La inòpia moral dels polítics

Que els polítics estatals i autonòmics visquin en la més absoluta inòpia moral és quelcom al que els ciutadans de carrer ens estem acostumant, o millor dit: ja ens hi hem acostumat. És més que normal que diguin i prometin certes coses que després de les eleccions cauen en el més profund oblit, o que, en tot cas, només tornen a recordar quan s'acosten unes altres eleccions i justifiquen de forma concisa i clara, anys després, quina és la causa per la qual no van complir amb la seva promesa, naturalment, sempre per raons  alienes a la seva voluntad.

Però que això passi amb els polítics municipals, aquells que coneixem per nom i cognom i que fins i tot  són veïns o membres d'un mateix col·lectiu o grup de festes, ja és més emprenyat.

Aquesta setmana, llevat d'avui, que he tingut dia de feina a Barcelona, he estat de vacances a Sant Antoni. Obvio la ventada que va fer de dilluns a divendres, perquè d'això no en té la culpa el batlle de cap municipi, però sí que és cert que passejant pel poble, o fent caminades llargues, acabes trobant-te amb palamosines i palamosins pels que sents una veritable amistat i és absolument espontani aturar-se i xerrar una estona, del temps, de política (cada vegada menys) o del poble.

Així em va passar aquest dilluns amb el meu amic i mestre (de francés i de política i vida), Roger Denoix, per qui a més d'amistat professo una gran consideració intel·lectual i deontològica. Ens vam trobar a la plaça dels Arbres de Palamós, i, òbviament, ens vam posar a xerrar.

Em va parlar del seu viatge a Costa Rica i de les meravelles naturals que s'hi va trobar, fins al punt de voler repetir. I després vam continuar de forma natural amb la vida del poble, de Palamós, del que, malgrat no viure-hi de forma permanent des de fa més de 40 anys, continua essent per a mi, el "meu poble" i ho serà mentres visqui.

La qüestió és que vam acabar parlalant del nou passeig de Palamós, que ara, ja, comença a tenir una certa cara i del que, en conseqüència, es pot opinar amb  més coneixement de causa.

Tant en Roger com jo som de la mateixa opinió, que ras i curt, podríem resumir dient que no calia tanta motxilla per a una execució tan mediocre.

Però heus ací que en Roger es va trobar pel carrer no fa gaire amb el batlle Lluís Puig, i -com no podria ser d'una altra manera, i jo ha havia previst, predit i vaticinat en el meu blog- en preguntar-li aquest darrer a en Roger sobre el passeig i ell contestar-hi que "ni fu ni fa" (o que hi ha un excés de pedra a la part alta del passeig -cosa que jo subscric al 100%-) va tirar-li la cavalleria per sobre.

La seva resposta va ser, ai las, que el projecte va estar en exposició pública el temps que marca el reglament de contractació pública i que no va haver-hi oposició per part de la ciutadania. Doncs vaja una merda de resposta, si em permet, senyor Puig.

Això no va d'aquest tipus de resposta. Vostè és un servidor públic i el primer que hauria de fer és professar un respecte exquisit pels ciutadans del seu poble, l'hagin votat o no, que pensen o no com vostè, i això no sembla que sigui el cas, pels múltiples exemples amb els que el podria il·lustrar. Anem malament si els ciutadans hem de fer de policíes dels polítics i organitzar-nos per a presentar al·legacions als projectes municipals que se suposa que s'han de fer, des del primer moment, amb criteri, seny i per a contentar la majoria.