Dues notícies d'aquesta setmana que s'acaba m'han cridat molt l'antenció.
La primera té a veure amb la detenció d'un jubilat de 70 anys després d'ajudar a morir a la seva dona de 62 anys, després de patir esclerosi múltiple durant els darrers 30 anys. Si bé és cert que l'home va sortir en llibertat sense mesures cautelars al cap de 48 hores, el jutge instructor l'ha acusat d'un delicte "d'assistència al suïcidi, que està penat inicialment amb una pena de presó d'entre 6 i 10 anys", i ja sabem tots que la justícia, quan s'engega -i el cas del "Procés català" n'és un exemple ben clar- no hi ha forma d'aturar-la.
El mateix dia que la notícia es publicava, abans d'ahir dijous, La Vanguardia feia en temps real una de les seves típiques enquestes d'opinió en la que es preguntava als lectors si estaven a favor de la legalització de l'eutanàsia. El resultat quan jo la vaig votar, era aclaparador, un 92% hi estava a favor.
Però l'Església (i en aquest cas també la justícia) continua amb el seu entestament sobre el fet sagrat de la vida. Eutanàsia i abortament, en certa manera dues cares de la mateixa moneda. Una intepretració molt radical del dret a la vida, i definitivament ancorada en un passat que no té res a veure amb el que és la societat a dia d'avui.
Resulta poc comprensible i més aviat patètic que en ple segle XXI l'eutanàsia no estigui regulada en la majoria dels països del món; òbviament, els supòsits de legalització han de ser meridianament clars, com en el cas d'Holanda o els altres quatre països del planeta en que aquesta pràctica és legal (Bèlgica, Luxemburg, Canadà i Colòmbia), però no deixa de ser una qüestió precisament de deontologia que no té a veure amb res més que amb el dret de morir dignament quan no hi ha alternatives que permetin precisament una vida amb dignitat. Quan el meu pare va emmalaltir de càncer de pàncrees em va demanar explícitament que en cas que hagués de passar per una agonia llarga i molt dolorosa l'ajudés portan-lo al lloc d'Europa on pogués marxar en pau. No vam haver d'arribar-li, però si hagués calgut no hagués tingut el més mínim dubte.
La segona està relacionada amb el suport que la Conferencia Episcopal Espanyola (llàstima que s'hagi retirat el cardenal Rouco Varela, amb ell, la CEE era molt més divertida) ha donat al bisbe d'Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla (d'Alacant, per a més inri), un home que té molta simpatia per les dones feministes i l'homosexualitat, entre d'altres, en fer-se públic que a la seva diòcesi es fan cursos per a "curar" l'homosexualitat. Literal. És clar que els individus de la seva espècie pensen que l'homosexualitat és una "desviació", i per tant una malaltia. Òbviament després de l'enrenou que s'ha muntat (monumental), l'Església ha "matitzat" que es tracta de cursos per a contribuir a la "cura espiritual" dels pobres malalts. Déu meu Senyor!
El portaveu de la CEE va afirmar, literalment, que "quien libremente quiera, siendo mayor de edad, o si es menor de edad con el permiso de sus mentores legítimos, puede buscar la sanación espiritual. Lo que la Iglesia no hace es terapia restaurativa”.
Sí senyor! Amb dos pebrots. No fa teràpia restaurativa, però invoca la superioritat moral dels que pensen que estan en possessió de la veritat i que són els altres els que estan equivocats. Dels mateixos que han estat encobrint activitats delictives del degoteix de representants de l'Església que han abusat -amparats també de superioritat, moral i jeràrquica, d'abús de posició dominant en definitiva- de menors, molts del mateix sexe que ells.
Però la jerarquia eclesiàstica continua criminalitzant l'homosexualitat, sense mirar-se el melic ni demanar perdó per la quantitat de capellans homosexuals i delinqüents per abús sexual a menors, que hi ha entre les seva pròpia tropa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada