Els vestigis del Règim del 78

Quan els de la nostra generació teníem 10 anys, instruïts pels nostres pares, i fins i tot per alguns dels nostres mestres (no tots, sigui dit de passada), ens vam creure cegament (almenys aquest va ser el meu cas) que, mort el dictador feixista  i inciada l'anomenada Transición, per fi s'assolirien, amb l'aveniment de la democràcia i l'aparició d'una nova classe política  (inclosos socialistes, comunistes i catalanistes), les quotes de llibertat que durant tants anys se'ns havien negat, i que com a catalans, la nostra aspiració natural era aquella que es va cridar com a lema unitari a la mani de Sant Boi de Llobregat el 1976, en la primera manifestació autoritzada per les autoritats des de l'adveniment del feixisme el 1939. 

"Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", aquest va ser el lema, unitari, multitudinari, inclusiu. Hi eren tots: obrers, catalanistes, anti-franquistes, republicans reprimits i els quatre indepenentistes que quedaven de l'Esquerra Republicana de Lluís Companys. Jo era jove, però hi ha algunes coses que et queden gravades de per vida. Aquesta va ser una d'elles. Recordo l'emoció del meu pare, les seves llàgrimes als ulls, i per mimetisme i admiració paterna, jo també em vaig apuntar al festival. Allò ara la culminació de molts somnis reprimits durant molts anys.

A Sant Boi de Llobregat, efectivament, s'hi va celebrar el primer 11 de Setembre, la primera Diada ("Contigo empezó todo" parafrassejant Gerard Piqué). Entre d'altres coses, perquè es va prohibir que es celebrés al parc de la Ciutadella (les autoritats del moment van pensar -erròniament- que autoritzant-lo fora de Barcelona, l'esdevenimet quedaria reduït a "quatre gats mal comptats") i a proposta de Josep Benet, es va triar Sant Boi de Llobregat perquè allà hi ha enterrat el Conseller en Cap al 1714, Rafael de Casanovas. Una població doncs, farcida de simbolisme. S'hi van aplegar, de forma gairebé espontània, només impulsats pel boca-orella (ai si hi hagués hagut aleshores facebook, messenger, whatsapp i twitter...!) més de 100.000 persones i va ser la manifestació més multitudinària des de la Segona República, potser la major de la història de Catalunya fins aleshores. Un toc d'atenció pel govern d'Adolfo Suarez acabat d'estrenar.

Aleshores, Juan Carlos I, Rei, era vist com una de les persones que van ser pal de paller en la deconstrucció del règim franquista (que es va -al menys sobre el paper- autoimmolar) i en l'adveniment de la democràcia. Una monarquia parlamentària a l'estil britànic, holandès o suec. Un rei modern i simpàtic que esquiava i parlava anglès. Sonava tan bé que gairebé tothom es va entusiasmar. La complicitat entre el monarca i el president de la Generalitat es veia com un fet altament positiu que induïa a pensar que allò només era un començament d'una nova era. Es veia l'Estatut a tocar i les llibertats de Catalunya restaurades. "Ja sóc aquí" va dir Josep Tarradellas, un altre amic del rei.

Contrasta la seva popularitat d'aleshores, la creença encara de molts del seu paper clau en l'avortament del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 (a mi em costa de creure, francament, però el que està clar és que el rei va saber aleshores nadar i guardar la roba), amb el seu defenestrament total als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a les converses de bar i taverna a les darreres setmanes. La veda s'ha aixecat. Hem passat de la confiscació de les imatges i fotografies de la seva vida íntima i de la seva família (en parlava a un altre article fa quatre dies) i la preservació confabulada pel poder de la seva privacitat en qualsevol àmbit, als atacs despiatats, furibunds i sense auto-censura. Si el que publica la premsa internacional és cert, però, els motius són més que justificats.

Malgrat tot, als darrers dies es ben evident que ha començat una campanya de "rentat d'imatge", que pretén contrarrestar tota la merda que les xarxes i els mitjans (afins i no afins al règim) han tirat contre l'emèrit a partir del que publica la premsa internacional. Té molt l'aspecte d'una campanya orquestrada pels de sempre, que no pretén altra cosa que defensar privilegis, prevendes i status quo (o al menys a mi m'ho sembla). El primer a sortir a la palestra a defensar Joan Carles I ha estat, més enllà de l'extrema dreta de Casado i Abascal,.... Felipe González. I posteriorment, s'hi ha afegit la premsa pàtria: ABC i La Razón (normal i fins i tot comprensible) i a Catalunya, La Vanguardia (cosa ja no tan comprensible) de la mà de la corresponsal de casa real (sembla mentida que això encara existeixi a dia d'avui) Mariàngels Alcázar. La tesi, ras i curt és que cal defensar la presumció d'innocència del rei, que Corinna Larsen és una farsant i que la credibilitat de l'ex-comisari Villarejo és inexistent. I mentre això no succeexi, l'emèrit ha de continuar a Espanya i amb tots els seus drets intactes. La realitat però és que el seu fill ha renunciat a la seva herència (que sigui una barbaritat jurídica és una altra cosa; si hi renuncia és perquè no ho veu clar).

De Felipe González poca cosa més cal afegir a la seva actuació pública des que va deixar la presidència del govern espanyol. De Suresnes del 1974 quan encara no fumava Cohibas, al consell d'administració de Gas Natural Fenosa (2010 a 2015) ha plogut molt (és sabut de tothom que l'antic advocat sindicalista és un gran expert en hidrocarburs), passant per la creació dels GAL, entre d'altres perles (i els assassinats comesos per una organitació criminal creada per l'estat espanyol). No deixa de ser curiós, oh santa casualitat! que la CIA, en un recent informe desclassificat, consideri que Felipe González coneixia i segurament va autoritzar-ne la creació. Que ara mateix, Felipe González torni a aparèixer per desmentir el que s'ha publicat i defensar públicament el paper del rei emèrit fa pudor de socarrim. Que cadascú cregui el que li convingui, però a Madrid amb bon criteri diuen: "blanco y en botella: leche".

De La Vanguardia dels Godó, afectes al règim que mani (ho han estat durant tota la seva llarga existència) tampoc cal dir-ne gairé res més, respecte d'aquest tipus de notícies. És un diari amb una línia editorial de nedar i guardar la roba. La correcció política feta diari. Ni carn ni peix. O més aviat carn quan cal carn i peix quan cal peix (només se salven les pàgines de cultura i alguns articulistes brillants, pocs, com ara Sergi Pàmies o Carlos Zanón).

I així estem. Tornem on erem, al règim del 78. Sembla que ara cal una rentada de cara per salvar mútuament la pell dels que hi van participar. No dic que aleshores no es fes una passa de gegant (això seria injust i és innegable), però que això estigui passant a dia d'avui és una evident mostra que el poder continuat durant molt de temps és una porta oberta a la corrupció física i moral. Veurem si la justícia suïssa acredita les tesis de l'ex-president González. Apostes? Jo crec que no.

PS. La mort de Juan Marsé és una pèrdua extraordinària. El seu llegat literari i personal, cobra, en temps de pandèmia de polítics mediocres i corrupció ètica i estètica, una vigència incommensurable. Als que no l'hagin llegit, els recomano, per iniciar-se "Últimas tardes con Teresa".