Saber perdre

Si una cosa ha deixat clar el resultat de les eleccions catalanes, és que hi ha polítics que saben perdre i d'altres que no.

En el bàndol del sí (que saben perdre) hi hem de col·locar un protagonista principal, l'encara president de la Generalitat Pere Aragonès, que, en una decisió que l'honora, va anunciar immediatament després de perdre que no recolliria l'acta de diputat. I vull deixar constància de la meva opinió personal que la seva gestió al capdavant del govern de la Generalitat, ha estat més "mal venuda" que dolenta (l'Albert Saez, director de El Periódico de Catalunya, comparteix la meva visió). Segurament el seu major error ha estat un mal càlcul en avançar la convocatòria d'eleccions. Però reconeix l'error i plega, com la Marta Rovira, secretària general del partit.

En el bàndol del no, hi ha, en primer lloc Carrizosa, de Ciudadanos, que en una intervenció la mateixa nit de la jornada electoral semblava posseït per algun tipus de bogeria transitòria i hom diria, en sentir-lo, que venia d'una festa que no pas de veure com el seu partit quedava en vots per sota del PACMA.

Però immediatament després s'hi situa en Carles Puigdemont. Potser perquè les expectatives eren -de forma força infundada- tan altes (empatar en escons el PSC, o fins i tot superar-lo) o perquè es va retratar durant la campanya als mitjans de comunicació afirmant amb contundència que plegaria si no era investit president de la Generalitat, afirma que presentarà la seva candidatura a la presidència.

Home, indubtablement se li han de reconèixer una resiliència i una perseverança extraordinàries, i un periple exiliat lluny de casa on ha plantat cara a una justícia del tot injusta que ha utilitzat armament pesant contra ell per aconseguir extradir-lo i empresonar-lo sense aconseguir-ho, però dit això, una vegada encarrilada l'amnistia, el primer que hauria d'haver fet en aquesta nova etapa és reconèixer que el legítim -i únic- guanyador de les eleccions de diumenge passat va ser en Salvador Illa, que va superar Junts+ no només en 7 escons, sinó també en vots, per ser precisos, gairebé 200.000 vots més que els que va obtenir el seu partit.

Potser perquè alguns fan de la política no només una professió (vegis si no el cas de Gabriel Rufián o Oriol Junqueras a ERC) sinó també un modus vivendi, s'aferren al seu relat (estic segur que se l'acaben creient) per a mantenir-se fins i tot a risc de caure en les més absurdes contradiccions.

Puigdemont sap que no té la més mínima probabilitat de reunir els vots necessaris per a ser investit, però malgrat tot, es mostra arrogant i agressiu, i ja insinua trencaments a Madrid (a diferència del que afirmava fa només un parell de dies).

Si finalment anem a una repetició electoral, escenari que ningú amb dos dits de seny voldria, només passarà una cosa: la distància entre en PSC i Junts+ encara es farà més gran, i la seva derrota, més evident.