El pacte subscrit aquest cap de setmana passat entre PSOE i PSC certifica la fi del projecte catalanista i d'esquerres del PSC. Els dirigents d'aquest partit intenten, amb un grau de credibilitat molt baix, explicar allò que sembla inexplicable per a molts, d'un partit que ha estat clau a Catalunya en els darrers quaranta anys.
I és que el PSC ha signat la submissió absoluta al que determini el PSOE en les matèries claus que conformen la personalitat i l'autonomia d'un partit polític. En Miquel Iceta, que, al meu entendre, és un dels més grans polítics que hi ha actualment a Catalunya, amb una ntel·ligència, capacitat oratòria, dialèctica i temperança fora del comú, no ha sabut transmetre en aquest cas, un missatge convincent.
Ningú que no sigui molt de l'"aparell" del partit, o directament un simpatitzant del PSOE li compra el discurs. És evident que en el marc de la polarització de la política catalana cap a l'independentisme versus el sobiranisme d'aquests darrers anys, el PSC no ha estat capaç de trobar el seu espai. El camí del mig, el famós federalisme (simètric o assimètric, ara ja tan li fa, perquè està demostrat que el projecte és inviable perquè el propi PSOE hi ha renegat), és una via morta, perquè ha estat incapaç d'aportar idees que permetéssin trobar un camí propi i això ho sap tothom fins i tot la mateixa executiva del PSC.
En certa manera, la mort del PSC com a partit independent associat al PSOE de forma federal ha estat el recorregut que ha triat el propi PSC i per tant no cal, no es pot, interpretrar com una derrota de ningú ni una victòria de Ferraz. En els darrers anys, el gir sobiranista d'una part dels membres del PSC, ha provocat una deserció de part dels membres històrics més catalanistes per desavinences conceptuals difícilment superables: Joan Miquel Elena, Montserrat Tura, Ernest Maragall, Pasqual Maragall, Joaquim Nadal,... per citar els més coneguts, i ha reforçat els polítics més de l'aparell: Ros, Iceta, Marin, Batet, Ballesteros, Balmón, Fernández, Corbacho,...
El PSC ha triat el seu camí, i en aquest camí ha hagut d'abdicar de tota espurna d'ambigüitat. El projecte de present és el catalanisme autonomista, és a dir, més del que ja hi ha. És legítim, segurament poc ambiciós, però legítim en definitiva, i com a mínim, posiciona clarament el partit com a sucursal del PSOE a Catalunya i fa que no hi hagi dubtes. Mai més no es veuran posicions i votacions enfrontades a Madrid, mai més s'escolliran canditats sense comptar amb l'aquiescència prèvia de Ferraz.
Legítim, insisteixo, però per aquells que un dia vam creure en l'utopia, aquesta decisió, aquest posicionament públic no deixa de provocar-me una espurna de tristesa i un molt de recança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada