Tinc el cor trencat. Fa pocs dies vaig haver d'escriure una entrada al blog que es deia "Quan a la mort no se l'espera" en relació a la notícia de la mort sobtada de la Carme Chacón. Aquest migdia he tornat de viatge d'una semana als Estats Units i m'he assabentat de la trista notícia de la mort de la Natàlia Denoix.
Una inversemblant repetició del cas de la mort de Carme Chacón. Com la Carme, la Natàlia també tenia una malaltia congènita, La Natàlia era també una persona jove i com a element encara més dolorós, una persona a la que coneixíem d'aprop. Una palamosina, la filla d'un gran amic, en Roger Denoix, que no havia de morir encara. No li tocava, però els Déus l'han fet marxar abans d'hora.
Massa aviat, massa injust, massa inesperat. El Destí ha estat inmoral una vegada més, si és que es pot parlar de moralitat. La Natàlia només tenia 44 anys, era Càncer, del mes de Juliol, com el seu pare o jo mateix.
Feia molt de temps que no en sabia gaire res de la Natàlia, més enllà del que en Roger m'havia explicat. Sabia que vivia i treballava a França, i que les coses li anaven bé. He entrat a Facebook i al seu compte he vist una fotografia seva, la única, de fa 4 anys en un concert. Conservava aquella vivacitat a la mirada que li recordo de petita.
Els meus records de la Natàlia es remunten a quan jo era molt jove i ella una nena. La recordo fresca, inquieta, tímida i coqueta, passejant el gos que aleshores la família Denoix-Güell tenien. Erem pràcticament veïns i en aquells temps, quan encara gairebé tothom es coneixia a Palamós, el contacte era freqüent.
D'aquelles èpoques recordo en particular unes vacances junts, a França, amb en Roger i la Natàlia. Vàrem passar una setmana plegats i vam visitar la campinya, París i també vàrem compartir taula al restaurant del Paul Bocuse, a Collonge au Mont d'Or, al costat de Lyon, una experiència iniciàtica, d'aquelles que es recorden tota una vida. Va ser un gran viatge a meitats dels vuitanta, jo debia tenir uns 16 o 17 anys, però m'en va quedar una gran emprempta.
Avui, tot just assabentar-me'n he trucat en Roger, i he plorat desconsoladament mentre intentava donar-li consol. No sóc capaç d'imaginar com ha de ser de dur per un pare enterrar una filla.
Descansa en pau Natàlia, allà on siguis.
Quan anava a l'escola el francés era el segon idioma, anys despres i fen un recordatori fou en la seva academia com vaig coneixe en Roger, aviat sortir l'amistat, la Margarita i també una nena petita, tots teniem les nostres feines pero en arrivar l'estiu els diumenges era sagrats, una colla i cadasqu amb els seus fills aterravem a Castell, sol, platja, banys, jugar amb els nens, el dinar amb aquell xiringuito era el pa de sempre; el temps va anar passan, els nens anaven creixen i els pares començavem a fer nosa, potser la Natalie fora de les primeres en deixarnos pero sempre va continuar a prop, diferentes circunstancies la varen portar lluny de Palamós pero mai va perdre el contacte amb la gent d'aqui, ara com una repetició del que varem viure amb la Margarita ha sigut aquesta maleida enfermetat la que no ens permet seguir tenin-la al nostre costat, descansa en pau Natalie.
ResponElimina