Passats uns dies del tràgic accident que va arrebassar la vida a 69 persones, penso que és el moment de fer una reflexió més serena respecte de l'alta velocitat i les infrastructures ferroviàries en general.
Tota la falera dels polítics espanyols per l'alta velocitat es remunta als temps del PSOE que arrassava a les eleccions generals (1988). Que l'alta velocitat ha estat des dels seus inicis un àmbit en el que ha pesat més la política que la racionalitat es posa de manifest en el primer traçat aprovat que en comptes d'unir les dues principals ciutats de l'estat: Madrid i Barcelona, uneix Madrid amb Sevilla l'any 1992, d'on curiosament eren el president González i el vice-president Guerra.
Des d'aquell ja llunyà 1992, han passat 34 anys en els que s'ha dilapidat una inmensa quantitat de diners en construir una xarxa radial d'alta velocitat que, en la majoria dels casos, no es justificava ni des d'un punt de vista econòmic ni des d'un punt de vista racional. Escrivia el diumenge en Manel Pérez a "La Vanguardia" que un informe de la Comissió Europea de l'any passat que analitzava les inversions en l'AVE espanyol de 2018 a 2023 questionava com aquestes estaven desproporcionadament destinades a l'expansió dels traçats (84%), mentre només un 16% es dedicava a millorar la qualitat i la seguretat del servei, a diferència de la resta de xarxes europees d'alta velocitat que van destinar a seguretat i qualitat entre el 34% i el 40% en el mateix període de temps.
Però com resa el tòpic, "Spain is different". Aquí els polítics, tots, els del PSOE i els del PP volien sortir a la foto inaugurant més línies i més estacions. L'important era poder alardejar que Espanya té la segona xarxa d'alta velocitat més extensa del món. Després de la Xina (40.500 km, més o menys) ve Espanya, amb uns 4.000 Km, la més llarga d'Europa.
Tots els polítics se n'omplien la boca. Era una qüestió de prioritat nacional, i naturalment, des d'una concepció radial en la que, com en els temps de Franco, tot començava i acabava a Madrid. Hi ha Madrid i després la resta. La ministra de transports Magdalena Álvarez, va definir perfectament de què anava sobre tot això de l'AVE. Ho va dir el 2007 i traient pit: "Tenemos un pensamiento nacional, porque para nosotros el AVE es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más españoles". Es pot dir més clar, però no més alt. I això ho va dir una ministra que era del PSOE, no del PP. Ho va escriure Josep Pla fa moltíssims anys: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".
Justament, la ministra de Foment durant aquells anys, del 2004 al 2009, va haver de torejar amb una de les més grans crisis de la història de la xarxa de Rodalies de Barcelona, només equiparable a la misèria que estem vivint aquests dos darrers anys. Els que tenim ja cabell blanc ens en recordem bé: el martiri de les obres simultànies de l'AVE a Barcelona al costat (o a sota o a sobre) de les vies convenicionals, els esborancs a Bellvitge i Gornal per les excavacions dels túnels de l'AVE que vam provocar desplaçaments de terra i forats que van aturar diverses línies durant setmanes, com la C-2 o la C-7. Tot això passava l'any 2007.
Sembla que estem com els hàmsters, fent voltes a la roda, sense poder-ne escapar. Han passat gairebé 20 anys i seguim igual. Bé de fet no, estem pitjor. Les línies de Rodalies, amb aquesta gran meravella que podríem anomenar "divideix i venceràs" que representa la permanent baralla entre Renfe (operador) i Adif (gestor de les infrastructures ferroviàries) - sembla que ho fan expressament- estan en un estat lamentable, i malgrat les promeses, no s'avança en el que s'hauria d'avançar: el servei al ciutadà que paga els seus impostos.
I mentre ADIF és el segon major receptor de fons Next Generation de tota la Unió Europea (font: "The Objective") amb gairebé 6.000 milions d'euros, tenim a Catalunya una xarxa de Rodalies que llangueix, l'estació de La Segrera no entrarà en funcionament fins a 2032, l'estació de tren de Sans és probablement equiparable a l'estació d'un país africà de tercera divisió, i els AVES (ara els agafo molt sovint) comencen a fer entre pudor de resclosit i oferir una imatge que transmet de tot excepte modernor (per desomptat, aconseguir mantenir la connexió a internet durant tot un trajecte, sigui curt o llarg, és del tot impossible).
Si tot això no és conseqüència de decisions polítiques mal preses que baixi Déu i no vegi. Tres línies de la xarxa d'alta velocitat espanyola concentren el 60% dels usuaris: Madrid-Barcelona (33%), Madrid-València (14%) i Madrid-Sevilla (13%).
El manteniment d'aquesta col·losal i en molts casos innecessària infrastructura (que va costar 90.000 milions d'euros) ha provocat el que estem vivint ara mateix: molta alta velocitat sobrant i al mateix temps xarxes de trens de rodalies en perfecte estat d'abandonament.
Mentre escric aquest article m'arriba al mòbil una notícia de "La Vanguardia", en rigorós directe: tres vagons han xocat avui contra una locomotora de Renfe Mercaderies a Martorell. Si això no és la constatació final de que cal més gestió, més intel·ligència i equitat en l'assignació de recursos públics i molta menys política i encara menys patriotisme, doncs ja podem plegar veles i encomanar-nos a Santa Rita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada