Les eleccions de dimarts d'aquesta setmana a Israel són una altra clara demostració del gir cap a la dreta que estàn experimentant les democràcies del món malanomenat civilitzat.
La victòria del Likud de Netanyahu encara que ínfima, (només un escó de més en relació al segon partit, la coalicció "Blau i Blanc" encapçalada per militar retirat Benny Gantz, 36 a 35), li permetrà governar -amb el suport de la ultra-dreta i els partits religiosos- quatre anys més per a convertir-se (si la justícia li permet perquè el fiscal general d'Israel ha de decidir properament si hi ha indicis suficients per a processar-lo per corrupció), en el primer ministre més longeu d'Israel des de Ben Gurion, assolint si arriba al final del tercer mandat, 13 anys al poder.
Aquesta situació no deixa de ser una mostra més del gir cap a la dreta del món occidental. Suposo que la Pilar Rahola, gran defensora de l'estat d'Israel (jo també però d'una altra manera), estarà molt contenta. A la campanya electoral s'han sentit barbaritats de tota mena (com de fet, a totes les campanyes electorals del món mundial), però a Israel les barbaritats fan més por que a altres llocs.
Ja va ser un mal símptoma que a mitjnas de l'any passat la Knéset, el parlament israelià, aprovés (molt justet) la llei de l'Estat-Nació. Llei simbòlica sobre tot però que fa una pudor de resclossit que recorda postulats de VOX. Va ser promulgada poc després del setantè aniversari del naixement de l’estat d’Israel i ve a dir que Israel ‘és la pàtria històrica del poble jueu, que té el dret exclusiu d’autodeterminació nacional’, a que el llenguatge sona, oi? La llei també elimina la cooficialitat de l’àrab i el rebaixa a un ‘estatus especial’ que en permet l’ús a les institucions israelianes.
Totes aquestes demostracions d'amor etern entre Netanyahu i Trump dels darrers mesos (amb el tresllat de l'Ambaixada des de Tel-Aviv fins a Jerusalem com a més destacada) no han fet més que envalentir el primer ministre israelià per fer directament una campanya gairebé d'extrema dreta on s'ha parlat obertament de l'annexió final de Cisjordània (que òbviament comptaria amb el vist-i-plau de Donald Trump).
Tants anys d'esforços d'administracions nord-americanes des dels acords de Camp David de 1978 auspiciats per l'aleshores president dels USA, Jimmy Carter, o els Acords d'Oslo del 1993, auspiciats per Bill Clinton, se n'han anat a l'aigua en pocs mesos. Netantyahu ha arribat a reconèixer que amb l'administració Obama no "s'atrevia amb les colònies", però que amb el suport d'en Trump, això ja és una altra cosa. Un drama. Miopia de curt termini i una insensatesa que, si s'acaba portant a terme generarà més patiment, més dolor, més frustració i més morts. Segur.
I la solució de dos Estats, que va ser tan a prop, sembla esvair-se per sempre més. La involució que ha viscut Israel els darrers dos o tres anys és ben palpable.
Com escrivia l'altre dia, anem tots plegats endavant com els crancs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada