El futur de la premsa impresa

Llegeixo als mitjans (escrits) que l'edició impresa de la revista Newsweek, tot un clàssic del gènere, una revista amb la que han après l'idioma milers d'estudiants estrangers durant anys i anys, deixarà de publicar-se en format paper a partir de gener de 2013, és a dir, la setmana vinent. Òbviament, els motius que al·lega l'editor no són altres que els econòmics; sembla que la revista acumula pèrdues de més de 3.000 milions de dòlars, per les raons ja arxiconegudes: disminució continuada de la publicitat, i increment de costos fixes. La desaparició de la versió impressa porta associada, és clar, una substancial disminució del número de llocs de treball (més o menys un 50%).

 

Aquesta notícia s'afegeix a una altra de tant alarmant com la primera, l'edició europea del Financial Times, que s'edita des de Frankfurt, també desapareix dels quioskos i llibreries, per a mantenir-ne només l'edició digital (òbviament, de pagament). Les raons són també estrictament econòmiques.

 

Això no és altra cosa que un avançament dels grans canvis que esperen el món editorial i que veurem en els propers mesos i anys. Les edicions de paper dels diaris, tal com els coneixem actualment, tenen els anys comptats. En quedaran molt pocs i tindràn tirades molt més reduïdes. La premsa esdevindrà xarxa, i a la xarxa (un món gairebé instantani), l'ofici de periodista s'haurà de reinventar, per a tornar al món del periodisme d'investigació, al de verificació, al de recerca. En certa manera serà un retorn a l'origen però des d'un mitjà suport totalment diferent.

 

A tot això, les edicions digitals de les principals capçaleres, encara a hores d'hara parcialment gratuïtes, passaran a ser progressivament de pagament. Quan el nivell de subscriptors digitals s'acosti a una tercera part del que tenen en suport paper aleshores començaran les migracions de forma molt ràpida, i el mitjà paper quedarà com a un suport que tendirà a la residualitat, tot i que mai no acabarà desapareixent.

 

D'altra banda, l'extraordinària penetració de les tablets i els suports digitals per a la lectura de llibres, que creixen exponencialment, en comparació amb els llibres de paper, farà també que en pocs anys veiem una gran transformació de les llibreries. Així va passar amb les botigues de discos i les agències de viatges, així passarà amb la majoria de llibreries.

 

 

 

Perles polítiques

Fa dies que tinc ganes de posar juntes en un sol paper algunes de les perles que han proferit alguns polítics aquests darrers dies, que exemplifica l'extraordinari nivell tant intel·lectual com democràtic d'alguns membres d'aquesta casta:

 

- Alexandr Lukaixenko: "Sóc l'únic i l'últim dictador d'Europa i,de fet, no n'hi cap altre a la resta del món". La frase és d'una lucidesa extraordinària, i una veritat com un temple, perquè a Bielorrússia, a l'Alexandr ningú no li fa ombra, ni ningú de la resta del món gosa dir res. De fet, la connivència dels seus veïns amb la situació es ben palesa, i això després d'haver dit una perla com: "La seva democràcia se la poden posar on els càpiga". Però la veritat és que la policia bielorussa ha estat entrenada i formada a les escoles policials alemanyes. I les seves relacions amb Putin (un altre gran demòcrata) són de germandat. No serà que Bielorússia és un territori clau en el pas dels gaseoductes i oleoductes que transportes petroli i gas cap als països de la UE?

- Alícia Sánchez-Camacho, al debat d'investidura de l'Artur Mas, abans d'ahir: "Catalunya pertany a Espanya des de fa 500 anys". Home, doncs és això que ja he escrit altres vegades en aquest blogg. No poden treure's del cim aquest sentiment colonial en virtud dels quals l'ultranacionalisme espanyol s'arroga el dret territorial sobre Catalunya en virtud de la conquesta, refrendada en diversos periodes històrics amb l'ús de les armes. És evident que cal recórrer altra vegada a la frase de Miguel de Unamuno: "Vencerán pero no convencerán".

- Alberto Ruíz-Gallardón, ministre de Justícia. "La maternitat fa que les dones siguin autènticament dones". I pensar que durant una època va aconseguir enganyar-me i vaig creure'm honestament que era la cara més europea del PP. Craso Error. És com gairebé tots els altres. Tenen aquest tic de mascle ibèric possissiu i dominant que es pensa que està pel damunt de totes les coses i totes les persones. La frase parla per si sola i no mereix més comentaris.

- Francisco Vázquez, ex-alcalde de La Coruña i ex-ambaixador espanyol a la Santa Seu: "No hi ha cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un nen castigat a Catalunya per parlar en castellà al pati d'una escola", i aquesta, que no l'he llegit, sino que l'he sentit a la ràdio, en un idioma que se suposa que es diu gallec -malhaurat gallec, avui extint- i que en realitat no és més que un macarrònic castellà en el que canvien els pronoms, sí que mereix un comentari, perquè un individu (també un ultranacionalcatòlic) que excreta per la boca una mentida tan gran com aquesta i de la que n'és perfectament conscient, hauria de poder ser penalitzat. Algú li hauria de posar una demanda per evitar que declaracions incendiàries i mentideres com aquestes proliferin de forma impune.

 

Així està el patí. Per això som on som i anem cap on anem.

 

Les ombres de Grey són allargades

Quan llegeixo els diaris en la seva edició de paper (entre setmana llegueixo només edicions digitals per manca de temps) m'agrada començar per les pàgines del darrere. És un costum que vaig adquirir a la Universitat, quan el diari de capçalera era El País (si hom no el lleguia a la Facultat d'Econòmiques era considerat de dretes i això, aleshores més que no pas ara, era molt mal vist) i començavem les lectures per les pàgines d'economia.

 

Sóc un gran afeccionat a revisar la informació dels "media", els "shares" televisius, els programes més vistos i la crítica televisiva. Llavors passo per la secció d'economia, saltant-me gairebé sempre els esports (que en el nostre país acaben provocant empatx) i continuo a les pàgines de cultura.

 

De la mateixa manera que m'agrada aturar-me a les audiències televisives, també ho faig en el rànking dels llibres més venunts. Faig aquí una disgressió en relació a això. Els diaris catalans, en fer la llista dels més venuts, sempre distingueixen entre els venuts en català i els en castellà. He de dir, que de forma forma sistemàtica, hi ha molta diferència entre les lectures preferides en castella i català pel que fa a la no ficció (per exemple, en castellà triomfa "Princesa Letiza" de la Campos, i en català, "Delenda est Hispania" de l'Albert Pont), mentre que pel que fa a la ficció, aquí els gustos són molt similars.

 

I aquí és on em fascina el fenòmem "Mummy Porn". Dels 5 llibres més venuts a les llibreries catalanes les tres darreres setmanes, tant en català com en castellà, 3 són la nissaga de la senyora James i les seves històries de sexe i sadomasoquisme. Això s'ha vingut repetint amb major o menor intensitat durant les darreres 27 setmanes, es a dir, que fa mig any que la trilogia arrassa a les llibreries, no només a Catalunya i Espanya sinó a tot el món occidental.

 

Home, puc entendre que les 600 pàgines del "Victus" de l'Albert Sánchez Piñol (per cert, escrit en castellà) no esdevinguin el número 1 i que costin de païr, però no que una trilogia de novel·les tipus Corín Tellado però amb sexe esdevinguin un fenòmen literari.

 

O tempora, o mores.

 

L'afer Torremadé

Els polítics d'aquest país i el seu particular sentit de l'ètica no acaben d'esgotar mai la nostra capacitat de sorpresa. El darrer cas que ha sortit a la llum, el del President de la Diputació de Girona, Jaume Torremadé, és particularment interessant, pels ingredients de confussió associats al cas. Si hom hagués volgut fer-ho tot plegat més complicat, enrevessat, fosc i absurd, amb planificació prèvia, segurament no se n'hagués sortit.

 

He seguit la notícia d'esquitllentes a la premsa local gironina i d'oïdes d'amics i coneguts de Girona, i malgrat que el cas deu sonar familiar a molts, a dia d'avui, on fins i tot l'Ara, el Periódico i també El Mundo (aprofitant tot allò que puguin per tirar merda sobre qualsevol cosa que soni a català) se'n fan ressó, sóc incapaç de dil·lucidar de forma més o menys clara què ha passat en aquest afer, pressumpte, d'acosament sexual, o com a mínim de comportament sexual inadequat.

 

Els fets sembla que són més o menys els següents: en un sopar de membres d'Unió de Girona que aplega una vintena de persones a meitats de novembre, el President de la Diputació, Sr. Torremadé, s'excedeix (pressumptament) amb la seva companya de partit Minerva Amador (de molt bon veure, tot sigui dit, segons les fotos que ha publicat la premsa), malgrat que el marit de la interfecta semblaria que era present al sopar (Amazing, isnt'it?). Rumors insistents apunten a un excés d'alcohol post-sopar per part del President, i que l'afer, ja siguin "tocaments sexuals", com així diu que li va confessar el funcionari Sr. Amargant (cap de protocol de la Diputació, amb més anys a la casa que les campanes de la Catedral de Girona) ("Què has fet Jaume?", diu que li va dir...) o només paraules pujades de to, va succeir de veritat.

 

En fi, després del dia dels fets (de la nit dels fets, millor dit), comencen les contradiccions i la confussió periodística, però sembla que el ciutadà Torramadé interposa una demanda (preventiva?) contra la Minerva per coaccions i xantatge, i que aquesta (a posteriori?) interposa una altra demanda per "vexacions sexuals" (que no tocaments). Un enrrenou o entotoll de molta consideració.

 

El Presi anuncia fa poc que "fa un recés temporal" al càrrec de Presi mentre duri tot l'enrenou, però una setmana després de plegar vol tornar a presidir el ple de la Diputació i el Comité Directiu de la intercomarcal d'Unió de Girona el destitueix com a principal càrrec d'Unió a la província....(ho justifica dient que ja "ha reflexionat", increïble però cert).

 

Les conclussions que n'extrec de tot aquest -lamentable- fet són:

• Malgrat que no podem renunciar a la presumció d'innocència, el comportament de Torremadé és més de culpable que d'innocent.
• Sembla provat que en el sopar els gintònics li van jugar una mala passada, la qual cosa diu molt poc d'un càrrec públic institucional tan "important" a Girona com aquest.
• Està provat que malgrat la renúncia temporal, el Presi no va renunciar en cap moment al seu salari de Presi, cosa que diu molt poc al seu favor.
• També sembla provat que si no hi van haver "tocaments" i van haver "vexacions" i tan greu és una cosa com l'altra. Un comportament sempre lamentable, però en un demòcrata-cristià que suposadament va a missa de dotze els diumenges, encara més.
• Si aquest senyor hagués estat innocent (no dic que sigui culpable) i tingués dos dits de dignitat hagués hagut de dimitir de forma flagrant fins que no s'aclarissin els fets, però en aquest país, quan s'enganxa una mamella pública, no plega ni el Tato.
• Això que algú sigui President d'una Diputació (per a què serveix el càrrec en qüestió?), Alcalde d'una ciutat i que dimarts i dijous practiqui cirugia de forma privada és una execrable disfunció del sistema polític del país i de l'estat.
• Si els d'Unió, corporativistes de mena,  el fan fora del partit, les probabilitats que aquest senyor sigui innocent semblen més aviat escasses.

Tinc ganes d'anar-me'n a viure a Andorra.

 

 

 

Neoliberalisme "Ansar"

Ahir l'Ansar va presentar les seves memòries a, si no vaig errat, Àvila. I va aprofitar la roda de premsa posterior (o anterior) per a deixar anar algunes perles dignes de la seva gran catadura democràtica, carregant amb acarnissament contra el nacionalisme català que, segons ell, pagarà un alt preu per la seva (sic) "deslleialtat institucional".

 

Al mateix temps es publicava una notícia que la FAES de l'Ansar, ja saben, el "Think Tank" del Partido Popular, la seva fàbrica d'idees, de la que alguna altra vegada he parlat en aquest blog, ha rebut subvencions públiques durant els darrers cinc anys (aquest any 2012, en la part més profunda de la crisi, també) per import de més de 27 milions d'Euros.

 

Home, doncs sí senyor! Tot un exercici de coherència. Els defensors de l'economia de mercat, els patriarques del neolliberalisme, els que postul·len per la reducció de l'Estat al mínim imprescindible, no tenen, al mateix temps, el més mínim problema, ni queden vermells pel fet de rebre unes subvencions multimilionàries, especialment en temps de crisis.

 

Segur que es tracta d'un error. No pot ser d'altra manera. L'Ansar no deu estar informat del que els seus subordinats porten a terme a les seves esquenes. Se n'haurà assebentat pels diaris. I quan ho faci, llavors l'Ansar castigarà exemplarment els responsables d'haver acceptat diner públic pel manteniment d'una fundació privada que es dedicar a fer ideologia política de l'ultranacionalisme espanyols (ells que diuen que abominen dels nacionalismes).

 

I encabat, farà una instància demanant perdó al Govern del sr. Registrador, Mariano I El Breve, i estendrà un xec per 27 milions d'euros i el lliurarà en persona i en mà al ministre del ram, sr. Cristòbal Montoro, que es posarà molt content. I li dirà, amb el somriure sorneguer que el caracteritza: "Ministro, yo no sabia que éste era un mecanismo de financiación ilegal del Partido Popular, estaba convencido que la fundación efectuaba mucha obra social y muchas transferencias a latinoamèrica". "Cuan profundamente equivocado estaba". "En cuanto nos devuelvas el dinero que nos has robao volveremos a ser amigos, mientras tanto, ajo y agua".

 

I un servidor, que ho ha sentit tot sense donar credit a les seves oides, decideix pensar que la regeneració del sistema democràtic és una assignatura urgent.

 

 

 

Wert i la nova Croada

Que una persona culta (parla sis idiomes, entre ells el català, i afegeixo, amb extraordinària fluidesa) i intel·ligent com en ministre d'educació es comporti com ho està fent el Sr. Wert en relació a la llengua catalana i a la formació universitària només pot obeir a dues coses:

• Consignes polítiques d'una baixesa moral extraordinària i d'un dubtós rèdit polític i electoral.
• Profund desconeixement de la realitat (no només catalana).
• Atac frontal de revenja al "nacionalisme" català utilitzant una de les armes més sensibles.

Sigui com sigui, l'actitud dels representants de la Generalitat ha estat l'adequada (per això també els catalans han d'estar units i anar a la una en bloc), tant la de la Consellera, com la del, un dia després, el Responsable d'educació universitària de Catalunya.

 

Wert, home cultíssim, coneix perfectament que el model d'inmersió lingüística, avalat en diverses ocasions per la Unió Europea com a eina que serveix per a aglutinar una Comunitat (sense que cap dels seus membres hagi de renunciar a res), no impedeix als alumnes catalans un adequat coneixement del castellà.

Quina és la llengua feble? Algú pot negar que els alumnes catalanoparlants no acaben l'escola primària parlant un castellà correctíssim? El meu fill d'onze anys juga en català i en castellà (segurament més en castellà que en català), canta en català i en castellà, parla en català i en castellà. On és el problema? Voler defensar un patrimoni cultural més feble és dolent?

 

Avui, onze de desembre, els diaris publiquen que el problema de l'educació (aquelles matèries en què els estudiants espanyols i catalans estàn per sota de la mitja) són les ciències i les matemàtiques i no pas les llengues.

 

La mania de crear un problema allà on no existeix, amparant-se en la sentència d'un tribunal constitucional que no té la mínima legilimitat, no obeeix a altra cosa que una tàctica política per intentar aconseguir allò que el franquisme va provar durant 40 anys: eliminar el sentiment nacional i la passió per la llengua.

 

Davant la barbàrie cultural (només cal recordar el que s'ha fet i es continua fent amb la llengua catalana a les Illes o al País Valencià), només queda un remei (sempre amb tota l'educació del món): insummissió. Senzillament no acatar la llei, i preguntar-se, amb sorna, com l'Alfred Bosch al Parlament espanyol, si no caldrà posar un Guàrdia Civil a cada aula per assegurar que es compleix la llei.
 

Cal pensar seriosament que ja n'hi ha prou i que és imprescindible la creació de la "majoria social" de la que els catalans amb sentit comú, sigui quina sigui la nostra procedència i ideologia, hauríem de ser-ne militants.

Davant la irracionalitat, sentit comú i resistència pacífica.

 

 

 

Quo vadis Catalonia?

Molts dies de silenci, des del 24 de novembre. De fet, una bona amiga, la Viki, m'ho recorda i amb raó. Han passat moltes coses i he estat molts dies de viatge i d'altres massa ocupat professionalment com per a tenir temps pel blogg. L'història d'aquest país es va escrivint dia a dia. El silenci ha estat involutari, conseqüència d'obligacions professionals i familiars. M'esperen encara un parell de mesos amb forta càrrega de feina que tal vegada faran que no pugui dedicar-me al blogg tot allò que voldria.

 

Dit això, penso que les eleccions catalanes del 25 de novembre mereixen el primer comentari. Un altre bon amic, en Joan, convergent de pro, temia per la consecució de la "majoria suficient" que reclamava el president Mas, de fet, eufemisme de la majoria absoluta. I jo, el dia 22, en un exercici de demoscòpia electoral esperpèmtic i injustificat li deia quelcom així com: "no pateixis, el que faltava per la majoria suficient ens ho donarà El Mundo". Sembla mentida quan errat pot anar un. Tots hem fallat, des dels professionals de l'estadística fins als que, potser fent un exercici de voluntarisme il·lusionat, pensàvem que el missatge de Mas havia calat en un poble fart de renúncies, mitges tintes, entropies i idealisme.

 

Però res més lluny de la realitat. Reflexionar a aquestes alçades de la pel·lícula, malgrat ser sempre necessari i interessant, poc aporta al debat. La realitat és tossuda i en el cas del poble català, encara més. Ningú no sospitava com podia influir els resultats una participació que superés el 70%, perquè molta gent es manifestava indecisa davant el micròfon de l'enquestador.

 

La realitat estadística ha estat un fet objectiu (majoria sobiranista però molt dividida) que s'ha interpretat de forma diametralment oposada segons qui interpreti sigui Espanya o la resta del món.

 

Segons la línia espanyola el fracàs d'Artur Mas (Àrtur, pels enemics) ha estat apoteòsis. Segons la línia internacional, el sobiranisme s'ha accentuat. Val a dir que en la meva modesta opinió, ambdues parts tenen raó, però, molt a contra cor, he de reconèixer que la línia espanyola té molt de cert. Som més sobiranistes, però estem més dividits que mai.

 

Ara que la ciutadania i la societat civil -encapçadada per la Carme Forcadell i l'ANC- demanen més compromís, més generositat i més diàleg que mai, tenim dantesques mostres del curt-terminisme català, que, com sempre, fan somriure els defensors del nacionalisme espanyol més ranci. Només a títol d'exemple:

•  Vila d'Abadal treu els draps bruts d'Unió Democràtica i deixa el partit juntament amb una colla de militants (a mí tampoc m'agrada Unió, però ara no és el moment, penso).
• Convergència i Esquerra semblen pensar només en una nova convocatòria d'eleccions anticipades i no tenen ni el coratge ni la grandesa ni l'amplitud de mires per entendre que cada signe de desunió afebleix la causa nacionalista.
• Pere Navarro, en un extraordinari exercici de demència senil, demana un govern de concertació nacional, mentre el PSOE es desmunta i el PSC avança irremersiblement dels tribunals cap a la condemna.
• Els nostres polítics profereixen opinions que ningú no els ha demanat i que no fan més que dificultar el pacte d'estabilitat que caldria signar entre CiU i Esquerre Republicana.
• A tot això, l'Ernest Maragall que funda un nom partit i no està d'acord amb "cap dels anteriors".

Així no anem enlloc. Falta amplitud de mires, generositat, talent. Aquests dies que he estat a Madrid, per cert., tothom veu les eleccions del 25N com el gran fracàs de Mas (en majúscula i amb un somrís a la boca per part de qui ho diu), he constatat com s'en foten de nosaltres. I he d'afegir: "amb tota la raó del món".

 

Ja és hora de deixar-se de tacticismes i dedicar-se a bastir la majoria de la que parlave en Toni Soler a la contra del 'Ara de diumenge.