El dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2024 -com el dia després de qualsevol elecció- deixa un munt d'anàlisis i comentaris de periodistes i opinadors habituals i per tant, quan escric aquest article a quarts de nou del vespre del dia 13 de maig, pràcticament està tot ja dit.
Em vull fixar però amb una dada que s'ha dit i comentat força, però que, fent una anàlisi detallada, malgrat que molts hagin cantat victòria la nit electoral (en aquest cas excepció feta d'ERC i la CUP, que van admetre la derrota sense pal·liatius), no deixa de ser altament significativa. I aquesta és la desfeta absoluta de l'independentisme en unes eleccions en les que semblava que a la darrera corba, Puigdemont gairebé atrapava Illa (el darrer sondeig "prohibit" de Diari d'Andorra atorgava a Junts+ una estimació d'escons de 34-38 i al PSC, una forquilla d'entre 36 i 39) i ERC mig salvava els mobles, en una estimació entre 22 i 24 escons.
La realitat, tot i que en aquesta ocasió no va fallar tant com ens té acostumats els darrers anys, va ser més favorable al PSC i força més desfavorable amb Junts+ i Esquerra.
L'independentisme en general ha estat el gran derrotat de les eleccions del 2024. Una simple dada ho constata de forma ben gràfica.
Eleccions Vots a partits independentistes (exclou Comuns) Diputats
2015 1.965.968 70
2017 2.079.340 70
2021 1.366.044 64
2024 1.348.183 61
Una primera lectura és que molts independentistes s'han quedat a casa, segurament tips de decepcions, manipulació i mala praxi. Si el 2017, any amb récord de participació (79,09%), l'independentisme va sumar el 47,5% dels vots, el 2021, amb una participació més baixa (del 51,16%), l'independentisme va obtenir el millor resultat percentual de la seva història, el 51,16%. El 2024, amb una participació del 57,94% (atenció, gairebé un 23% per sota del 2017 però superior en gairebé 7 punts al 2021), n'ha sumat el 43,61%.
L'altra lectura és que la gestió del govern no ha estat ben percebuda pels votants. Esquerra Republicana ha perdut 178.446 vots (una desfeta sense precedents) i la CUP, 62.074. 240.000 vots perduts que només han estat parcialment recuperats (+104.357 d'augment per part de Junts+), és a dir, una pèrdua neta de 136.000 vots). Segurament els electors tampoc han entès que els independentistes hagin demostrat públicament, sense vergonya, i amb molt poca dignitat (i continuïn demostrant) aquesta animadversió caïnita i un afany de destrucció de l'altre que no té cap mena d'explicació racional i que seria inaudit en qualsevol altre país del món.
En definitiva, honora el President Aragonès la seva comunicació d'avui en el sentit que confirma que no recollirà la seva acta de diputat. Aquest és el pas que haurien de fer, al meu entendre, tots els polítics que van demostrar la seva incapacitat de gestionar la victòria de 2017. Veurem si en Carles Puigdemont, que va dir que plegaria si no era escollit president, ho acaba fent (jo en tinc molts dubtes).
Els altres fets destacats, al meu entendre:
- Es desfà, per fi, Ciudadanos, el partit de l'espanyolisme més identitari i rabiós, el que més odi visceral ha mostrat per tot allò que és català, només superat per VOX (o a la mateixa alçada) i per la Dolors Montserrat del PP. Costa de creure que un partit que va obtenir 1.109.732 vots el 2017, 7 anys després n'hagi tingut, exactament 22.481, menys que el Partit Animalista.
- No hi ha més sort que el que no vol sentir. Ahir en Carlos Carrizosa, amb la seva xuleria castissa i de molt baixa volada, no només va sortir rient com si hagués guanyat, sinó que va dir que el partit no estava mort i es tornarien a presentar a les eleccions...de 2028!
- El país gira cap a la dreta i el vot d'ultradreta islamofòbic es consolida de forma preocupant. Entre VOX i Aliança Catalana han obtingut 366.856 vots, un 11,74%, poca broma. No deixa de ser una dada molt preocupant però que d'altra banda reflecteix un cansament que va a més sobre una situació d'immigració descontrolada que ha estat tractada amb massa bonisme durant massa temps pels diferents governs de torn (començant pel de José María Aznar l'any 1996).
- Cal doncs una reflexió profunda sobre aquest fenòmen de xenofòbia del que ja, ni els uns ni els altres, se n'amaguen de cap manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada