Mitja Marató de Barcelona 2014

Per incapacitat d'entrenar el que toca i perquè un ja té una certa edat, volia plantejar l'any 2014 com un "sabàtic" de running i a la meva llista de bons propòsits per aquest any hi havia precisament el no fer cap cursa, però vet aquí que fa uns dies, no gaires, em va entrar el cuquet de la 1/2 marató de Barcelona.

Potser degut a les notícies sobre la Mitja de Granollers (gran èxit de participació i organització) i els records de les anteriors participacions a la Mitja de Barcelona vaig pensar que encara que sense la preparació necessària, no podia deixar passar l'ocasió. Així doncs em vaig inscriure el dia 5 de febrer a les 9 de la nit, unes hores abans que tanquessin les inscripcions, arran de pal. A la cursa s'hi han inscrit 14.000 corredors i a mi em van assignar el dorsal 13.946.

Aquests darrers deu dies, del 5 al 15 de febrer,  he fet la preparació que havia d'haver fet en un parell de mesos i tot i així la preparació ha estat incomplerta ja que només he pogut fer distàncies curtes, per manca de temps. Per acabar-ho d'adobar vaig patir una petita lesió al bessó esquerre i una altra a l'isquiotibial de la cama dreta, sota la pelvis. O sigui que entre entrenaments curts i fisioteràpia he preparat d'urgència aquesta participación.

Tot i així, i pensant que oportunitats com aquesta no se'n presenten gaires més, aquest matí, amb un company de Girona, ens hem presentat al passeig Pujades, al costat del Parc de la Ciutadella, on a les 8:45 hores ha arrencat la 1/2 Marató de Barcelona 2014.

En relació a anteriors edicions cal destacar que la presència de corredors estrangers era més gran que mai. Hem vist molts francesos, anglesos, italians i alemanys. L'ambient era més cosmopolita i internacional que cap any. Però a la part profesional destaquen els kenians, que són d'un altre planeta. Com a l'edició anterior, el kenià Eliud Kipchoge ha guanyat, fent rècord, amb un temps d'una hora i 52 segons. Els tres primers classificats han estat kenians, per variar.

El temps ens ha acompanyat, ja que la temperatura ha estat al voltant dels 10 graus i finalment, malgrat els anuncis apocalíptics dels homes del temps no ha caigut ni una gota. La organització, com de costum ha estat extraordinària, i l'atmosfera impressionant. És indescriptible el que es viu en una cursa com aquesta. Les emocions són a flor de pell. Patiment, il·lusió, repte, ambició, fita. Hem vist una mica de tot, des de corredors descalços (és la primera vegada, però sembla que és una tendencia que va a més), fins a corredors amb cadira de rodes i cotxets de nen petit (amb nen petit inclòs).

Ha estat un gran matí, amb només un "però", que ja he denunciat en alguna altra ocasió i és la manca d'escalf per part dels barcelonins (a diferència de la Mitja de Granollers), que només a la zona d'Arc de Triomf (kilòmetre 7) i a l'arribada al Passeig Pujades (kilòmetre 20) han animat els corredors.

La meva participació ha estat molt discreta, més discreta que mai (1:49:40), perquè he anat molt bé fins al km. 12 (5:15 per kilòmetre) , on he començat a sentir l'isquio de la cama dreta. Tot i així he pogut seguir a bon ritme fins al kilòmetre 17. Des de llavors fins al final ha estat un petit calvari de patiment, però calia posar-hi pit i collons per acabar.

Al final, la satisfacció de la feina feta, amb una posición final de 9.142 sobre 14.000 participants, que no és cap meravella, però que tampoc és per queixar-se.

Com a conclussió final, una gran carrera, molt ben organitzada, i amb un recorregut per gaudir d'una esplèndida Barcelona.

L'Espanya que no volem (al menys jo no la vull)

He repetit per activa i per passiva que sempre he estat un gran defensor del federalisme, i que anar més enllà ha estat més producte dels esdeveniments que de la meva estricta convicció. És cert que sóc més aviat pacient i que m'agradava creure (ingènuament) que aquesta realitat política que vivim tenia un horitzó una mica més ample.

La realitat està entossudida en demostrar-nos que res és més lluny. La involució avança en tots els fronts i a passes de gegant. Només en posaré uns exemples de la lectura de premsa i de les notícies de la ràdio d'avui mateix:

1- Desautorització del Consell Consultiu del Govern de la Generalitat Valenciana a l'Institut d'Estudis Valencians pel que fa a la "definició" de l'idioma Valencià (que, senzillament equipara al Català, com no podía ser d'altra manera, des d'una perspectiva simplement acadèmica). Algú qüestiona que el Castellà que es parla a Xile sigui un idioma diferent del que es parla a Madrit (concepte, no ciutat)? Pura política.

2- Imposició de l'Instituto Nacional de Meteorología com a únic organisme acreditat per a passar alarmes metereològiques. A la pràctica decret pensat per anular l'ICM (organisme fundat el 1926) i que té una xarxa d'estacions amb una capacitat predictiva infinitament superior a la que pugui tenir el INM pel que fa al territori de Catalunya. Pura política.

3- Votació al Congrés dels Diputats de la famosa "Dació en pagament", a instàncies del que es va votar al Parlament de Catalunya, on el PPC havia votat afirmativament. Ahir la majoria absoluta del PP va tombar la iniciativa. Per què? Ni ells mateixos es creuen les explicacions.

4- Votació al Congrés sobre la revisió prèvia de l'avantprojecte de llei de l'avortament, ha instàncies del PSOE, amb votació secreta. Fins i tot les diputades del PP contràries al projecte hi van votar a favor per "disciplina de partit", deia Celia Villalobos, que no s'amaga que està en contra del nou projecte de llei.

5- Visita a Turquia de Marianico I, el Breve, amb míting islamista no previst inclòs al final de tot (què dirà la Conferencia Episcopal? Li estirarà les orelles?), amb l'arenga de Rajoy inclosa, en Castellà, és clar.

6- L'arquebisbe de Madrid dient que en cas de violació, la dona violada oblida la violació al cap d'un temps però que ha de mantenir la vida engendrada (paraules quasi literals, segle XXI, Espanya laica, sobren més comentaris). Si no ho arribo a sentir aquest matí a RAC 1, no m'ho crec, de debò.

7-La persecució sistemàtica del Català ara ja amparada descaradament pels Tribunals i justificada de forma totalment increïble per la premsa cavernària espanyola, com si la immersió (avalada per la Unió Europea) fós un acte de ´"nazisme", paraula que malhauradament els nacionalistes espanyols han posat de moda.

8- El memoràndum fatalista que el Ministre d'Afers Exteriors envia als ambaixadors espanyols arreu del món defensant la unitat de la "grande y libre", en el que hi ha més passió que raó.

9- Els despropòsits de la política econòmica del Cristóbal Montoro, erràtica i feta a base de globus sonda i rialleta nasal cínica. Això sí, han abaixat l'IVA de la compra-venda d'obres d'art.

Objectivament no crec que tot aquest plegat de despropòsits  sigui la via adequada. Sí que és cert que de la part catalana el camí no s'ha posat fàcil (en Rajoy té part de raó quan diu que com es vol negociar quan ja hi ha data i pregunta sobre la taula), però d'aquí a només practicar la política de l'estruç ("avestruç" que diu el conseller Homs), hi va un tram (llarg). Què tal una declaració d'amor de tant en tant (en Cameron bé que ho fa amb els escocesos)?

El nou pont sobre el riu Ter a Girona

Escrivia l'any passat sobre criteris d'adjudicació de diner públic a projectes d'infraestructura i posava com a exemple un cas ben conegut a l'entorn gironí: mentre l'ampliació de la carretera nacional II continuava paralitzada per manca de recursos, es començava un nou pont sobre el riu Ter a l'alçada de l'hospital de Girona, el Josep Trueta. Aquest pont ha de conectar el sector "Trueta" amb el barri de Pedret, sense haver de fer una volta considerable, però no és fruit d'una imperiosa necessitat de reordenació del trànsit o d'un colapse a la resta de ponts que travessen el riu Ter. És a dir, sense aquest pont viuríem igual.

Deia aleshores que trobava que aquest pont era un error (des d'un punt de vista d'assignació de prelació de prioritats en l'execució d'obra pública en un entorn de crisi econmica i recursos públics molt escassos) i que tenia aspecte de malbaratament de diner públic (haurà acabant costant gairebé 23 milions d'Euros). El pont està ara en fase molt avançada d'execució (n'adjunto fotografía), i pel ritme al que avancen les obres (hi passo quan faig jogging al menys un parell de cops per semana), calculo que a primers d'estiu estarà totalment acabat (això sí, amb un retard de gairebé dos anys respecte del calendari inicial).

Doncs bé, he de reconèixer que l'obra és molt diferent de com la vaig imaginar. Segueixo considerant que segurament no calia una obra d'aquesta magnitut, o al menys que no calia precisament ara, però cal dir que l'aspecte de l'obra és excepcionalment bo.

El reconeixement ve més aviat pel vessant de "monument" que tindrà aquest pont i que com a tal contribuirà a dignificar la ciutat i passarà a incrementar el seu catàleg de patrimoni arquitectònic, que no pas pel seu component de contribució  a la reordenació del trànsit al sector Pedret de Girona.

En desconec els detalls i l'arquitecte però aquest pont està cridat a ser un dels elements distintius d'enginyeria de Girona. En la seva part central està aguantat per dos tirants que convergeixen en una sola peça, la qual cosa li dóna un aspecte absolutament singular. De vegades és altament saludable haver de rectificar. Aquest cas és una d'aquestes vegades.

Faré tot el que tu vulguis. Iolanda Batallé

A la Iolanda Batallé la coneixia fonamentalment en el seu vessant d'editora, que actualment desenvolupa com a directora editorial d'Edicions La Galera. En una ocasió vaig presentar una novel·la al premis de literatura juvenil que convoca la seva editorial. També en coneixia la seva faceta de professora de literatura a l'Ateneu, però no la coneixia com a novel·lista.

"Faré tot el que tu vulguis" és la seva tercera novel·la, i amb la que va guanyar la darrera edició del Premi Prudenci Bertrana. Això em va fer encuriosir i vaig comprar el llibre, perquè és evident que el Prudenci Bertrana no és un premi qualsevol i per això mateix no el guanya algú per casualitat, i si la Iolanda Batallé l'ha guanyat cal d'entrada en respecte envers una fita gens menyspreable.


He llegit la novel·la i com a conclusió he de dir que m'ha agradat. No és un llibre ni apassionant ni la millor novel·la que he llegit darrerament, però és un llibre ben concebut i ben escrit.


"Faré tot el que tu vulguis" va de menys a més. Parteix d'un principi un pèl confòs i certament inversemblament: senyora de quaranta anys feliçment casada (al menys aparenment), s'ho fa amb un desconegut en un avió que els porta de Londres al Carib (o a l'inrevés, perquè això no queda clar).


A partir d'aquí s'inicia un relat que va guanyant en intensitat i en interès conforme la Nora (la senyora de 40 anys) ens va introduint a l'univers de la seva família. Un univers ple de secrets on res és tan senzill ni tan bucòlic com aparenta ni com la protagonista volia creure's.


El fil conductor és la història de dependència que es genera entre la persona que coneix la Nora, en Nacho, un biòleg marí segovià afincat al Maresme que regenta un prostíbul de clase alta.


La Nora, a partir d'aquesta relació entra en un món del tot desconegut que li acaba fent-se descubrir a ella mateixa i li fa trontollar molts dels princípis que ella havia volgut creure sagrats.


Escrita amb una prosa directa i cuidada, amb el punt de provocació necessària però sense caure en cap moment en la vulgaritat o la grolleria, la història va guanyant en intensitat conforme es van descobrint més secrets de l'entorn de la Nora.





 

La Tribu de Catalunya Ràdio: 7/02/2014

Hi ha persones, no gaires, que tenen un àura que els fa veritablement especials, diferents de la resta dels mortals. La Tati Sisquella era una d'aquestes persones.

El programa d'ahir de La Tribu, el que ella havia creat i que va dirigir i conduir fins que la malaltia li ho va impedir, va ser, no només un extraordinari homenatge a la seva creadora sino a més a més i sobre tot una mostra del seu llegat.

L'edició d'ahir em va causar una emoció profunda, l'escoltava des de l'autopista, tornant de Tarragona i de tant en tant no podia contenir el plor. Era un dia trist, però va ser, per part de totes els persones que presenten el programa ( en Xavi Rossiñol, la Laura Durán, en Xuriguera i en Faixeda) una mostra d'una grandíssima serenor i tristesa continguda, i això ells que treballavem amb ella cada dia.

Van fer un programa alegre, en record de la seva vitalitat. Ni una concessió a la tristesa o al condol. Era com si estiguessin parlant de la Tati i ella es pogués incorporar al programa en qualsevol moment.  Per la "Tribu" d'ahir hi va passar tothom que va ser important per la vida professional de la Tati i molts dels seus amics, que, és clar, en molts casos també estaven relacionats amb la feina.

Al programa, en el que els convidats explicaven com la van conèixer i el millor que recordaven d'ella, hi van anar entre d'altres l'Àngel Llàcer (curiosament van ser veïns d'escala durant l'adolescència), en Xavier Solà, primer director de "El suplement" en que la Tatiana va debutar com a becària, en Carles Capdevila, Director de l'Ara, la Sílvia Soler, escriptora, en Félix Riera, director de Catalunya Ràdio, l'Eugeni Sallent, Director de TV3, L'Agustí Esteve, periodista (23/24), l'Albert Om, company de columna a l'Ara els dissabtes, en Toni Soler, amic personal. Tots coincidien, no era forçat, la Tati era especial.

En Xuriguera i en Faixeda hi van posar, com sempre, el toc de displicent humor, fent conya de les situacions en que la Tati els hagués cridat l'atenció o els hagués esbroncat:"Segur que la Tati no aprobaria un programa com aquest", van dir en algun moment, mig en conya mig seriosament.

De la Tati Sisquella a la Tribu, no oblidaré mentre visqui el seu crit de guerra diari en començar el programa: "Això és....La Tribuuuuuuuuu!!!!!". Trobarem a faltar aquell entusiasme tan encomanadís que desprenia optimisme i ganes de viure.

El programa d''ahir va ser una lliçó de ràdio i un grandíssim homenatge a una periodista inmensa i a una gran persona.

 

Audiències i TV3

Confesso que he viscut enganyat durant molt temps. De fet no de forma voluntària, sino per simple desconeixement. Però ja se sap allò que diuen els advocats: "el desconeixement de les lleis no eximeis del seu compliement". Doncs amb la metodologia de mesura de les audiències televisives a Catalunya a mi em passava el mateix: tenia un desconeixement que m'induia a arribar a conclussions que poden ser estadísticament correctes però no necessàriament "realment correctes".

Quan jo era petit vaig aprendre que en els bons temps d'en Franco, hi havia tres tipus de "mentides":

- Les mentides de la Falange,

- les mentides "de veritat" (o sigui les que eren mentida, mentida), i

- les mentides estadístiques.

Es de tothom sabut que les mentides estadístiques són aquelles que diuen que si al món occidental una família té 2 cotxes i a l'Àfrica Subsahariana una família no en té cap, estadísticament, cada família té 1 cotxe si fem el còmput dels cotxes d'Europa i l'Àfrica.

Doncs aquesta és exactament la sensació que  vaig tenir la setmana passada en esbrinar que els 19 mesos consecutius de lideratge d'audiències de TV3 té en realitat, "una mica de trampa". És una trampa relativa, però trampa, en definitiva.

Resulta que la població que té col·locats els audímetres sobre els quals s'infereixen les dades totals de població que mira la tele i se'n reparteixen les quotes, no està distribuïda de forma aleatòria sinó que té una preeminència de domicilis catalanoparlants, en una proporció del, si no vaig errat, 87%. Home, no voldria pensar que hi ha una relació causa-efect3 estadísticament proporcional entre una família catalanoparlant i la prohibició de mirar Telecinco a casa, però alguna cosa hi deu influir.

En el meu cas, que sóc (som) poc de mirar la tele, confesso obertament que no mirem cap altre canal que els de TVE i els de CCRT. No veiem telecincos ni antenatreses, ni intereconomias, ni tan sols la Cuatro (on només em sap greu no enrecordar-me de posar-la els diumenges per veure el programa de l'Évole). Si hi hagués un audímetre a casa nostra, TV3 seria una mica més líder.

No dic que no calgui protegir el més feble, en aquest cas i de forma flagrant, la tele en Català, però d'aquí a afirmar que el lideratge de TV3 durant els darrers 19 mesos és incontestable, potser hi ha una mica de camí.

 

Tatiana Sisquella: In memoriam

Estic en un hotel fora de casa i acabo de pujar a l'habitació. Em truca en Marc, el meu fill petit. Amb mala veu. Deixo una altra entrada al blog que estava escrivint per a parlar amb ell. Em dóna una noticia que em gela la sang i em deixa sense alè: "papa, s'ha mort la Tati Sisquella". Em costa de creure, però si en Marc, que em sap gran admirador del seu treball m'ho diu, és que és veritat. "Ho publica l'Ara, papa".

Me'n vaig a l'edició digital de l'Ara i els ulls se m'omplen de llàgrimes. La Tatiana Sisquella ha mort de càncer de mama als 35 anys. Només era una criatura, i ja se n'ha anat.

No puc evitar pensar en el meu pare, i el càncer de pàncrees que se'l va endur l'any 2012, als 71 anys acabats de fer. Allò del meu pare va ser una grandíssima mala jugada. Un cop baix. Però al menys el meu pare va poder viure una vida plena, amb fills, néts i una història viscuda amb intensitat.

A la Tati li van diagnosticar el càncer amb 28 anys, l'any 2007, el dia de l'aniversari de la seva germana. Hi ho ha portat amb fermesa, amb discreció, però sense amagar-ho. Sempre dic que sóc el darrer a assabentar-me de les coses particulars de les persones. Mai m'han agradat les, diem-ne, "xafarderies", i no tenia ni idea del càncer de la Tati, tot i que, pel que acabo de llegir, ella ho havia fet públic.

Només hi havia un detall que em feia sospitar que alguna cosa no rutllava: la seva absència de "La Tribu" a les tardes de Catalunya Ràdio, on el programa que ella va començar el 2012 va començar a ser conduït per Xavi Rossiñol a partir del setembre de l'any passat. Vaig estar fins i tot temptat d'enviar un correu al programa per preguntar per què la Tati ja no hi era. No ho vaig fer, i ara me n'alegro. La notícia de la seva malaltia m'hagués entristit molt.

Vaig ser un gran admirador i seguidor del seu treball tan a RAC1 primer com a Catalunya Ràdio després. La vaig seguir cada dissabte a la columna de l'Ara anomenada Pilot Vermell. Els seus articles destil·laven tendresa, humanitat, simplicitat d'una excel·lsa sensibilitat. No me n'he perdut ni un dels que va escriure. Me'l llegia sempre abans de la carta de l'Albert Om.

A "La Tribu" de Catalunya Ràdio va ser on vaig assolir una especial comunió amb aquesta gran periodista i gran persona. La Tati tenia la virtut de l'empatia. Les seves opinions, el seu sentit comú, la seva senzillesa la feien especialment humana i especialment atractiva.  La ràdio i la tele catalanes han perdut una gran comunicadora i una gran persona.  

On siguis Tati, descansa en pau. No oblidaré el teu llegat.