La Vikipèdia el defineix com a un "polític francès nascut espanyol". El meu amic Roger Denoix, lliurepensador i ciutadà del món nascut francès, el defineix com "un fou dangereux", que traduït literalment vol dir, un boig perillós, i té tota la raó del món.
Un individu que abandona el Partit Socialista Francès cinc minuts abans que el facin fora, que no volia acceptar la idea d'una Constitució Europea (ho va acabar fent per disciplina de partit), que és un ésser que ha fet de la política un modus vivendi, i que com a tal, no té ni la més mínima vergonya per associar-se amb els Ciudadanos per a concórrer a l'alcaldia de Barcelona, sense programa, sense coneixement, sense altre objectiu que el de la pura supervivència, és efectivament una persona de la que hom no es pot refiar.
Un individu que no té res millor a fer que participar a la manifestació fallida de l'extrema dreta a la Plaça Colón de Madrid (ciutat) diumenge passat i que no té cap vergonya a queixar-se en públic al lliurament de premis del Premi Josep Pla quan en Marc Artigau defensa que no hi ha d'haver presos polítics.
Un individu que, post-manifestació, exaltat i imbuït de nacionalisme espanyol de la més rància casta, adreça una carta a les institucions europees, defensant la legitimitat del judici en resposta a una carta en sentit contrari enviada per l'Ada Colau. Fins aquí, res a dir. Tothom és lliure d'expressar les seves opinions, faltaria més.
El problema és quan, per fer-se sentir, esdevé més extremista que el Santiago Abascal de Vox i escriu, amb una mala llet indigna d'un polític il·lustrat, la següent concatenació de despropòsits, a tenor literal: "Le projet sécessioniste catalan, oligarchique, identitaire, non solidaire, est parfaitement assimilable aux tendances politiques les plus dangereuses qui se sont duries ces dernières décennies en Europe". "Ses leaders, déguisés en pacifistes ouverts au dialogue, misent sur l'imposition des idées et sur des approches populistes, et reçoivesnt l'appui et la compréhension des partis xénophobes, des personnes condamnés pour des actes terroristes et par l'extrême-droite de toute l'Europe".
Jo no estic d'acord amb com es van portar els fets de Setembre i Octubre del 17, ho sap tothom que em coneix, però com a mínim puc parlar amb coneixement de causa perquè era aquí. Ara bé, això ho afirma un individu que ha viscut a França els darrers 36 anys dels seus 56 anys de vida.
Aquest tipus, de la calanya dels que fan de la deformació, la calúmnia i la mentida una forma d'entendre la vida i la supervivència política, aspira a ser el proper alcalde de Barcelona. Si els vents bufessin cap a un altre cantó seria capaç de dir exactament el contrari. I persones com en Jaume Collboni, que fins ahir mereixia tot el meu respecte personal i polític, diu que si arriben a acords programatics, està obert a pactar-hi.
Ho escrivia avui en Ferenando Onega a la seva columna de La Vanguardia: "aquest país ho aguanta tot, però ignoro si suportarà l'ambient de passar comptes que es respira".
Doncs precisament això és al que espira "le fou dangereux", a passar comptes, sense haver participat a la partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada