Les incoherències del Cas Palau

L'anomenat Cas Palau, que ha viscut probablement una de les instruccions més llargues -i amb més instructors, sis jutges en total- de la història judicial espanyola s'està, per fi, jutjant a la Ciutat de la Justícia d'Hospitalet de Llobregat.

Aquest dimecres començarà el plat fort amb la declaració dels imputats. No podem oblidat que es tracta d'un clamorós cas de lentitud de la justícia. No hi ha excuses, cap de vàlida per molts tecnicismes jurídics que ens vulguin vendre, que justifiquin que un cas de corrupció i apropiament indegut que comença a instruir-se el juny de 2009 es comenci a jutjar gairebé 8 anys més tard.

Al primer instructor, el jutge Juli Solaz, el van arribar a qualificar de "jutge cargol", per la meticulositat i lentitud amb la que instruia el cas, però després d'ell en van passar encara cinc més. És una casualitat que dos dels sis instructors s'hagin jubilat mentre estaven en fase d'instrucció? No hi crec gaire en les casualitats....

Com pot ser que Millet, que va fer pública una confessió en carta al diari "La Vanguardia" no hagi trepitjat la presó, ni de forma provisional? Millet té ja 81 anys, la probabilitat que acabi a la presó encara que sigui condemnat a 20 anys és "raonablement" baixa donat el seu fràgil estat de salut -que no s'ha cansat de pregonar als quatre vents durant les darreres setmanes- . No hi ha límit d'edat per entrar a la presó a Espanya, però la realitat és que en tot l'Estat no hi ha més de 300 presos per sobre dels 70 anys.

"Tinc l'esquena feta una piltrafa, noi...un desastre,...no m'aguanto dret", deia en Millet a RAC1 la setmana passada, amb una veu d'ànima en pena que ni en Josep Maria Flotats o en Josep Maria Pou farien millor.

I per acabar de reblar el clau, apareix el còmplice Montull, "pare només n'hi ha un", diu la dita, i per aconseguir afinar la pena de la seva filla, la directora financera del Palau, Gemma Montull (ja,ja,ja, perdonin el sarcasme) en un gir del tot inesperat, es mostra disposat a assolir un acord amb la fiscalia i confessar tot allò tan inconfesable de les comissions il·legals a Convergència Democràtica que ha estat amagant durant més de vuit anys.

Però jo em pregunto -amb la innocència dels que encara creuen en el que publica la premsa- per què la fiscalia ha esperat vuit anys per proposar el pacte? No es podia haver arribat a un acord durant la fase d'instrucció i probablement tot plegat s'hagués escursat considerablement? No tindrà a veure amb una derivada de la guerra bruta contra el sobiranisme que ara es troba en plena eclosió?

Per què Montull decideix cantar ara i no quan en Millet fa aquella confessió a La Vanguardia que a tots ens va arrencar com a mínim una llagrimeta)? Per què dos delinqüents com aquests han passat vuit anys vivint com a marquesos (fa 2 ó 3 anys vaig veure en Millet prenent-se un esmorzar de cinc estrelles en un local de Rambla Catalunya/Mallorca) en comptes d'entrar a la presó? Per què semblen ara disposats a col·laborar i han estat vuit anys en silenci?

Pot ser que tot plegat sigui un muntatge de la fiscalia per incriminar Convergència? I que Montull, sense res a perdre-hi i molt a guanyar s'hi avingui a col·laborar? Aquestes preguntes segurament no tindran mai una resposta clara.

I fóra bo que les tinguessin perquè si Convergència ha pecat (com segurament també ho ha fet el PP en la trama Gürtel) és radicalment i democràticament convenient que se sàpiga amb pèls i senyals: qui, què, quan i quant. I que els culpables paguin tots: des de Ferrovial com a adjudicatari fins als receptors de comissions del partit. Ara bé, demonitzar tota Convergència i els nous idels que defensa el PDECAT em sembla tan inaceptable com que s'acabi corrent un vel i ningú surti escaldat, com si d'un vulgar Urdangarin estiguéssim parlant.