2024: L'any de la impunitat

Saben els meus lectors que el darrer article de "Reflexions de Taverna" de cada any, sol ser un balanç de l'exercici, i aquest any no trencaré la tradició.

El diumenge 31 de desembre de 2023, en un post que vaig titular "El futur que ens espera", acabava així:

"Què passarà el 2024? Molt probablement que continuarem catalitzant aquests instints d'autodestrucció que ens caracteritza a l'espècie humana i veurem bona part dels problemes del 2023 agreujats. Ja des d'aqui vaticino no només que Donald Trump serà el candidat del partit republicà a la presidència dels Estats Units, sinó que, amb un grau elevat de probabilitats -a menys que no ho aturin els tribunals- serà el proper president del país.

Malgrat tot, continuo essent optimista i no perdo l'esperança que algun dia les coses començaran a anar millor."

Doncs no puc dir altra cosa que em sap greu haver-la encertat, però 2024 ha vist la confirmació de tots els temors i totes les pors que veníem albirant des de fa alguns anys, en els que la radicalització i la manca de diàleg han accentuat i catalitzat bona part dels mals que afecten el nostre Planeta.

Si he volgut titular aquest article de resum de l'any 2024 com a l'any de la impunitat és perquè hem assistit amb la passivitat de telespectadors condescendents a fets i esdeveniments que fa només 20 ó 30 anys ens haguéssin semblat no només impossibles sinó del tot innacceptables.

Haguéssim sortit al carrer a protestar de forma evident, massiva i contundent. Ara no, com a màxim ens limitem a parlar-ne amb els amics, en tertúlies radiofòniques o televisives o en articles de premsa o de blogs, com aquest meu. 

Hem acceptat acríticament la impunitat del més fort. I ens ho empassem com aquell que s'empassa un ibopruben un dia de mal de coll.

De la mateixa manera que si algú se li acudís avui dia fumar a una sala d'espera d'un hospital o en un transport públic seria automàticament recriminat, expulsat i amonestat, això és el que hagués passat amb determinats comportaments polítics fa tan sols alguns anys. Però malauradament avui ja no passa. Tot està permès i tot és possible, en un mal plagi de la frase de Miquel Martí i Pol que mostra el signe dels nostres temps.

Ens hem convertit en espectadors passius. I el pitjor de tot és que en molts casos i en molts països, no només acceptem aquesta impunitat, sino que l'aplaudim votant a aquells que la professen.

• Un delinqüent convicte ha estat escollit com a 47è president dels Estats Units. Un dels seus productes de merchandising era una samarreta (vaig publicar la foto en aquest blog de la samarreta que deia: "I am voting for a convicted felon" i que molts dels partidaris de Trump portàven amb orgull. A aquest individu el van votar 75 milions de ciutadans nord-americans. I no passa res.
• El que serà un dels seus suports al nou govern federal, l'empresari Elon Musk, diu obertament que no creu en la democràcia. I no passa res.
• Els darrers dies, aquests dos indivius i els seus acòlits estan parlant obertament de l'anexió de Canadà, Groenlàndia i el canal de Panamà. I no passa res.
• Què dir del conflicte d'Israel amb els seus veïns? Se n'ha escrit sobradament. Tant, que les massacres dels darrers mesos comeses per l'exèrcit israelià ja no interessen ningú, ni tan sols als mitjans de comunicació. Puc entendre que Israel lluiti per la seva existència en un entorn totalment hostil, però res no pot justificar el bombardeig d'hospitals i l'assassinat de nens i dones innocents. En diuen "collateral damages". I no passa res.
• Per no parlar de Putin i del "tot s'hi val" contra població civil ucraïnesa per tal d'arrapar-se a un poder que via esmenes constitucials amanyades ja dura 25 anys. Ningú té valor d'encarar-se a aquest criminal, ni a dins del seu país ni a la resta del món. I no passa res.
• Milei a l'Argentina, a força de patiment de les classes més febles, com ara els pensionistes, està demostrant que les polítiques ultraliberals poden salvar una economia, deixant pel camí a molts dels seus ciutadans. I no passa res.
• I la crisi migratòria? Éssers humans que es juguen la vida creuant els mars en vaixells noliejats per pirates i que estan desbordant la capacitat d'assistència i integració de la Unió Europea, que assisteix impassible i amb 28 veus discordants a aquest fenònem i a molts d'altres com la seguretat i la cooperació comunes. I no passa res.
• I la crisi de l'habitatge? La història es repeteix. Els grans sempre guanyen. I no passa res.
• El canvi climàtic ja és una realitat tangible. Palpable a moltes regions del planeta. A Espanya s'ha viscut en un episodi de DANA el dia 29 d'octubre que va causar 223 morts i mentre tot això passava, un president de la Generalitat Valenciana llepaculs descerebrat, advocat que mai no ha exercit i cantant melòdic frustrat, estava dinant amb una periodista. És absolutament surrealista. És de vergonya i de judici, però han passat quatre mesos i tal dia farà un any. I no passa res.
• Assitim a la davallada industrial d'Alemània i de França i l'imparable ascens de la Xina, com a potència no ja regional, com ho era fins ara, sino com a potència mundial amb ínfules de substituir els Estats Units, fent el que calgui per a aconseguir-ho, amb el suport i el vist-i-plau del govern xinès. I no passa res.
• Em podria extendre pàgines i pàgines de totes les barbaritats que han passat el 2024 però la llista seria massa indigerible. I no passa res.

Escrivia John Carlin a La Vanguardia diumenge passat el seu article setmanal que titulava "2024: l'any de tornada a la jungla", i entre moltes altres veritats deia: "...Es tracta del tribalisme més elemental: conquereixo territori perquè soc gran i puc. Es tracta també de complexos, de les inseguretats que notiven els bullys del pati del col·l3gi, de les ànsies de grandesa de personesque saben en el fons que en manquen. Més un punt de nihilisme, a l'estil Mad Max.".

Segueixo sense pedre l'esperança, malgrat tot, i continuo pensant que encara hi som a temps. El món gira i el que avui ens sembla una tendència imparable: totalitarisme, llei del més fort, desinformació a les xarxes, justícia partidista, .... pot tornar a canviar si algú és capaç de canalitzar el sentit comú d'una gran majoria de ciutadans que s'han vist decebuts per la política convencional.

Que 2025 sigui un any de canvi. Tan de Bo.

Feliç Any Nou.

Les excuses de mal pagador d'en Lluc "espardenyes" Salellas

Estic convençut que qui visqui a Girona i llegeixi aquest article, empatitzarà amb mi. A Girona, com a tot arreu, hi ha coses que el municipi fa bé i coses que fa malament, però quan governen grups que tiren més aviat a radicals i prioritzen la propaganda i la parafernàlia en comptes del servei al ciutadà que els paga els sous, llavors hi ha alguns serveis que, pel que sembla, no entren dins de l'apartat de prioritats dels gestors de la cosa pública. El nostre batlle sardanista és un clar exemple de no-gestió d'alguns dels serveis municipals que es presten molt malament. I un d'ells, segurament el més punyent, és el servei de recollida d'escombraries.

Jo estic tip de denunciar a l'Ajuntament via contacte amb la regidoria de via pública i amb cartes a El Punt-Avui la meva insatisfacció pel servei de recollida d'escombraries de la ciutat de Girona, no només del meu barri (que també), sino de la ciutat en general que "bruteja" (perdoni'n-me la vulgaritat) com ho feia la Barcelona de l'Ada Colau, i que, curiosament, des que ja no hi és, sembla que Barcelona és una mica més neta (una mica, sense exagerar).

El meu sentiment però, deu ser compartit amb molts de ciutadans, ja que el senyor batlle sardanista ahir va publicar un Twitt d'aquells que jo anomeno d'espolsar les puces i de donar les culpes a l'estat de brutícia generalitzat de Girona a.....l'empresa de recollida de residus que, té la santa barra, desvergonyiment i indignitat de dir, literalment: "cal recordar (que el servei de recollida) és prestat per una empresa externa, no per l'Ajuntament". Només per això aquest senyor hauria de ser legalment incapacitat per a prestar la seva funció d'alcalde. Que no l'ha seleccionat l'Ajuntament, aquesta empresa? Que és responsabilitat d'aquesta empresa anar més enllà del contracte de prestació de serveis que li va atorgar l'Ajuntament de Girona? A mi em faria vergonya, si jo l'hagués votat, que el meu alcalde tingués excuses tan poc creïbles i versemblants....

Però tan se val...Quan la manca de rigor en la gestió emana del principal responsable municipal, tot és possible, com ho demostra la simple constatació empírica de l'estat d'abandonament de la gestió de residus. 

Contenidors a rebentar de brossa, papereres desbordades, residus impropis tirats al carrer, contenidors cremats (al meu barri, 8 contenidors cremats menys de 6 mesos, el darrer, ahir mateix), supermercats que generen residu immensament més gran que el domèstic però que, per desidia dels uns o dels altres, aboquen aquests residus als contenidors domèstics (de sota casa)... i pidolaires que esperen a que els dels supermercats llencin els residus per abraonar-hi i agafat tot el menjar acabat de caducar però encara perfectament apte pel consum....abocant naturalment al terra tot allò que no els serveix....un caos de molta consideració...I un estat de brutícia indigne d'una ciutat com Girona, "l´única capital dels Països Catalans on les decisions no dependran dels interessos de Madrid"....En fi, veure per creure. 

La Devesa -Girona - 3 contenidors cremats al carrer Bernat Boadas

Però el pitjor està per venir...I el nostre benvolgut i mai prou ben ponderat batlle ens ho adverteix, via Twitter, que és com es fan les coses avui en dia. Afirma el bon home: "Ara mateix ens trobem en un moment de transició (ai las, quan algú et diu això...). La ciutat està immersa en un canvi total del model fruit del contracte establerts pel plenari municipal de 2022 (naturalment amb això el que vol dir, per si no se l'havia ja entès prou, és que "quan es va fer aquest contracte jo encara no n'era el responsable...no sigui que resulti en un caos") on hi conviuen quatre sistemes diferents....Mentrestant, la resta de la ciutat segueix amb els contenidors convencionals a l'espera que es faci el canvi al llarg d'aquest 2025".

Molt em temo que quan s'implementin globalment els sistemes de recollida intel·ligents (que és el que està previst fer), el caos augmentarà de forma exponencial. Primer perquè moltes vegades aquests canvis es fan sense la informació suficient, després perquè hi ha residus que no estàn clarament tipificats i no es sap on posar-los i finalment perquè no es pot fer entrar el cap per la cabota i "imposar" solucions sense tenir els basics coberts (com ara l'adequat dimensionament del parc de contenidors) ja que això és com matar pardals a canonades.

Jo sempre poso l'exemple de la ciutat d'Oviedo, la ciutat més neta d'Espanya, cas que conec perfectament perquè el meu fill gran hi viu des de fa dos anys. Allí, en una ciutat on es pot llepar el terra, no hi ha contenidors i la recollida és porta a porta, per tipologia de residu, i nocturna.

Però és clar, demanar al nostre batlle que prengués exemple d'una ciutat governada pel PP semblaria gairebé una heretgia.

La deriva imperialista dels autòcrates

Gairebé com una continuació del meu article d'ahir al Blog "El retrocés e la democràcia al Planeta", estem assistint aquesta setmana (ja gairebé esgotada la nostra capacitat de sorpresa) a una espiral de retòrica expansionista per part de Donald Trump i els seus acòlits.

El dia de Sant Esteve, un del seus fills (i ara assessor), Barron Trump, de 18 anys i únic fill de Melania Trump escrivia a la xarxa X: "Hello Canada, it's time to seize a new future where your taxes are slashed by over 60%, your business soar overnight and your freedom is safeguarded like never before. Join the United States as the 51st. state and stand proud as part of the greatest nation on Earth". La traducció literal és: "Hola Canadà, és hora de prendre un nou futur en el que els vostres impostos seran retallats de més d'un 60%, els vostres negocis creixeran d'un dia per l'altre i la vostra seguretat estarà preservada com mai abans. Uniu-vos als Estats Units com a estat número 51 i estigueu orgullosos de formar part de la més gran nació de la Terra". 

Un dels germans d'en Barron, l'Eric Trunp, publicava la Nit de Nadal un Twitt-Meme, en el que emulava una compra a Amazon en la que hi havia en venda Canadà, Groenlàndia i el Canal de Panamà. En el cas del Canadà, al meme hi constava: "Only 1 left. Order now".

Al mateix temps circulen opinions entre els republicans més radicals en que es demana la declaració dels narcotraficants mexicans com a grups terroristes. Això donaria cobertura legal a la irrupció de les forces armades dels Estats Units a fer legalment incursions militars en territori mexicà. 

També s'ha pronunciat Trump sobre la necessitat que Panamà abaixi les taxes que aplica als mercants nord-americans per a creuar el Canal i ho ha dit amb tal contundència que el president de Panamà s'ha hagut d'afanyar a fer declaracions públiques en les que afirma que la sobirania del Panamà és sagrada....

I la darrera, torna a sonar la música de la necessitat de disposar de Groenlàndia com a bastió de de la defensa nacional dels Estats Units. És la segona vegada en poc temps que surt aquest territori sobre el tauler de joc geopolític.

I tot això amanit amb l'amenaça que continua planant sobre el cap de tots els ciutadans de la regió econòmica NAFTA (North America Free Trade Agreement, que engloba el Canadà, els Estats Units i Mèxic) si efectivament Donald Trump interposa aranzels a les importacions d'aquests dos països per valor d'un 25%.

Tot plegat està agafant un caire molt preocupant, perquè estem veient que aquestes actituts disten poc dels plantejaments utilitza Xi Jing Pin, Erdonan, Netanyaju o Putin, és a dir, la utilització de la força com a element de fer política, la dels fets consumats. Ho estem veient a Ucraïna i a Palestina cada dia. Potser a no molt trigar, assistirem a la mateixa situació a Nord-Amèrica.

Amb tota probabilitat, tot això és foc d'encenalls i el més probable és que no acabi passant gaire res, perquè com he escrit en d'altres articles, la qualitat de la democràcia nord-americana no és la mateixa que la xinesa, israeliana o russa, i vull pensar que els contrapoders acabarant imposant-se, però tots aquests missatges no deixen de constituir avisos per a navegants.

Com escrivia ahir: ningú no podrà dir que no ha estat avisat dels aires que bufen.

El retrocés de la democràcia al Planeta

Ho estem veient cada dia, als mitjans informatius, a Internet, a les converses amb els nostres amics i coneguts. La democràcia és un concepte en perill. Els que més o menys seguim l'actualitat del Planeta ho intuim encara que no tinguem eines per a mesurar-ho empíricament.

Aquests dies, el prestigiós institut Varietis of Democracy de Goteborg, Suècia, acaba de publicar el seu informe sobre l'estat de la democràcia al món (https://v-dem.net/documents/44/v-dem_dr2024_highres.pdf) amb uns resultats esfereïdors, que confirmen les nostres més que fundades sospites respecte de l'empobriment de la democràcia al món.

Les conclusions són, efectivament, demolidores, sobre tot des de la perspectiva de flux, és a dir, de l'evolució dels indicadors als darrers 20 anys. Les xifres són autoexplicatives, i n'hi ha dues de molt i molt preocupants perquè confirmen aquesta tendència a la recesió dels valors democràtics:

• El 2003 el 50% de la població vivia en règims autocràtics, vint anys més tard, el 2023, aquest percentatge és del 71%.
• El 2023 hi havia 11 països en vies de convertir-se en règims autocràtics, mentre que vint anys més tard, la xifra és de 42.

D'aquest fenònem, el filòsof Josep Ramoneda en diu "la gran decantació" i fa referència a la "incessant radicalització de les dretes europees i americanes". Ho esten veient cada dia. I el més preocupant és que aquest gir s'està produint no només amb total impunitat sinó amb la creixent acceptació per una part cada vegada més ampla de la societat.

El fenòmen ha adquirit tal relevància que ja ningú que professi simpatia per l'extrema dreta no se n'amaga, sigui Donald Trump i el seu fidel escuder Elon Musk (aquest darrer esdevingut estandard de la revolució de les dinàmiques del capitalisme i de la destrucció de les estructures dels estats democràtics com les hem conegut els darrers cent anys), sigui l'Aliança Catalana nostrada que cada vegada va afegint més adeptes a la seva croada. 

La no-política, o l'anti-política de les noves dretes europees i americanes apareix com a resposta a l' esgotament del model de la socialdemocràtica sorgida després de la finalizació de la Segona Guerra Mundial. 

Des de fa uns anys i a la vista del deteriorament de les institucions, la paciència i la credibilitat en el sistema del votant convencional s'està esgonant. El votant de sempre veu la dreta (i l'esquerra) moderada tradicional com a entitats incapaces de donar respostes a les noves realitats que ens envolten: el canvi climàtic, fenòmens migratoris globals que posen en una situació límit la capacitat del sistema de prestar d'ntegrar els nou vinguts o els serveis sanitaris o d'educació; la inflació, la manca habitatge a preus raonables, una feina estable amb una retribució digna que permeti un nivell de vida decent,...

I és en aquest context en el que l'extrema dreta es va expandint, i ho fa a velocitat de vertígen. Ho estem veient als Estats Units en la preparació de la presa de posessió d'un nou govern encapçalat per dos anti-sistemes com Trump i Musk (aquest darrer ja ha dit públicament i sense cap mena de vergonya que "la democràcia li fa nosa") que pretenen minimitzar les institucions i elevar l'ultra liberalisme econòmic com a nova fe mundial. 

Però no és només als Estats Units. Veiem com a l'Orient Mitjà, Benjamin Netanyahu campa a cor que vols arrasant literalment i amb total impunitat el territori de Gaza i el sud del Líban i no pararà (ara que està desbocat i veu que ningú no li impedeix fer el que li plagui) fins a la implementació de la "solució final" (de tan trista memòria fa només vuitanta anys) que conduexi a l'extermini o la deslocalització total de la població palestina a Gaza. Veiem com un nou ordre mundial governat per autòcrates emergeix a l'Àsia per a coronar Xi Jing Ping, Putin, o Narendra Modi, com a cabdills d'una zona que congrega dos terços de la població mundial. 

No serà que no estem advertits. Malgrat això, 75 milions de persones van votar com a president de l'encara país més poderós del món, un delinqüent confés i convicte i elecció rera elecció els electors continuen atorgant la seva confiança a Meloni, Orban, Wilders, LePen, Abascal, Albise Pérez, Sílvia Orriols i tants altres de la matexa catadura moral.

Aquesta situació té una terrible -i preocupant- ressonància a "dejà vu". El març de 1933, els nazis van obtenir a les urnes una aclaparadora victòria al parlament alemany, amb un 44% dels vots. I tots sabem de memòria el que va venir després. D'aquests fets només n'han passat 90 anys, però el que està succeint aquests darrers temps ens acosta perillosament a un passat que fa vergonya de recordar.

Laïcitat institucional: entre poc i massa

Els que em coneixen bé saben que no he estat mai gaire partidari de les celebracions que jo defineixo com aquelles en les que "cal ser feliç o recollit perquè algú ho diu", i malauradament durant molts anys a la història, les celebracions religioses a Catalunya i a Espanya van ser les que permetia l'estat franquista amb total connivència amb l'església catòlica, institució plenament alineada amb la dictadura. I aquestes eren de pena, recolliment i abstinència durant la Setmana Santa i de joia i d'excés gastronòmic i de regals durant el Nadal i els Reis.

En aquest àmbit, durant molts anys no vaig ser mai gaire partidari del Nadal (aquesta era una festa que em posava particularment nerviós i l' obligació d'una convivència, de vegades forçada amb familiars i la dels regals i la de les orgies gastronòmiques que comencen amb els sopars d'empresa i acaben passat Reis) i confesso que durant molts anys l'he celebrat de trascantó, gairebé tangencialment. Fins l'extrem -un mica ridícul, hom podria pensar- que ni tan sols menjo els raïms de Cap d'Any des de fa una eternitat, i això no té res a veure amb cap imposició de l'església.

Tampoc sóc una persona especialment religiosa, en el sentit del catolicisme tradicional. Sóc declaradament agnòstic respectuós amb un cert flirteig cap a l'ateïsme. No obstant, això no vol dir que no sigui una persona amb espiritualitat (que ho sóc) i amb un profund humanisme marcat per les meves (les nostres) arrels culturals de tradició judeo-cristiana, i és aquí on vull anar a parar en el meu article d'avui.

El 18 de novembre vaig sentir una notícia a TV3 d'aquelles que jo anomeno dignes de "Premi Darwin", citats en moltes ocasions en diversos articles del meu blog (https://www.vozpopuli.com/memesis/ganadores-premios-darwin-2023.html), que deia que el barri del Raval de Barcelona evitaria l'enllumenat religiós i opta per bombetes de colors inclusives. Amb l'elecció es buscava no ferir cap sensibilitat vista la multiculturalitat del barri i es pretenia "només" reforçar l'ambient festiu.

S'atribueix a Fiódor Dostoyevski la frase "la tolerància arribarà a tal nivell que les persones intel·ligents tindran prohibit pensar per tal de no ofendre els imbècils". Doncs aquest és el sentiment que he anat tingut aquests darrers anys per Nadal cada vegada amb més força. Com el lector es pot imaginar, aquesta frase no l'aplico només al Nadal ja que d'exemples en tenir per a triar i remenar.

I és clar, des de fa alguns anys m'està sortint el sentiment exactament oposat.

L'Ajuntament de la ciutat de Barcelona de l'Ada Colau ens va omplir d'exemples d'estupidesa immensa suposadament inclusiva en relació la Nadal (i a molts altres temes de la nostra vida), sobre tot pel que fa al pesebre, o a l'eliminació de qualsevol menció a actes religiosos als programes de les festes de Nadal de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest any, Collboni ho ha tornat a fer: ha "amagat" el pesebre (no fóra cas que algú sospités d'ell com a persona religiosa...) i al mig de la plaça de Sant Jaume hi ha col·locat una estralla de moltes puntes a la que s'hi van a pixar els gossos.

Em va semblar també de jutjat de guàrdia que cap representat de les institucions espanyoles o catalanes no anés a l'acte solemne de reobertura de la catedral de Notre-Dame de París, malgrat haver-hi estat convidats i malgrat l'assistència de 30 líders mundials de primer nivell.

Potser perquè aquest any és el primer que hem estat sense els dos fills a casa (un a Oviedo i l'altre a Copenaghen) i després de temps fora tornen durant uns dies a casa per Nadal, que he recuperat allò que anomenem l'esperit nadalenc, però potser també perquè l'acció porta a la reacció, penso que aquests són dies excel·lents per a la solidaritat, el retrobament familiar volgut i la recuperació de tradicions que conformen el nostre tarannà i sense les quals acabarem perdent els nostres origens i la nostra identitat. Qui m'havia de dir que als 58 anys faria una mena d'acta de rebel·lia, gairebé revolucionari, i em tornaria a interessar el Nadal...

Doncs sí, vist el panorama, vist l'estat i la deriva de les nostres institucions cap a la imbecilitat sense fi, vista la disminució de la presència del Català a les nostres vides i a les nostres tradicions i vista la multiculturalitat mal entesa, especialment per part -una vegada més- de les institucions, no puc més que subscriure, des d'un punt de vista estrictament cultural i tradició i fent referència a la gestió cultural de bona part dels polítics del país en relació al Nadal (que ningú no hi busqui altres tipus d'interpretacions, que no hi són) aquella expressió que diu: "hostes vingueren i de casa ens tragueren".

Aquest any sí, i més que mai, Bon Nadal a tothom.

Xina: el canvi de paradigma a la indústria mundial de l'automòvil

Ahir al matí vaig sortir a fer esport ben d'hora ben d'hora. I a diferència de quan surto el dies laborables, en cap de setmana surto amb auriculars. De tots els "podcasts" del món mundial, el que més m'agrada és, i a molta diferència del segon és "La Competència" de l'Òscar Dalmau i l'Òscar Andreu, com ells mateixos l'autodefineixen: "un programa d'humor basat en fets reals". 

L'única cosa que no m'agrada del programa és que hi ha, pel meu gust, un excés de publicitat, però és el que té un programa líder d'audiència a la seva franja en una emissora de ràdio privada. Gairebé tots els anuncis eren de productes i/o serveis ben coneguts. Em va sorprendre, però, un dels anuncis que van passar: Quadis anunciava una marca que fins ara jo desconeixia al mercat espanyol, el fabricant xinès BYD (acrònim de l'expressió en Anglès "Build Your Dream", que, en traducció literal vol dir "Construeix el teu somni").

Recordo la primera vegada que vaig anar a Xina, l'any 2005, aviat farà vint anys. A les autopistes interurbanes de Shanghai només s'hi veien cotxes de marques europees, japoneses, coreanes i nord-americanes. Només els camions i autobusos eren de marques xineses i es veien més aviat atrotinats i deixaven anar gran quantitat de fum pels tubs d'escapament. Ho he escrit més d'una vegada en més d'un article en aquest blog.

La darrera vegada que he estat a Shanghai, el juny d'aquest any, el panorama ha canviat radicament, tan radicalment que s'han invertit els termes, la majoria dels vehicles que circulen per les autopistes són de fabricants i marques xineses, i tots, tots, són elèctrics o híbrids (els que no ho són no poden circular per les autopistes interurbanes). No és un tòpic afirmar que el cel a la ciutat és més blau i que l'aire que es respira és molt més net que fa vint anys.

Els cotxes xinesos, que fins fa ben poc eren barats però consumien molt i tenien uns acabats de molt baixa qualitat, continuen estant entre els més barats del mercat però a més a més tenen un nivell de prestacions molt semblants als europeus, nord-americans o japonesos.

A Espanya es poden trobar ja concessionaris que a més a més de BYD, venen MG (propietat del grup xinès SAIC, i que fa anys era del grup britànic Rover), Link & Co, un model que no ven cotxes sinó que els lloga per mesos sense compromís de permanència, però n'hi ha d'altres que ja es comencen a veure circular per les carreteres, com l'Omoda, o el model U5 de la companyia Aiways.

La consultora Price Waterhouse Coopers (PwC) vaticina que el 2025 la Xina exportarà 800.000 cotxes a Europa, la majoria dels quals seran elèctrics. 

I en previsió de la interposició d'aranzels extraordinaris per part dels governs nord-americà o de la Unió Europea, els xinesos estan fermament decidits a apostar per a fer el que fa 40 anys van fer els occidentals, és a dir, fabricar els seus cotxes a Europa i als Estats Units, i això no ho podrà impedir cap govern. A la Zona Franca de Barcelona en tenim l'exemple de la Joint Venture entre Chery i Ebro (Chery va vendre l'any 2023 1,88 milions de vehicles), que el passat mes de novembre va començar la producció del model S700 d'Ebro (es tracta d'un vehicle que ve pre-ensamblat de la Xina, però que més endavant es fabricarà gairebé integrament a l'antigua fàbrica de Nissan). 

No es tracta d'un cas aïllat. I els fabricants europeus (que malden per aconseguir ser eficients en la fabricació de cotxes elèctrics, com estem veient en la crisi que pateix el grup Volkswagen, un dels més importants d'Europa), nord-americans i japonesos estan veient com perden competitivitat any a any.

Tant és així que avui mateix hi hagut una roda de premsa dels fabricants japonesos Honda i Nissan en la que han anunciat un principi d'acord per a fusionar-se l'any 2026, fusió a la que podria afegir-s'hi també Mitsubishi. 

Amb la irrupció de la Xina als mercats mundials s'ha trencat el mite de la superioritat occidental en, entre d'altres, el món de l'automoció. I vista la sobrecapacitat de la indústria xinesa, tant en la producció de bateries, com de vehicles, així com amb el suport encobert a l'exportació del goven xinès és de preveure que aquesta tendència anirà a més als propers anys, ja sigui via fabricació als mercats locals o via exportació.

En tot cas, es tracta d'un exemple més de la desaparició de la supremacia europea, americana i japonesa en un món dominat per les seves marques des de fa molts anys, però, com ens diu la història, tots els imperis acaben caient. Aquests darrers anys, en matèria d'automoció, ho estem veient a marxes forçades.

La veda de pesca a la Mediterrània

He d'admetre que quan va esclatar la notícia, en un curt de l'Agència Catalana de Notícies, no m'ho vaig creure. Llavors, en un grup de WhatsApp del que sóc membre "Societat Gastronòmica S'Alguer-Cabrenys", i del que en formen part alguns amics pescadors i ex pescadors, va tornar a aparèixer aquesta notícia i llavors sí que em vaig preocupar de valent. 

La Comissió de la UE té la voluntat d'imposar una veda a la Mediterrània (de les aigües que formen part de les territorials de la Unió, des de Grècia fins a Espanya) que a la pràctica suposa reduir els dies de pesca en un 79%, és a dir, en cas d'aprovar-se permetria als pescadors de proximitat, tots ells autònoms o part de petites i mitjanes empreses, sortir a pescar 27 dies l'any. Ahir va començar el debat entre els ministres de pesca de la Unió Europea.

Quan treballava en consultoria als anys finals de la meva carrera universitària, en un dels projectes al que estava assignat (l'any 1989, és a dir, fa 35 anys) vaig passar alguns dies a Brussel·les, a la Rue de la Loi, on hi ha el gruix de les institucions comunitàries. Allà, amb 23 anys, vaig entrendre moltes coses, entre d'altres que "no anàvem bé" perquè el "tinglado" de Brussel·les em va semblar més un xiringuito per a crear normativa que donava vida a un reduït número de privilegiats, un club d'elit pagat amb els impostos de tots els europeus, amb salaris, dietes i condicions de viatge (en primera classe als avions, aleshores) astronòmics, que no pas un veritable govern europeu que tenia un clar objectiu a mig termini de reduir la burocràcia i avançar cap a una progressiva harmonització legislativa, monetària i fiscal del conjunt de països de la Unió.

No recolzo els motius dels britànics per a demanar la sortida de la Unió, el ja famós Brexit, que al capdevall tampoc no els ha sortit gens bé, però sí que un dels arguments potents que van adduir els britànics va ser precisament el cost d'aquesta burocràcia elitista, de ben segur parcialment innecessària, i que costa cada any milers de milions d'euros dels contribuents europeus.

Tinc dues consideracions respecte d'aquesta notícia que em provoquen un malestar profund.

La primera és que estem governats per individus que viuen aïllats en una bombolla de cristall a la seva talaia i que no tenen ni idea del que succeeix arran del terra. Ja va succeir quan es va implantar l'euro. El disseny de la moneda es va fer en despatxos a Brussel·les per part de gent que no havia posat els peus a un mercat o a una botiga de queviures en la seva vida. I això em provoca molt neguit i em fa entendre les consignes de l'extrema dreta per fer sortir de la Unió Europea els seus països.

I la segona és que, al seu desconeixement supí de la realitat se li ha d'afegir una aclaparadora -i molt preocupant- manca de sentit comú. 

Ningú de la Comissió que tingui dos dits de seny (màgica paraula en vies d'extinció) hauria de permetre la publicació d'un esborrany de normatives que portarien com a conseqüència directa i pràctiament immediata a la desaparició de la pesca d'arrossegament a la Mediterrània i de bona part dels col·lectius que viuen al voltant de la mateixa. 

Ningú amb dos dits de front permetria que això passés amb els nostres ciutadans que viuen de la pesca mentre que no hi hauria cap regulació que afectés als vaixells extra-comunitaris que operen a la riba sud del mateix mar sense cap mena de limitació. D'això els nostres funcionaris europeus en deuen dir "mínims danys col·laterals".  

I el pitjor és que la normativa pretén acarnissar-se contra un del col·lectius que més conscient és de la necessitat de fer vedes biològiques (que les practica des de fa molts anys) per a mantenir viu i en bona salut el mar que els dóna el sustent.

No és aquesta l'Europa que volem (al menys no és la que jo vull), la d'una aristocràcia que viu de les estadístiques i del que ara s'anomena "green washing", i que no toca de peus a terra, cosa que em sembla tan evident que un nen de deu anys és capaç de veure-ho.

"Brain rot"

Aquesta expressió, que traduïda literalment de l'Anglès vol dir "podridura del cervell" ha estat nomenada "paraula de l'any 2024" per la prestigiosa Universitat d'Oxford, després d'una votació a la que hi han participat més de 37.000 votants i un panel d'experts en llengua Anglesa.

"Brain rot" fa referència al suposat deteriorament de l'estat mental o intel·lectual d'una persona, principalment com a conseqüència del sobreconsum de material (ara particularment contingut "on line") considerat com a trivial o estúpid. També defineix a allò que condueix cap a aquest deteriorament.

No podia la Universitat d'Oxford haver estat més encertada. Probablement "brain rot" no sigui només la paraula de l'any, sinó la del Segle XXI. Oxford la clava en aquest sentit.

Aquesta expressió va ser utilitzada per primera vegada per l'escriptor Henry David Thoreau l'any...1854! al seu llibre "Walden" on l'autor criticava la tendència de la societat a devaluar idees complexes a favor de les més simples que veia com un indicatiu a la disminució de l'esforç intel·lectual i mental. Escrivia Thoreau: "While England endeavours to cure the potato rot, will not any endeavour to cure the brain-rot - which prevails so much more widely and fatally?" ("Mentre que Anglaterra fa esforços per curar la podridura de la patata, no hi haurà cap esforç per curar la podridura mental - que preval de manera molt més extesa i més perniciosa?").

Havia llegit sobre Thoreau però no l'he llegit, tot i que confesso que em venen moltes ganes de saber més i començar a llegir un autor amb una clarividència i coneixement del ésser humà absolutament aclaparadora, un visionari de fa 175 anys.

Si Thoreau hagués sabut de l'existència de determinades aplicacions d'Internet, com Instagram, Facebook, TikTok, la xarxa X, la missatgeria instantània i d'altres perles, per no parlar de funcionalitats com el "scroll infinit" segurament hagués emprat expressions molt més gruixudes.

De fet, Aza Raskin, que va inventar el "scroll infinit" va comparar el 2018 les xarxes socials amb la cocaïna i va declarar que s'avergonyia d'haver contribuït a fer-les tan adictives.

Però aquesta és la realitat. Estem assistint, impassibles (al menys la majoria de mortals) a una creixent idiotització del membres de la societat en la que vivim com a conseqüència del progressiu abandonament de la utilització de la capacitat cerebral. Discórrer, pensar, analitzar...són activitats de llarg recorregut, no instantànies i que a més a més requereixen un esforç per part del posseïdor del cervell. I aquests valors avui, estàn en decadència. Només prima allò material, i, per descomptat, la immediatesa, l'exabrupte fàcil, la còl·lera, la violència, la radicalització, l'estupidesa.

Escrivia ahir diumenge la Llúcia Ramis en la seva columna de La Vanguardia, que "anomenàvem a la tela la caixa tonta perquè ens abduïa unes hores a la sala d'estar. Ara vivim envoltats de pantalles i dispositius smart. Quantes més pantalles, més caixes tontes, i quant més smart és el món, més tontos ens tornem nosaltres perquè ens fa mandra exercitar el cervell. S'atrofia. Es podreix. Ja no discorre i tant li fa".

Quanta raó,...i quanta estupidesa acumula l'ésser humà. Si no ens mata abans el canvi climàtic o una guerra nuclear, els Sapiens Sapiens acabarem extinguits perquè el cervell, en una involució darwiniana que ja ha començat, acabarà empetitint-se de tan poc ús i tornarem a ser primer primats, desprès rèptils i finalment bacteris.

La ridícula OPA televisiva del BBVA al Sabadell

L'anunci de l'OPA (oferta pública d'adquisició d'accions) del BBVA al Sabadell el passat 1 de maig de 2024, que en ser refusada pel Banc de Sabadell va esdevenir OPA "hostil" al cap de pocs dies, ha entrat en una nova fase també als mitjans. Segurament hores d'ara tothom o gairebé tothom ha vist els anuncis amb els que el BBVA està bombardejant els canals televisius, els diaris i les xarxes socials.

L'anunci, en el que suposats accionistes del BBVA, que entenc que deuen ser actors (dolents) o si no ho són, encara pitjor, conversen entre ells en una posta en escena de crepuscle o de sortida de sol en la que pretenen raonar sobre els avantatges de la fusió per a tots plegats, amb -al final de l'anunci- la sobreimpressió d'un missatge en format "email" en el que es pot veure: "De: Accionistes del BBVA" a "Accionistes del Sabadell". Hi surten suposats empresaris, que s'expliquen els avantatges de "fusionar-se" amb un banc amb "solera" com el Sabadell, també mestresses de casa i visitadors mèdics.

Tot plegat té un aire d'impostura tan forçada que no s'ho empassa ni l'apuntador. No sé a qui volen convèncer però se'ls veu tan el llautó que l'anunci no té gens de gràcia. Més aviat genera l'efecte contrari al que suposadament pretén. Vol transmetre tranquilitat i serenor, però a mi em transmet més aviat angoixa.

Suposo que malgrat l'aprovació de l'OPA per part del Banc Central Europeu, donat que la CNMV (Comissió nacional del mercat de valors) i la CNMC (Comissió nacional de mercats i de la competència) han decidit portar aquesta operació a "fase 2", que vol dir que continuen analitzant-la per a determinar si redueix la competència bancària, el BBVA ataca per "terra, mar i aire" per a ser present a totes les llars espanyoles amb l'objectiu de captivar els accionistes del Sabadell que veuen el Telediario segunda edición o el Telenotícies vespre (que és on jo he vist aquests lamentables anuncis de forma diària).

Jo no sóc client ni de BBVA ni de Sabadell, ni tinc accions de cap dels dos bancs, per tant, ni em va ni em ve, però sí que objectivament diré que la fusió suposaria una reducció de la competència i per tant, un augment de poder de l'entitat resultant, que acabaria esdevenint el segon banc d'Espanya en valor d'actius (670 mil milions d'euros) només per sota del Banco Santander.

Font: Statista

A Espanya, el 2009 hi havia 55 bancs, mentre que el 2020 només en quedaven 11. En aquests anys, els beneficis de les entitats bancàries, sobre tot de les més grans, no han parat de créixer. Efectivament, els sis grans bans de la gràfica anterior han guanyat conjuntament el primer semestre del 2024 un total (esgarrifós) de 15.287 milions d'euros, xifra que representa un 28% més que al mateix periode de 2023, i això, després de l'impost especial bancari que ha aplicat el govern espanyol (Font: agència EFE).

No ho troben escandalós? Doncs jo sí.

La desaparició d'un altre banc, perquè que no s'enganyi ningú, l'operació que aquí es planteja, en el fons, és una fusió per absorció en la que el peix gros es menjaria el petit (Sabadell) que, òbviament, acabaria desapareixent i per extensió, es perdien oficines bancàries, llocs de treball i capacitat negociadora dels clients, ja sigui particulars o empreses, que estaran encara més en mans dels grans, cada cop més grans i cada cop més poderosos. Una expressió del capitalisme més salvatge en estat pur.

Tan de bo que l'OPA no prosperi, perquè això -que continuïn els dos bancs- és bo per a tothom, excepte pels accionistes del BBVA, naturalment.

Tant soroll (i tantes morts) per a res

La guerra d'Ucraïna ha passat per diverses fases, sobre tot informatives, des que va començar el 24 de febrer de 2024 amb la invasió per part de tropes russes del territori ucrainès.

Com que la guerra informativa que es lliura entre els contendents és també un altre camp de batalla, no se sap ben bé (al menys pel que han publicat els mitjans) quants morts ha causat la guerra fins ara. Segons informacions del Departament de Defensa dels Estats Units publicades pel NYT a mitjans d'Octubre, el nombre de víctimes del bàndol rus, entre morts i ferits pujaria a uns 600.000. Algunes estimacions de fonts occidentals avaluen el número d'ucraïnesos morts entre 90.000 i 300.000 tot i que el febrer d'aquest any, el president Zelenski situava la xifra de soldats morts en 31.000. Ningú no parla obertament del número de víctimes civils, els ja coneguts danys col·laterals de tota guerra.

Sigui com sigui, el front està estancat des de fa mesos i les tropes russes controlen bona part del territori del Donbass i la península de Crimea. Fins ara, Ucraïna defensava aferrissadament que només la retirada russa configurava el marc mínim per un acord de pau.

Font: Diari Ara

Ahir Zelenski afirmava que, a canvi d'entrar a la OTAN i per tant, de la protecció de la resta del territori ucraïnès, estaria disposat a cedir part del seu territori a Rússia. El que fins no fa gaire resultava un argument impossible, pau a canvi de territoris, ja que Ucraïna pensava que el suport europeu i nord-americà continuaria sota qualsevol circumstància, ara ja no és tan clar.

Trump, que diu que acabarà amb la guerra en un mes, ha dit per activa i per passiva que no enviarà més ajut militar a Ucraïna, i d'altra banda tothom sap que té molt bones relacions, fins i tot personals, amb Vladimir Putin. Per tant, malgrat que el president sortint Biden hagi autoritzat la utilització de missils nord-americans per atacar territori rus, el suport militar d'occident caurà de forma considerable a partir de gener de 2025.

El Dombass ha estat des de fa molts anys una regió russòfona i russòfila, els seus ciutadans se senten majoritàriament russos més que no pas ucraïnesos. Molts ni tan sols parlen l'ucraïnès. Això ho sap Zelenski, ho sap Putin, i ho sap qualsevol que estigui mínimament informat sobre aquest territori i aquest conflicte. La revolta de l'Euromaidan del 2013 i 2014 va acabar amb el president pro-rus Ianukòvitx, i a partir d'aleshores, la pressió del nou govern ucraïnès sobre el Dombass, regió que -de facto- va començar una guerra per a independitzar-se d'Ucraïna i adherir-se a Rússia i que fins al moment de la invasió russa de febrer de 2022 havia causat més de 14.000 morts entre civils i militars.

I ara la pregunta. No hagués estat més intel·ligent i molt més pràctic començar una negociació territorial i evitar tanta destrucció i sobre tot tanta pèrdua de vides humanes? Si tothom sabia que aquest conflicte és territorial -i que Rússia no podria acabar guanyant mai, en el sentit de conquerir tot el territori d'Ucraïna-, per què no es buscava una solució política al conflicte sense necessitat de patir -fins ara- mil dies de guerra?

La pau arribarà, ara penso que més d'hora que no pas tard, i que aquesta pau anirà a canvi de territoris: Donetsk i Lugansk acabarant fent part oficial de Rússia (ara ja ho són per referèndums que la Comunitat Internacional no ha ratificat). Calia doncs, tanta misèria?

Jo crec que no. Però l'humà és l'únic animal que ensopega amb la mateixa pedra una vegada i una altra.