Sóc dels que he estat molt crític amb les activitats econòmiques d'en Sandro Rossell. Confesso que determinades activitats que comporten remuneracions basades en comissions no m'acaben de fer el pes (conceptualment parlant), expecte si estem parlant de comissions sobre vendes perfectament tangibles i amb -diguem-ho clar- base comissionable perfectament identificada i lícita.
Que en tota aquesta operació dels drets televisius de partits de la selecció brasileira amb comissions pagades a Dubai o Bahrein hi ha quelcom que fa olor de recremat també em sembla si més no, susceptible de presentar un dubte raonable.
Ara bé, d'aquí a fer passar a un ciutadà sense delictes de sang ni de violència ni de terrorisme ni de tràfic de drogues 643 dies en presó preventiva (que malgrat l'acabin indemnitzant ningú ja no li podrà tornar mai més) em sembla -ho he escrit en alguna altra ocasió- un abús d'autoritat que clama al cel.
La sentència absolutòria que avui s'ha fet pública, de la secció primera de la sala penal de l'Audiència Nacional, basada en el fet incontestable del dubte raonable sobre la comissió de delictes per part de l'acusat (inovocant el principi "in dubio pro reo" -en cas de dubte, absolució de l'acusat- que és d'un aclaparador sentit de la justícia), no fa altra cosa que posar de manifest l'arbitrarietat de dues pràctiques ben comunes a la justícia pàtria:
- Clar abús de la presó preventiva.
- Arbitrarietat, partialitat i manca de dil·ligència en la instrucció de determinades causes per part de jutges instructors de pressumptament escassa -sino manifesta- falta d'imparcialitat.
Ja va semblar del tot irregular, crec que a tot ciutadà de bé, que el primer dia del judici del cas Rosell, el jutge decretés la llibertat condicional snese fiança de tots els acusats. Com també ho va ser en les conclusions que el fiscal rebaixés la petició de pena als acusats d'una manera dràstica (i incomprensible si la comissió dels delictes dels que els acusaven eren sòlids, que ja s'ha vist que no, o no suficientment).
La pregunta que ve a continuació és: i ara què? Com es fa per a resarcir un ciutadà humiliat i amb gairebé dos anys de presó preventiva (després d'haver-la recorregut, si no vaig errat, onze vegades) de la situació viscuda? Hi ha indemnització econòmica o moral que ho compensi? Jo crec que no.
No és una situació gens fàcil la que deixa aquesta sentència, però sense dubte, i com a primera reflexió aquesta hauria de fer reflexionar la cúpula del sistema judicial sobre l'abús de la presó preventiva i la manca de doctrina en la instrucció de "determinats" judicis per part de "determinats" jutges.
La segona, clarament, és que si la màxima instància del Consell General del Poder Judicial no actua d'ofici, jo, si fós de la família d'en Sandro ho tindria claríssim i presentaria "ipso facto" una querella contra la jutgessa Lamela per delicte continuat de prevaricació, i acusació indeguda, això com a mínim.
Potser així començarien a canviar determinades pràctiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada