Amb aquest article tanco la sèrie de quatre escrits sobre el fenòmen de la independència que vaig començar fa uns dies. Hi ho faig el dia de les eleccions vasques i gallegues i en el moment d'escriure aquestes notes, les vuit de la tarda, on les enquestes a peu d'urna vaticinen una ampla majoria dels partits nacionalistes d'Euskadi (2/3, per primera vegada a la història de les eleccions basques) i la majoria absoluta del PP a Galícia. Només a títol de comentari d'urgència, la confirmació d'aquest resultat vindria a confirmar el que hem anat dient en tots aquests darrers dies i és que a l'Estat Espanyol hi ha dues realitats nacionals diferencials, clarament, sense cap mena de dubte, que es diuen Euskadi i Catalunya, i que la resta, les del "café para todos", incloses Galícia i Andalusia, no són cap altra cosa que una realitat regional vinguda a més mercès a la disfressa de l'autonomia que pretenia diluir justament Catalunya i Galícia.
I és que a l'Europa que lluita per a convertir-se en una veritable federació -amb l'objectiu d'aconseguir un nivell d'unió política, econòmica i fiscal que li permetin competir amb les grans potències econòmiques mundials- només hi ha quatre realitats "particulars" que s'hauran de tractar d'alguna manera, en l'àmbit supranacional europeu", en els propers anys; i aquestes són: Euskadi, Escòcia, Flandes i Catalunya.
No n'hi ha més, però tampoc n'hi ha menys. Un d'aquests territoris ja té en marxa un referèndum d'autodeterminació (tardor de 2014), i als altres tres hi ha majories suficients com per a que aquest mateix mecanisme es rebeli com a una potent plataforma per a aclarir definitivament aquestes realitats latents.
Aquests darrers dies, després de la sorpresa inicial, s'ha viscut un crescendo del despropòsit en les declaracions tant de membres del govern (algunes lamentables, com les del ministre Wert, o la presidenta de Castilla La Manxa, Dolores de Cospedal) com de pesos pesats de la política espanyola (Felipe González, Alfonso Guerra, Pérez Rubalcaba, etc...), i una estratègia de comunicació basada en la por, en dos fronts: tant en l'econòmic (Catalunya no podrà pagar les pensions si és independent -no entraré a valorar-ho aquí-), com en el de la força bruta (si es convoca un referendum serà il·legal i sobre els promotors en caurà el pes de la llei -espanyola-). De res ha valgut l'extraordinari exemple de civisme i democràcia dels britànics, sempre dues passes endavant. Són realitats diferents, diuen a Madrit....Amparant-se pobrement en la sacrosanta constitució (una excusa gairebé inservible, si ens ho prenéssim de debò), defensen arguments arcaics basats en que la sobirania dels catalans rau en el poble espanyol...Kafkià.....
Imagimen que CiU, com previsible i com apunten les enquestes fa una majoria absoluta, i ens trobem amb un Parlament amb 2/3 també a favor del sobiranisme. És evident que Madrit no deixarà fer cap referèndum i que només si CiU aconseguís jugar bé les cartes de la diplomàcia europea i el poble de Catalunya continués amb la il·lusió de la independència (amb més manifestacions massives si vingués al cas), aconseguiria potser un fòrum de negociació amb Espanya. És difícil, molt difícil, i sense ànim de fer-me taumaturg, diria que ara per ara, gairebé impossible (al menys mentre duri l'escenari d'aquesta crisi, afectant els països del Sud amb tanta virulència).
Malgrat això, és evident que amb la majoria CiU no pararà de burxar i de jugar les seves cartes, i que una bona part de la ciutadania li continuarà fent costat (òbviament, amb un àmin més serè, però sense defallir ja en el camí), i que, si això succeeix, Madrit no podrà ignorar la veu d'un percentatge important del seu territori: ells podrien obviar-ho, amparant-se en la seva força i la seva constitució, però Brussel·les (gens partidària a noves realitats estatals dins d'Europa, especialment si en matèria econòmica poden afeblir Espanya encara més) haurà d'acabar picant -los la cresta i donant-los lliçons de democràcia.
Jo no sé què passarà ni on serem d'aquí a dos anys, però de ben segur, res no serà mai més com ara, i que, les eleccions del 25 de novembre, que són, es digui en que es digui, de caire netament plebiscitari, marcaran un abans i un després de les relacions entre Catalunya i Espanya, i en aquest joc, si es donen majories qualificades, Catalunya només hi té a guanyar, potser no un estat propi, però sí un grau de reconeixement netament superior, es digui concert econòmic, concert polític, estat lliure associat o federació catalana associada.
En un entorn on els històrics estats-nació estan perdent pes dia a dia (i per a mostra només cal veure com Alemània o Brussel·les renyen els polítics espanyols), un supra-comandament europeu contribuiria a que la realitat catalana fóra més respectada. Anem cap a aquest camí, que és, agradi o no irreversible.
Per tant, encara que no hi hagi referèndum, el que segur passarà és que alguna cosa es remourà des de molt endins, digui en que digui la caverna espanyola. Si no, temps al temps.
La propera entrada al blog, una realitat oblidada: el drama humà del Sudan.
