Tatiana Sisquella: In memoriam

Estic en un hotel fora de casa i acabo de pujar a l'habitació. Em truca en Marc, el meu fill petit. Amb mala veu. Deixo una altra entrada al blog que estava escrivint per a parlar amb ell. Em dóna una noticia que em gela la sang i em deixa sense alè: "papa, s'ha mort la Tati Sisquella". Em costa de creure, però si en Marc, que em sap gran admirador del seu treball m'ho diu, és que és veritat. "Ho publica l'Ara, papa".

Me'n vaig a l'edició digital de l'Ara i els ulls se m'omplen de llàgrimes. La Tatiana Sisquella ha mort de càncer de mama als 35 anys. Només era una criatura, i ja se n'ha anat.

No puc evitar pensar en el meu pare, i el càncer de pàncrees que se'l va endur l'any 2012, als 71 anys acabats de fer. Allò del meu pare va ser una grandíssima mala jugada. Un cop baix. Però al menys el meu pare va poder viure una vida plena, amb fills, néts i una història viscuda amb intensitat.

A la Tati li van diagnosticar el càncer amb 28 anys, l'any 2007, el dia de l'aniversari de la seva germana. Hi ho ha portat amb fermesa, amb discreció, però sense amagar-ho. Sempre dic que sóc el darrer a assabentar-me de les coses particulars de les persones. Mai m'han agradat les, diem-ne, "xafarderies", i no tenia ni idea del càncer de la Tati, tot i que, pel que acabo de llegir, ella ho havia fet públic.

Només hi havia un detall que em feia sospitar que alguna cosa no rutllava: la seva absència de "La Tribu" a les tardes de Catalunya Ràdio, on el programa que ella va començar el 2012 va començar a ser conduït per Xavi Rossiñol a partir del setembre de l'any passat. Vaig estar fins i tot temptat d'enviar un correu al programa per preguntar per què la Tati ja no hi era. No ho vaig fer, i ara me n'alegro. La notícia de la seva malaltia m'hagués entristit molt.

Vaig ser un gran admirador i seguidor del seu treball tan a RAC1 primer com a Catalunya Ràdio després. La vaig seguir cada dissabte a la columna de l'Ara anomenada Pilot Vermell. Els seus articles destil·laven tendresa, humanitat, simplicitat d'una excel·lsa sensibilitat. No me n'he perdut ni un dels que va escriure. Me'l llegia sempre abans de la carta de l'Albert Om.

A "La Tribu" de Catalunya Ràdio va ser on vaig assolir una especial comunió amb aquesta gran periodista i gran persona. La Tati tenia la virtut de l'empatia. Les seves opinions, el seu sentit comú, la seva senzillesa la feien especialment humana i especialment atractiva.  La ràdio i la tele catalanes han perdut una gran comunicadora i una gran persona.  

On siguis Tati, descansa en pau. No oblidaré el teu llegat.