Acord de pau segons Donald Trump

El flamant autoproclamat candidat a premi Nobel de la pau es va concedir un bany de masses en un espectacle televisiu i televisat fet a imatge i semblança del líder. En aquells moments de narcisisme extrem, baixant de l'avio Air Force One,  pronunciant un discurs al Kenésset d'Israel i després tornant a agafar l'avió presidencial per a desplaçar-se a Sharm-el-Sheik a Egipte per a ratificar l'acord de pau.

Una vegada més, si ens ho expliquen fora del context que tenim actualment (després de només un any de les excentricitats del personatge, que cada dia són més sonades), no ens ho podríem creure, i en veure-ho, els ciutadans de carrer, la gent, normal, sentiríem vergonya aliena, tanta que fins i tot ens enrojolaríem una mica. 

Ara, ja estem curats d'espant i ens ho creiem gairebé tot del que pugui venir d'aquest individu d'un narcisisme tan exacebat que tinc pocs dubtes que és malaltís. Durant la seva infantesa o joventut segurament va passar per algunes situacions extraordinàries que el van portar a ser el personatge que s'ha construït. Veiem el que fa, veiem el que diu, ens continuem horroritzant però ja ens ho prenem una mica en broma. Vaig estar sopant fa deu dies als Estats Units amb directius nord-americans de New York que em deien que no se'l prenen gens seriosament, que tot plegat és pur "entertainment". Escrivia la Mònica Planas dilluns a l'Ara: "Un macroespectacle televisiu de dimensions internacionals que es retransmetia simultàniament amb ell com a protagonista victoriós. Trump per sobre de qualsevol pau. Una posada en escena feta a mida per rebre el pròxim premi Nobel".

Doncs alguna cosa de veritat hi ha. Si el matí del 9 d'octubre ja va ser una posta en escena triomfal només a glòria del protagonista absolut de la jornada, que va acaparar càmeres i micròfons a tort i a dret, a la tarda, a Egipte, Trump escenificava, amb tot de mandataris europeus i de l'Orient Mitjà que li retien pleitesia, el que més li agrada: poder explicar urbi et orbe que hi havia pau gràcies a ell, que ell era l'artífex i el principal responsable d'acabar amb un conflicte que fa tres mil anys que dura. "Ho han entès això?" . Deia a l'audiència de mandataris que l'escoltava amb un somriure de displicència...Per cert, entre tots aquells senyors encorbatats es podia veure a Gianni Infantino, el president de la FIFA. Què caram hi feia allà aquell senyor? Misteris indesxifrables.

A Trump l'únic que l'interessa és que l'aplaudeixin, que l'adulin, que el beneeixin i que potser un dia, el canonitzin

Com és possible que aquestes coses succeeixin i ningú no aixequi el dit? Com es va prestar tanta gent suposadament "important" a un acte de solemnització de l'estupidesa i el narcisisme més delirants? Trump venia a dir que sense ell no hi hagués hagut pau. Xi Jing Pin i Vladimir Putin es devien estar fent un far de riure des de les seves dictatorials poltrones a Beijing i Moscou respectivament.

El més fotut de tot plegat és que de veritat aquest individu es creu les barbaritats que diu  i per tant està convençut que és mereixedor del premi Nobel de la pau. De fet, va dir, literalment: "No entendria que no me'l donessin". Increïble però cert. Tal és el desig de transcendència del personatge. L'home que es vanta davant l'assemblea de les Nacions Unides que ell sol ha acabat amb vuit guerres i etziva a la organització (ONU) que és una institució que no serveix per a res.

Em pregunto com algú pot ser tan estúpid com per a reclamar per si mateix el premi Nobel quan envia soldats contra la seva pròpia població, fa disparar i destrueix llanxes veneçolanes i mata els seus ocupants de forma unilateral sense cap mena de prova de cap delicte comès pels seus ocupants, envia bombarders a l'Iran a destruir instal·lacions nuclears i amenaça amb conquerir Groenlàndia i anexionar-se Canadà....De debò que aquest home està en posessió de les seves facultats mentals de forma plena? En començo a dubtar.

Si encara aquesta fase I de l'acord de Pau a Gaza tingués visos d'esdevenir permanent se li podrien perdonar les excentricitats, però coneixent una mica la història de la relació dels interlocutors d'aquest conflicte i l'odi ancetral recíproc entre les dues parts en conflicte, el meu vaticini és que la pau durarà de Nadal a Sant Esteve. 

De fet, avui dijous, esmorzant, ja llegia en premsa que les milícies de Hamas ja han mostrat imatges d'homes armats fins les dents i els israelians han matat nou palestins.

Font: The NYT

L'Alberto té més d'un problema

En Pedro Sánchez, que és com l'au Fènix, és a dir, un supervinent nat, algú que reneix constantment de les seves pròpies cendres, li etzivava al Congrés a l'Alberto Núñez-Feijóo, un "Ánimo Alberto" durant la sessió de control de dimecres de la setmana passada, que ha estat la riota de Twitter i de bona part de xarxes socials.

La frase venia després que, una vegada més Isabel Díaz-Ayuso, vers lliure que no obeeix a cap consigna del PP ni de ningú més que del seu mentor i mestre, Miguel Ángel Rodríguez -MAR pels amics-, fes una delirant i vergonyosa intervenció a l'Assemblea de Madrid en la que, en resposta a l'oposició, refusava posar en marxa un registre de metges objectors a la pràctica de l'avortament, tal i com estableix la llei i ha exigit per carta el govern central fa pocs dies. Cridant com una peixetera al mercat, la senyora Isabel Díaz responia a l'oposició, literalment: "Váyanse a otro sitio a abortar".

És la mateixa senyora que, el 2022, i en contra de la postura oficial del PP, defensava que les menors de 16 anys poguessin avortar sense el consentiment dels seus pares. Si això no és coherència ideològica, que baixi Déu i ho vegi.

Núñez ha hagut de sortir, de puntetes, a afirmar que el PP sempre respecta la llei i que la llei de l'avortament està recollida a la constitució espanyola ("La ley del aborto se cumple en España, yo la cumplo y los presidentes autonómicos de mi partido, también"). L'enèssima enganxada amb la presidenta de la Comunidad de Madrid.

Però és que aquest despropòsit segueix a l'escàndol dels casos de cribatge en les proves sobre el càncer de mama no practicats a Andalusia, governada pel PP, que ha acabat assolint una magnitud tal, que Juanma Moreno ha hagut de destituir la consellera de sanitat, Rocío Hernández. Un altre cas en el que les dones són les protagonistes.

Aquest altre afer tèrbol, venia precedit de la pèssima gestió dels incendis forestals de l'estiu a les comunitats governades pel PP.

I de les posicions més que ambígües en matèria d'immigració, o el reconeixement del genocidi a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel per part de dos dels seus presidents de comunitats autònomes, mentre que Díaz-Ayuso es declara obertament i públicament com a pro-israeliana, o que un històric del PP Català com Xavier Garcia Albiol defensa públicament que el Català està en perill i que si no es fa res, d'aquí a 30 anys ni tan sols es parlarà.

Núñez-Feijóo veu com perd vots per la dreta i per a la seva desesperació, el PSOE de Sánchez sembla no desgastar-se, malgrat estar esquitxat també per greus casos de corrupció, sobre tot el darrer cas de l'ex-ministre Ábalos i el seu soci Koldo García. Feijóo és incapaç de generar suficient empatia ni credibilitat com a cap de l'oposició. Ls seva base electoral no tan sols no augmenta sinó que sembla més aviat recedir.

I de fet, la cosa és tan palmària, que l'enquesta publicada avui pel CIS, atorga al PSOE una intenció de vot del 34,8% (vull pensar que la defensa aferrissada de la posició de Sánchez a favor de les sancions a Israel i el reconeixement de Palestina han acabat incidint favorablement a l'opinió pública, mentre que la postura ambigüa del PP l'ha perjudicat), obtenint un avantatge de més de 15 punts per sobre del PP.

Un  PP que veu, d'altra banda, el perillós acostament de VOX que segons l'enquesta ja només es situaria a un 17,7% d'intenció de vot, és a dir, un 2,1% de diferència. I això té el PP desconcertat. La seva política declarativa en matèria dels temes populistes que l'extrema dreta toca tan bé (ja sigui VOX a Espanya, ja sigui Aliança Catalana a Catalunya) és tan poc clara, que al final el votant molt de dretes pensa que per a votar a imitacions, millor fer-ho a l'original.

Gràcies a Déu que s'acaba (de moment...)

Per una persona com jo, acostumat a llegir premsa, escoltar ràdio, veure notícies a la tele i navegar per internet,  cada cert temps sento un gran neguit que em fa desconnectar de tot plegat. Són els dies en que hi ha campanyes electorals. 

El bombardeig mediàtic per terra, mar i aire és tan aclaparador, que només desitjo que els quinze dies de campanya passin el més aviat possible. Finalment, quan arriba la jornada de reflexió, sento un alleujament que és com una petita catarsi després de dues setmanes d'insults, improperis, desqualificacions, promeses buides de contingut i programes que no es podran cumplir. 

Doncs aquest mateix sentiment l'he experimentat amb les campanyes creuades del BBVA i del Sabadell a favor i en contra de l'OPA del primer contra el segon (i escric contra justament perquè és hostil i ha motivat la campanya de publicitat bancària més bèstia i intensa que debem haver vist a Catalunya en tota la història de la televisió i la ràdio).

El que ha provocat que el fastigueig arribés a un punt de no retorn és la durada de la campanya, que ha acabat durant més de 14 mesos, poca broma. Cada nit veient les notícies no hi faltava un anunci dels uns o dels altres. I jo  que no tinc comptes ni en un banc ni en l'altre se me'n fot tres bledes del que arribi a passar -i suposo que a molts d'altres, seiagurament a la majoria-.

Fins i tot ara mateix, mentre escric aquest article i escolto la ràdio, quan falta literalment una hora i mitja perquè s'acabi el període en que els accionistes del Sabadell poden acudir al bescanvi encara ens matxaquen informant de les oficines del BBVA que estan obertes fins a les nou del vespre per a facilitar el canvi d'accions de tots els accionistes del Sabadell que "vagin a darrera hora", com aquells ciutadans que van a votar quan falten 15 minuts pel tancament dels col·legis electorals. Quina creu!

De fet, segons el mitjà "Extradigital", el Sabadell s'hauria gastat uns 40 milions en publicitat (entre 8 i 10 milions en diaris impresos) i el BBVA uns 30 milions (4 en premsa escrita). Déu n'hi do! 70 milions d'euros en publicitat en poc més d'un any. La batalla ha estat ferotge, com va apuntar ahir a Catalunya Ràdio el president del BBVA, Carlos Torres.

I de fet, molta invocació de país per part dels polítics catalans i del Govern de la Generalitat, ara també de molts alts directius del Sabadell, i molta inclinació a que l'OPA no prosperi, però els que tenim memòria recordarem que el Sabadell va fer com el capità Francesco Schettino, i el 3 d'Octubre de 2017 es va afanyar a traslladar la seu social del Banc de Sabadell des de la capial vallesana fins a Alacant. 

Els bancs, com els mateixos diners, no entenen de nacionalismes ni de fronteres, i no tenen pàtria, o sigui que tant fa el que passi amb aquesta OPA, els rics continuaran sent rics i encara s'enriquiran més i els pobres seguiran essent pobles i s'empobriran més en els temps que venen.

Per tant, insisteixo, el millor d'avui és que aquesta tortura s'acaba. I esperem que sigui per sempre més.

De Gestoria Illa a Immobiliària Illa

Els polítics tenen una gran desmemòria, això és sobradament conegut i també una barra tan gran com la distància entre Amposta i Cap de Creus. Sort de l'hemeroteca i d'alguns periodistes que sí que tenen memòria i que fan bé de recordar-nos la prestidigitació que fan alguns d'ells amb les promeses.

Hi ha un article d'opinio magistral del periodista del Diari de Girona, Albert Soler (sempre controvertit i bèstia negra dels indepes), del dia 5 de setembre que porta per títol: "Elogi de la desmemòria" i que va escriure el 5 de setembre de 2025 arran de la visita del president Illa al president Puigdemont a Brussel·les. Els en reprodueixo un fragment que no té desperdici: 

"La política és l’art de no tenir memòria, no només es tracta de no recordar què van fer els altres en el passat, sinó, i això és el més necessari, es tracta de no recordar ni el que va fer i va dir un mateix. No dic simular-ho, això no tindria mèrit, sinó esborrar-ho de la memòria. És aquí on un autèntic líder polític es diferencia de la gent corrent, segur que en Sánchez ni se’n recorda de quan abominava de l’amnistia, segur que al Vivales - referint-se a Puigdement (nota meva) - no li sonen de res les seves declaracions d’independència i, per descomptat, segur que Presidentilla té un forat negre a la memòria, just on li va deixar anar al seu col·lega de càrrec, Presidentorra, quan aquest va visitar al Vivales, allò de «la romeria del president Torra a Waterloo per a veure a Puigdemont demostra que es posa a les seves ordres», ja que això significaria ara s’hi posa ell, ni que sigui per poders, representant Pedro Sánchez".

Si volen llegir l'article sencer, molt recomanable, en la meva modesta opinió, els passo l'enllaç per que el puguin copiar al seu navegador: https://www.diaridegirona.cat/opinio/2025/09/05/elogi-desmemoria-121249695.html.

I justament com que no tenen memòria (perquè com diu en Soler "es tracta de no recordar ni el que van ver ni el que van dir ells mateixos"), es permeten prometre tota mena de frivolitats, amb una fredor i un cinisme digne d'estudi antropològic.

Com que segons les darreres enquestes del CIS, del Centre d'Estudis d'Opinió de Catalunya i algunes de privades encarregades per alguns diaris de Madrid, el populisme d'extrema dreta avança a marxes forçades i pot ser necessari per a formar governs tant a Espanya com a Catalunya, els polítics tradicionals, per dir-ho d'alguna manera, s'afanyen a llegir el que demana la plebs i conclouen, a l'igual que VOX i Aliança Catalana, que PSC, Junts, Esquerra i el PP, tenen un problema, més aviat dos, que es diuen fonameltament: habitatge i immigració.

El populisme no és només agosarat, sinó cínic i mentider, els seus representants es permeten dir algunes coses com les que defensa la lideressa medieval Sílvia Orriols: "Aconseguirem el màxim nivell de vida per als catalans. I farem que la indústria torni a Catalunya". Només desgranar el contingut d'aquesta frase, que equival al que la meva àvia paterna hagués definit com "parlar baratu", necessitaria un altre article, però la buidor conceptual parla per si sola. Què és el màxim nivell de vida? Com pretenen tornar la indústria a Catalunya? Parole, parole, parole.

Però llavors, la reacció dels polítics convencionals, esporuguits per les enquestes,  és la d'"apuntar-se al carro", i a veure qui la diu més grossa.

I com que la immigració és un tema espinós i el socialisme no ho ha acabat de fer gaire bé - permetent i fins i tot accentuat el creixement descontrolat de la mateixa-  pensen que millor no tocar-lo gaire i parlar tan sols de reforçar la seguretat, i acreditar amb xifres estadístiques que la delinqüència "comença a disminuir". I passen pàgina una mica de puntetes.

Però amb l'habitatge, ai las, l'habitatge, tothom s'hi atreveix. Hem passat del "Govern de tothom", descafeïnat i desprovist de cap mena de contingut polític de país, tipus gestoria de ciutat mitjana, a la "Immobiliària Illa", promotora d'habitatge público-privat. La plebs vol pisos? Doncs vinga pisos... 

I és així com els partits tradicionals es tornen populistes, però, com que tenen desmemòria, doncs tal dia farà un any. 

Rodríguez Zapatero va prometre 1.500.000 habitatges l'octubre de 2014 (una vegada més, gràcies, hemeroteca!), en Sánchez, 180.000 el 2023 i Aragonès, més modest, com la seva alçada, en va prometre 10.000 en tres anys. 

Fa quatre dies, Illa, el de la Gestoria més aviat grisota que parlava de la "Catalunya real" i del "Govern de tothom" ja va prometre (aviat farà un any) 50.000 habitatges, i es va quedar tan ample. Ara però, encara l'ha fet mes grossa. En el debat de política general d'aquesta setmana n'ha promès ni més ni menys que 214.000...més. En fi, la inconsciència, el cinisme  i la desmemòria són també molt agosarats. 

Naturalment, com que quan passem comptes (tot això s'ha de fer fins al 2030, queden cinc anys, que en política és equivalent a una eternitat) vagi vostè a saber on serà el president Illa, les "frivolités" només les recordarà l'hemeroteca.

USA: Trumpisme desbocat

El filòsof Josep Ramoneda definia ahir a Trump a la seva columna al diari Ara com "un personatge sense límits". És una definició que li escau tant que sembla impossible trobar-ne una de millor. Aquest matí, a l'Uber que em portava cap a l'aeroport de Columbus per a tornar cap a casa, la conductora, una noia jove, negra, molt ben educada, parlant sobre el que està passant als Estats Units des que Trump torna a ser president del país, em deia: "we feel embarrassed", és a dir, "ens sentim avergonyits", i raonava que li semblava que estava vivint un mal son i que, catòlica com era, resava per a que la situació canviés. 

Jo li he replicat que segurament resar sempre ajuda (com a mínim deu recomfortar a qui ho fa amb convicció) però que el que ajudaria de veritat és que els americans votessin massivament contra Trump a les eleccions del "mid term" de 2026, però la Mia -així es diu la conductora- amb va dir que estava tan desencantada que a les darreres presidencials ni tan sols havia anat a votar.

I aquesta desmobilització de la gent "normal" (en contraposició amb els extremistes, d'un cantó i de l'altre) és la que precisament està donant més ales a Donald Trump. No sé si al capdavall són molts o pocs, però els que són, estan molt ben organitzats. I tenen diners. Un exemple:

Des de l'aeroport de New York m'he connectat al diari Ara, i els passo una foto del que m'ha sortit com a primer anunci. No exagero, ha estat literalment així (entenc que els algoritmes dels anuncis tenen a veure amb el país en el que s'està):

Font: Diari Ara

El moviment MAGA, o l'ala més extrema dels republicans o qui sigui que estigui dirigint el moviment, ja ha encunyat monedes de metall amb la foto del seu darrer "màrtir", l'Instagrameer d'extrema dreta Charlie Kirk, 1993-2025, ja només els faltava afegir "caido por Estados Unidos por la gracia de Dios". Quan a un exaltat d'extrema dreta se li fa gairebé un funeral d'estat, davant 90.000 persones i amb presència del president dels Estats Units és que alguna cosa no està funcionant gaire com cal. 

Com els deia en el meu article d'ahir un altre dels fets preocupants és que Trump està en un moment de "forma" en el que es pensa que el seu poder és gairebé infinit, i justament per això, quan algú el contradiu o no li fa cas, se li desferma la fúria i es dedica a perseguir els seus enemics amb tots els mitjans al seu abast, ja sigui la fiscalia, la policia, o la guàrdia nacional (desplegada a Washington des de fa setmanes, per cert).

Afortunadament, no tothom li fa cas. L'arenga d'aquesta setmana als 800 generals i almiralls de l'exèrcit no va sortir de cap manera com ell s'esperava. No el va aplaudir ningú, ni d'entrada i de sortida i això el va posar de molt mal humor (de fet, va demanar que se l'aplaudís "poden aplaudir si volen", els va etzivar només d'entrar, i ningú no li va fer cas). Segurament rodarà algun cap a la cúpula militar, i ben aviat.

Doncs, com deia, l'última l'he llegit aquest matí al NYT (un dels pocs mitjans que no es dobleguen a l'auto-censura que pretén imposar el president). Resulta que quan Trump va anar de visita oficial al Regne Unit fa uns dies, conscient que li prepararien una rebuda "aristocràtica" i amb tots els honors, va voler portar al rei Carles III un regal especial. Des de la Casa Blanca es va posar el marxa el gabinet de pensar i va resultar que se'ls va acudir regalar-li el sabre de l'ex-president Eisenhower, que es troba a la biblioteca i casa-museu de l'ex-president a la localitat d'Abilene a Kansas. Es tracta d'una biblioteca dirigida pel museu nacional d'arxius dels Estats Units.

Quan es va demanar el sabre al director del museu, aquest, òbviament, s'hi va negar, alegant que aquell sabre és una propietat de l'Arxiu Nacional dels Estats Units. Al final, un Trump molt emprenyat va acabar regalant un sabre de l'Acadèmia mililar de West Point...Però Trump té memòria, i el seu instint de revenja és tan gran com el seu narcisisme.

Aquesta setmana s'ha sabut que el director del museu Eisenhower, ha estat fulminantment acomiadat després de 30 anys de servei. Així es governa als Estats Units avui. Un veritable despropòsit.

 

Pagar per visats: la nova ocurrència MAGA

Els visats H-1B han permès fins ara l'entrada i la residència als Estats Units de treballadors estrangers altament qualificats. Aquest instrument ha estat un dels que ha contribuït a fer dels Estats Units una de les potències mundials en tecnologia, per l'efecte crida de milers d'estudiants estrangers que, després de completar estudis de post-grau a universitats politècniques del Estats Units (Stanford, Yale, Harvard, Davis, UCLA....), eren captats per potencials empleadors que els facilitaven l'estada al país mitjançant aquest tipus de visat. Aquesta política ha permès durant les darreres dècades l'impuls d'empreses com Nvidia, Google, Apple o MicroSoft, entre moltes altres.

Font: Google Images

Aquest visat està relacionat amb feines altament especialitzades i no està restringit exclussivament a científics, també es sol concedir a metges i biòlegs, o fins i tot a models. Malgrat això, segons dates del govern federal publicades avui al diari NYT, gairebé un 66% d'aquests visats aprovats l'any 2024 es van concedir a demandants relacionats amb feines en el sector de la computació i les tecnologies de la informació. La mitjana de salari per aquest tipus d'ocupacions als Estats Units està al voltant dels 100.000 dòlars anuals com a salari inicial.

La setmana passada el senyor Trump va anunciar que la concessió de qualsevol nou visat H-1B a partir d'ara (és a dir, no afectaria als que ja el tenen) tindria una taxa administrativa de concessió de 100.000 dòlars, és a dir, l'equivalent a un any de salari d'aquest tipus de feines.

Però tot i fer-se efectiva ara, aquesta mesura de la dreta conservadora ja fa temps que s'estava cuinant (òbviament, Donald Trump està encantat d'anunciar-la i la fa seva, però la feina de sota mà feia temps que s'estava treballant). Mentre la demanda de feines al sector de les "High Tech" anava creixent hi havia feina per a tothom. I el programa H-1B ha concedit anualment 85.000 visats cada any, visats que es concedeixen per un periode de tres anys renovable una vegada, i que, com que hi ha molta més demanda que oferta, el govern federal els atorga a través d'una mena de loteria (han llegit bé. A la nostra empresa als Estats Units, el nostre "Plant Manager", català, va obtenir el visat H-1B en un d'aquests sortejos. 

La nova idea, similar a la de concedir el permís d'estada a la Unió Europea per a estrangers que invertíssin en habitatge a Espanya, no era dolenta i permetia formar professionals altament qualificats que a més a més acabarien generant tecnologia que es quedaria a les empreses nord-americanes.

La lògica darrera a aquest retall semblaria estar en una política preparada per part de grups radicals que, després dels comiats massius de moltes empreses tecnològiques a partir de 2021, van veure que els estrangers podien posar en perill les contractacions de professionals nord-americans. Hi ha la idea subjacent que aquest impost farà que només els més qualificats estrangers la demanin però que les places de, per exemple, programadors informàtics, siguin ocupades per ciutadans nord-americans.

Però aquesta situació, que permetria objectivament donar "més feina als americans" també té la seva part negativa, com és el restar atracció a anar als Estats Units a investigar, i per tant a mig termini, hi podria haver una desviació de talent investigador cap a d'altres països, com ara la Xina, la UE o el Canadà (i de fet, això ja ha començat a passar, jo mateix en conec un parell de casos, de investigadors que han decidit que Estats Units ja no és el seu país per a portar a terme recerca).

La cosa suscita tanta controvèrsia que fins i tot Elon Musk va expressar la necessitar de trobar alguna mena d'exempció als investigadors més qualificats....

Com a mínim una cosa és certa, avui viure o treballar als Estats Units no permet estar avorrit ni un sol dia. Quan surt el sol, el primer exercici és anar a mirar els titulars dels diaris o dels noticiaris televisius per veure quina és la darrera malifeta del senyor Trump.

Demà els n'explicaré una altra. La darrera, que ja me'n torno cap a Europa.

Ni barbuts, ni grassos, ni dones

Hi havia un cert neguit entre els més de 800 generals i almirall nord-americans que serveixen tant als Estats Units com a bases militars americanes arreu del planeta quan fa dies van ser convocats d'urgència i amb gran secretisme a la base militar de marines de Quantico, Virginia.

Sentia ahir a la NPR (National Public Radio) -emisora d'una impressionant qualitat i objectivitat que, per cert, ha deixat de rebre qualsevol mena de subvenció del govern federal i que ara subsisteix exclussivament via publicitat i donacions dels oients- que el cost de la logística d'aquesta operació és molt elevat, però al flamant Secretari de Defensa (departament que ha estat rebatejat com a Departament de Guerra, recuperant un nom que no s'utilitzava des del final de la Segona Guerra Mundial, en un clar missatge per a navegants sobre la nova orientació de la política exterior de Donald Trump), Pete Hegseth, això l'importa tres bledes.

Així, la cúpula militar estava molt preocupada la setmana passada, ja que no hi ha precedents en temps de pau d'una convocatòria militar d'aquesta magnitud. Nervis, especulacions i aprehensió. Més acomiadaments? (Hegseth va acomiadar una dotzena d'alts càrrecs militars, la majoria, negres i dones...). Una declaració de guerra a Venezuela? Més consignes sobre la utilització de l'exèrcit per a espantar els ciutadans (dolents, naturalement) de ciutats governades pels pèrfids demòcrates, com Los Angeles, Chicago, Washington o Portland? Una declaració de lleialtat cap al President (recordem que l'exèrcit és constitucionalment una institució neutral)? Tothom estava nerviós per la convocatòria del Secretari del Departament de Guerra.

Hegseth, quaranta-cinc anys, blanc, és l'arquetip del patriota descerebrat que agrada a Trump. És ultratot i antiquasitot.

Ultraconsevador, ultracatòlic, ultranacionalista, ultramilitarista, ultrabel·licista, ultrasupremacista i antifeminista, antiecologista, antidemòcrata, antimultilateral. El prototip de nou guerrer nordamericà, cridat a restaurar l'ordre que els demòcrates van desbaratar en només dues legislatures. Hegseth és el braç executor de l'enviament de tropes a ciutats nord-americanes "demòcrates i rebels" fent afirmacions com la següent: "si cal, provarem els nostres soldats a les nostres ciutats per tal de restituir l'ordre", o també l'artífex del bombardeig de llanxes veneçolanes en aigües internacionals, amb retransmissió televisa inclosa.

Al final, va resultar que tot plegat no va ser altra cosa que una arenga totalment buida de contingut, un míting polític més, però aquesta vegada, en una actuació insòlita, adreçat a uns professionals que tenen l'obligació de neutralitat. Primer va parlar Hegseth, que va dir coses tals com: "és totalment inacceptable veure generals grassos als passadissos del Pentàgon, un lideratge tòxic per les nostres tropes...", "la era del políticament correcte, de l'escombraria "woke" s'ha acabat"..., "l'època de les quotes racials s'ha acabat, ara mateix i a tots nivells, aixo només va de mèrits", "no volem soldats panxuts ni amb barba, les barbes les reservem per a les forces especials, però no pels nostres soldats", "recuperem els estàndards masculins més alts", "les dones han de ser capaces de superar les mateixes proves que els homes, si volen ser soldats" (una manera molt poc subtil de dir que no vol dones a l'exèrcit...).

Més tard va parlar Déunostresenyor Donald Trump (després de fer esperar més de mitja hora els alts càrrecs militars). La sala estava en un profund silenci, ni una sola paraula, ni un sol aplaudiment, seguint les consignes de la cúpula militar, que es regeix per les normes de la neutralitat institucional. Trump, acostumat a ser rebut per banys de masses enfervorides i cridaneres,  es va emprenyar, i clàrament incòmode, només de començar va dir "mai no entrat en una habitació tan silenciosa, si voleu aplaudir, aplaudiu". La sala no es va immutar.

I Trump va fer de Trump i va repetir el mateix discurs que dies abans havia fet davant l'Assemblea de les Nacions Unides. Més del mateix: la immigració il.legal està matant el nostre país, ciutats com Chicago estan regides per persones estúpides, Rússia representa una amenaça, l'exercit ens ha de protegir a dins i a fora de les nostres fronteres....

El missatge era clar. Hegseth i Trump voldrien acabar amb la neutralitat de l'exèrcit i convertir-lo en -mai més ben dit- una arma, un instrument de lleialtat que poguessin utilitzar a la seva voluntat. És el pas previ a l'autocràcia.

Fins i tot abans que l'esdeveniment acabés, antics militars d'alta graduació van criticar les paraules de Hegseth i Trump. El general retirat Paul D. Eaton, que va servir a Iraq va afirmar al NYT: "No puc sinó estar orgullós dels líders militars de més alt rang per mantenir una posició completament apolítica sota una pressió tan gran". 

Una passa més cap a la degradació democràtica a la que Donald Trump està intentant sotmetre les institucions americanes, fins i tot una de tan sagrada i neutral com l'exèrcit. 

Si no fos tan real, semblaria una distopia, una pel·lícula de ciència ficció.

El que està passant a Palestina: una mica d'història

La història dels països i territoris no sol ser fàcil, en general, especialment perquè els humans avancem a base a confrontacions i la història l'expliquen sempre els guanyadors.

Un dels trencaclosques territorials més complicats és el de Palestina. Reclamada per àrabs i jueus des de temps immemorials. La coneguda com a "diàspora jueva" (dispersió dels jueus arreu del món) va començar l'any 568 abans de Crist i tècnicament va continuar fins a la creació de l'estat d'Israel l'any 1948. És a dir, que si ve els jueus tenen els seus origens als territoris del llevant mediterrani, van estar 2.500 anys fora de Palestina. 

La història contemporània ens explica part de la situació actual a partir del naixement del moviment sionista el 1897 de la mà de jueus de l'Europa central. Theodor Herlz en va ser un dels seus principals ideòlegs. La "declaració Balfour" de 1917, es considera una de les primeres bases per a l'establiment d'un estat jueu a Palestina, a l'aleshores Protectorat Britànic de Palestina. En la declaració, del ministre d'afers exteriors al baró Walter Rothschild (líder de la comunitat jueva britànica), Gran Bretanya expressava la seva opinió favorable a la creació d'una "llar nacional" pel poble jueu i afegia "i utilitzarà el millor dels seus esfornços pera a facilitar la consecució d'aquest objectiu, amb el benentès que no es realitzarà cap acció que pugi perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina...".

Protectorat britànica de Palestina. 1923. Font: Wikipèdia

Aquesta era la teoria. Però la política d'extermini sistemàtic dels jueus establerta pel règim nazi durant la Segona Guerra Mundial, va catalizar els fets. Jueus supervivents de l'Holocaust i d'altres jueus d'arreu del món van anar arribant a Palestina, i de fet, aquesta arribada massiva en pocs anys va implicar el sorgiment de brots de violència entre jueus i àrabs, i dels jueus contra l'autoritat britànica en forma de pràctiques que avui en dia anomenaríem terrorisme -com per exemple la bomba que van fer esclatar a l'hotel Rei David, el 1946, on van morir 91 persones...-. La partició de Palestina auspiciada per les nacions unides en dos estats (Israel amb el 55% del territori i Palestina amb el 45%) quan els jueus posseien només el 7% de les terres, va ser refusada pels àrabs.

La resta és sobradament conegut. Els israelians (amb el suport dels Estats Units -que concentra gairebé el 50% de la població jueva mundial-) van guanyar totes les guerres amb les que es van enfrontar amb els seus veïns àrabs (els àrabs, com els catalans, tenen una particular capacitat per a no ser capaços de posar-se d'acord amb les coses importants) i així van acabar les coses amb la derrota final àrab de 1967 a l'anomenada Guerra dels sis dies.

Font: Peacenow.org

Des d'aleshores la política de creació de colònies jueves a Cisjordània ha estat una conculcació constant del dret internacional (jo hi he estat i ho he vist) per part del colons jueus respaldats pel seu exèrcit. 

La solució dels dos estats, malgrat les declaracions de suport i reconeixement de gairebé la totalitat dels estats que constitueixen les Nacions Unides avui (160 països sobre 194) és absolutament buida mentre Benyamin Netanyahu, amb el suport incondicional dels Estats Units continui practicant un genocidi a gran escala contra la població de Gaza. De què serveix reconèixer un estat pràcticament sense territori i sense cap mena de capacitat de gestió? I per acabar de reblar el clau, amb un odi visceral entre Al Fatah i Hamas que dificulta encara més que els palestins parlin amb una sola veu.

El pla de pau del que ahir es vantaven els dos líders a la Casa Blanca no era tal pla, sinó un vulgar ultimàtum (o accepteu el que us imposem o us acabarem d'arrasar del tot, aquest era el missatge), però del dret d'autodeterminació, o de la interlocució de Hamas (que no oblidem que va guanyar per àmplia majoria les darreres eleccions que hi va haver a la franja) ni una sola paraula.

I mentrestant, se'ns remouen les tripes quan veiem  als telenotícies vespre les armes de destrucció massiva que Israel utilitza en la seva desproporcionada guerra contra la població de Gaza, fent servir, com no s'havia fet en molts anys, la fam com a arma de guerra. 

I això, amb total impunitat. L'anomenada comunitat internacional s'ho mira des del sofà de forma acrítica. I sense una acció coordinada i contundent de debò contra el govern de Netanyahu (no contra Israel, atenció, que no cal confondre-ho) en forma de sancions i altres eines de pressió econòmica de veritat, no hi haurà cap possibilitat de reconsideració de la seva política de neteja ètnica de Gaza (la barbàrie de Hamas el 7 d'octubre de 2023 els va donar l'excusa més que perfecta).

I a menys que no succeeixi un miracle, la idea de la Riviera de Gaza, una Gaza sense Gazatís, naturalment, serà ben aviat una realitat, en un territori que acabarà enriquint les grans constructores nord-americanes i israelianes.