Aquests darrers dies s'ha anat fent coneguda una notícia que, com a ciutadà i com a europeu, em posa els pèls de punta.
La notícia, que ara els passaré a resumir, escenifica de forma tan meridianament clara el menyspreu que els més poderosos senten cap a aquesta Europa que no deixa de ser gaire altre cosa que un conjunt de nacions poc benavingudes i amb una amplitud de mires de vol gallinaci, que ens hauria d'interpel·lar a tots els que tenim un sentiment de pertinença a aquest vell continent que un dia va ser el bressol de la civilització, on va començar gairebé tot...
I també mostra de forma manifesta i evident els mètodes mafiosos que utilitza el nou govern dels Estats Units, imposant la llei del més fort (del que té més recursos i el que està més ben armat -n'estem veient un clar exemple aquests darrers dies a Venezuela, on Estats Units ha imposat un bloqueig aeri sense precedents-).
Retinguin un nom: el del jutge francès Nicolas Guillou. Aquest jurista és magistrat del Tribunal Penal Internacional de La Haia, i des de fa un temps, està vivint un veritable infern. La raó? Doncs no és altra que ser un professional ètic i independent que va autoritzar a la Cort Internacional a emetre ordre de detenció contra el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, i el seu ministre de defensa, Yoav Gallant, acusats de crims de guerra i contra la humanitat pel genocidi que Israel està (encara avui) perpetrant a Gaza.
El seu calvari va començar el 20 d'agost d'aquest any, quan l'administració nord-americana el va, literalment, condemnar sense judici per la seva gosadia.
Les "sancions" del govern nord-americà prohibeixen a qualsevol persona -física o jurídica- dels Estats Units, incloses les seves filials a l'exterior, oferir cap mena de servei a les persones que són a aquesta "llista negra", la llista dels leprosos, a la que els Estats Units hi manté 15.000 persones, en la seva majoria terroristes, presumptes terroristes o dictadors de repúbliques bananeres (els dictadors dels països del Golf Pèrsic, naturalment, en queden exclosos, l'emèrit auto-exiliat, també).
Les conseqüències d'aquesta Santa Inquisició del Segle XXI en són immediates. El jutge Guillou (i nou altres membres del Tribunal Penal Internacional) han estat eliminats, literalment, de plataformes com Amazon, Facebook, Paypal, Instagram o WhatsApp. Però això no és tot, només és el començament del malson. El jutge Guillou no pot fer transaccions en dòlars, ni rebre paquets de companyies com DHL, o Fedex i li han cancel·lat les targetes bancàries Visa, Mastercard i American Express.
El problema encara és més greu en el seu cas, perquè té la "desgràcia" d'estar casat amb una dona nord-americana i els seus fills també ho són, per tant, si l'ajuden, tenen la possibilitat, encara que remota, de ser condemnats a una pena de 20 anys de presó.
En una veritable Europa, una federació d'estats sobirans amb dignitat i un cert prestigi internacional (pel que es pot veure no en tenim cap) fets com aquest haurien de treure els ciutadans al carrer i la presidència europea hauria de tornar-s'hi amb sancions de la mateixa magnitut i natura contra ciutadans nord-americans que, per posar un exemple, hagin participat en la imposició d'aranzels suplementaris als productes europeus. Però no és el cas. Europa és petita i cobarda, i inexistent com a realitat política al tauler internacional, o si no inexistent, insignificant, com resa el títol de l'article.
Escriu avui Yanis Varifakis (un ex-polític d'aquells que no agraden a Brusel.les, precisament perquè posa el dit a la llaga) al diari Ara: "A l'Europa real a ningú no li va importar el calvari de Guillou. És un símptoma de la caiguda del nostre continent a un estat de vassallatge indiscutit. Resumits en tota la seva essència, els fets del cas són desconcertants més enllà de qualsevol mesura. Tenim al davant un ciutadà francès. Un magistrat de cert renom, membre d'un tribunal que la diplomàcia europea va crear amb grans esforços per deixar enrere un passat en què els criminals de guerra podien escudar-se rere els seus governs.(...). Les sancions imposades són una classe magistral sobre el buidatge de la sobirania europea. Converteixen Guillou en una "no-persona", no només als Estats Units, sinó també en el seu propi país, al cor de la mateixa Europa".
Putin no pot sobrevolar Europa, tampoc Netanyau, per por a ser detinguts en espai aeri europeu, ja que sobre ells pesen ordres de cerca i captura de la CPI, però la revenja del gendarme nord-americà és un plat que es menja fred.
Quan l'aprenent de monarca Donald Trump rep el dictador-monarca d'Aràbia Saudita, Salman Bin Abdulaziz, que, recordem-ho, va ordenar assassinar el seu opositor Jamal Kashoggi a l'ambaixada saudita d'Istambul -el van esquarterar a trocets molt petits- i un periodista li pregunta pel fet a Donald Trump en roda de premsa durant la visita de Salman, Trump va contestar: "Things happen", i es va quedar tan ample.
És exactament el que va dir Kissinguer sobre Pinochet, després del cop d'estat a Xile que a l'any 1973 va derrocar a Salvador Allende (després d'assassinar-lo): "Pinochet és un fill de puta, però és el nostre fill de puta".
Doncs en el cas de Guillou, probablement Donald Trump haurà dit, o pensat, "Nicolas Guillou és un fill de puta, però no és el nostre fill de puta".
I malgrat això, molts continuen dormint bé tota la nit.
