Quan era petit m'esperava amb pam de candeletes la Setmana Santa, unes festes per les que tenia una especial predilecció: estrenava la roba d'estiu el diumenge de Rams, quan anàvem a beneir la palma, hi havia la processó de Verges, a la que anàvem cada any amb la familia (hi teníem parents allà), les ties, les àvies i la mare feien "brunyols" i els padrins donaven la mona (que sempre eren dinens que amb dotze, tretze o quinze anys, anaven la mar de bé), i per acabar-ho d'arrodonir, hi havia una setmana de vacances de cole, preludi de les vacances d'estiu. Era una celebració molt marcada al calendari, i jo la sentia de molt a prop.
No han passat tants anys, trenta o trenta-cinc a tot estirar, però d'allò de la meva infantesa i pre-adolescència, en queda molt poc.
Ahir el diari "Ara" dedicava un monogràfic a analitzar el fet religiós a Catalunya, Espanya i Europa, i concloia que hi ha una secularització creixent a la nostra societat, i que, de fet, el percentatge de catòlics practicants a Catalunya és del voltant del 26% de la població.
Jo no vull negar la validesa de treballs de recerca que segurament estan més que contrastats, però la meva opinió és que la xifra que dóna l'"Ara" és, de llarg, exagerada.
Ho miro des del meu entorn proper, des del meu cercle. Aquest 26% és exageradíssim si ho contrasto amb la meva família, amics i companys de feina. Diria que a tot estirar, no supera el 5%, però és que a més a més, a l'entorn en el que em bellugo, la cosa no millora de cap manera. No sé si això és bó o dolent (després hi tornaré per una reflexió) però el que em sembla evident és que la secularització de la població Catalana i Espanyola és accelerada i extrema. A la ràdio i a la televisió només fan menció de les "vacances de Setmana Santa" i tot el que envolta la notícia fa relació a un mini-periode vacacional que res té a veure amb el fet religiós ni tan sols cultural. Són vacances i punt. Les que venen abans de les vacances llarges d'estiu. Es parla de cues, de percentage d'ocupació d'hotels, de vols a l'aeroport del Prat, i poca cosa més. Només a tall folklòric es mencionen, a toc de pitu, les processons més característiques: Verges, Hospitalet, Tarragona, Cervera, i para de comptar.
En Josep Ramoneda suggeria en aquest monogràfic de l'"Ara" que la secularització "express" podria ser conseqüència de l'associació d'església catòlica i franquisme durant quaranta anys...és possible, però jo estic segur que aquest mateix fenomen que vivim aquí també el pateixen França, Itàlia o Portugal, per posar tres exemples. Jo crec que té més a veure amb l'eclosió de les noves tecnologies, la globalització i la creixent "tecnificació" de les noves generacions, que associen coneixement i tecnologia i pels que és molt difícil entendre una espiritualitat basada en la fe i en un conjunt de tradicions i una manera d'explicar-les que segurament, segurament, han quedat una mica -força- obsoletes.
Quin és el perill, o la conseqüència d'això? Ho alertava al mateix monogràfic en Vicenç Villatoro: que, entre d'altres, perdem una part de la nostra tradició cultural i per extensió de la nostra identitat com a col·lectiu. Advertia Villatoro que hi ha molta gent que avui dia no entén què vol dir "fer Pasqua abans de Rams", perquè per entendre-ho cal saber què és la Pasqua, què és el Ram i com s'intercalen al calendari. Crec que en Villatoro té raó, però segurament no cal menystenir altres aprenences que anem fent a diari, i que no estan relacionades amb el nostre llegat judeo-cristià.
Insisteixo, no sé si és bo o dolent, però és una constatació empírica que de la tradició catòlica cada vegada en queda menys, per falta de practicants, i que, tot i reconèixer l'empobriment que això comporta, és un fet innegable, i des del meu humil punt de vista, irreversible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada