar lliçons a França -Liberté, Egalité, Fraternité-.
Això ha tornat a quedar demostrat aquests dies en fer-se pública la sentència d'apel·lació de la família d'un treballador de l'empresa que va morir "per accident de treball".
En Xavier X, treballador casat i amb fills de l'empresa ferroviària francesa TSO, va desplaçar-se per feina a una localitat de França. Allà, va conèixer una dona i van acabar anant a un hotel a practicar sexe, o fotre un clau, com vulgarment ho podríem anomenar. No se sap ben bé (l'autòpsia és capaç de determinar-ho amb exactitud?) si per l'estrès provocat per la feina o els fogots i l'excitació del sexe il·legítim, el pobre Xavier va acabar patint un infart de miocardi i la va palmar.
En primera instància, l'empresa es va afanyar a titllar el cas de "relació extramarital amb desconeguda", per evitar pagar qualsevol mena de compensació.
L'esposa banyuda. convençuda de la "grandeur" de mires de la justícia francesa, va recórrer la posició de l'empresa (els fets es remunten al 2013), i sis anys més tard, la sentència, definitiva i ferma, dóna la raó a la família. Els pobres desgraciats de TSO no només hauran de pagar una indemnització al treballador, sinó cotitzar-lo fins a la seva edat de jubilació i pagar-li un 80% del salari que hauria percebut en vida.
Reconec que és una interpretació agosarada, que pot sentar precedents, però què caram, la jutgesa ho defensa raonant que, en desplaçament laboral, tot és feina i que "l'activitat sexual era normal, com dutxar-se o menjar".
La veritable "grandeur" de la sentència (amb la que jo estic molt d'acord) és que la jutgessa no es considera legilimada moralment per a dirimir qüestions d'estricta moralitat judeo-cristiana, que poc tenen a veure amb el fons de la qüestió. Que tu tinguis sexe amb la teva dona, una prostitura o una oca grassa, no conculca el principi bàsic que hi ha un desplaçament laboral de per mig i que aquesta és la vertadera natura de l'afer, com en un accident "in itinere", vaja. Si el traballador no s'hagués hagut de desplaçar, probablement encara seria viu (o no s'hagués mort en aquell moment).
La justícia francesa, dóna una lliçó de deontologia. Bravo!
Van ser els inventors del "Minitel", un eficient invent precursor d'internet quan ni als Estats Units se'l podien imaginar; es ven treure de la màniga un avió supersònic -El Concorde- que cobria el trajecte entre Paris i New York en poc menys de 3 hores, i van inventar la targeta de crèdit amb xip, per citar només algunes dades rellevants.
Però a més a més, des d'una perspectiva de la democràcia i la justícia social, pocs països hi ha que puguin donar lliçons a França -Liberté, Egalité, Fraternité-.
Això ha tornat a quedar demostrat aquests dies en fer-se pública la sentència d'apel·lació de la família d'un treballador de l'empresa que va morir "per accident de treball".
En Xavier X, treballador casat i amb fills de l'empresa ferroviària francesa TSO, va desplaçar-se per feina a una localitat de França. Allà, va conèixer una dona i van acabar anant a un hotel a practicar sexe, o fotre un clau, com vulgarment ho podríem anomenar. No se sap ben bé (l'autòpsia és capaç de determinar-ho amb exactitud?) si per l'estrès provocat per la feina o els fogots i l'excitació del sexe il·legítim, el pobre Xavier va acabar patint un infart de miocardi i la va palmar.
En primera instància, l'empresa es va afanyar a titllar el cas de "relació extramarital amb desconeguda", per evitar pagar qualsevol mena de compensació.
L'esposa banyuda. convençuda de la "grandeur" de mires de la justícia francesa, va recórrer la posició de l'empresa (els fets es remunten al 2013), i sis anys més tard, la sentència, definitiva i ferma, dóna la raó a la família. Els pobres desgraciats de TSO no només hauran de pagar una indemnització al treballador, sinó cotitzar-lo fins a la seva edat de jubilació i pagar-li un 80% del salari que hauria percebut en vida.
Reconec que és una interpretació agosarada, que pot sentar precedents, però què caram, la jutgesa ho defensa raonant que, en desplaçament laboral, tot és feina i que "l'activitat sexual era normal, com dutxar-se o menjar".
La veritable "grandeur" de la sentència (amb la que jo estic molt d'acord) és que la jutgessa no es considera legilimada moralment per a dirimir qüestions d'estricta moralitat judeo-cristiana, que poc tenen a veure amb el fons de la qüestió. Que tu tinguis sexe amb la teva dona, una prostitura o una oca grassa, no conculca el principi bàsic que hi ha un desplaçament laboral de per mig i que aquesta és la vertadera natura de l'afer, com en un accident "in itinere", vaja. Si el traballador no s'hagués hagut de desplaçar, probablement encara seria viu (o no s'hagués mort en aquell moment).
La justícia francesa, dóna una lliçó de deontologia. Bravo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada