Un molt bon amic de tota la vida m'enviava dissabte passat un WhatsApp en un grup que compartim una mica (molt) emprenyat arrel de l'article que vaig publicar amb el títol "La insuportable lleugeresa dels polítics independentistes". Òbviament no està d'acord amb el que escric sobre Puigdemont, i és absolutament legítim. No pretenc fer altre cosa que escriure provant de mirar l'actualitat amb perspectiva i múltiples angles, intentant fer un exercici d'empatia i posant-me en la pell dels que no pensen com jo.
Però el resultat de les eleccions d'aquest diumenge a Galícia, però sobre tot a Euskadi (si ens volem emmirallar com a catalans a algú, crec que els bascos són els que tenim més propers per múltiples raons) és un autèntic bany de realitat i demostra que la radicalitat, en un sentit o en un altre, té cada dia menys cabuda en societats equilibrades i cohesionades (amb independència d'idees, creences i races). El radicalisme mal entès -tesi de la confrontació que ja va fracassar a Catalunya l'octubre del 2017- no porta enlloc, especialment quan no es compta amb una majoria aclaparadora (que és el cas).
A Euskadi ha guanyat el pragmatisme del PNB. En un país on els partidaris d'un referèndum d'autodeterminació han baixat del 45% al 41,6% segons el darrer deustobaròmetre basc, la política de "peix al cove" d'Urkullu, que no aixeca mai el to de veu i que sembla que quan parla estigui a punt d'adormir-se, en realitat està més despert que ningú. Cada vegada que els necessiten al parlament de Madrid esgarrapen alguna concessió, sempre de natura econòmica. I el concert econònomic segueix intocable (aquesta és probablement la raó més clara per la que la independència no és un desig majoritari: la veritable independència la confereix l'economia).
Però també ha guanyat el nacionalisme de Bildu, que ha anat fent un gir cap a una certa moderació des del maximalisme d'Herri Batasuna dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre tots dos partits han tret una aclaparadora majoria absoluta de vot nacionalista (53 de 75 escons, un 70%), malgrat que la possibilitat de governar junts és nul·la, tal i com ja han declarat representants d'ambdos partits. Hi haurà pacte amb el PSE-PSOE, una altra mostra de pragmatisme. Tothom hi surt guanyant.
A qui li ha anat malament és a Carlos Iturgaiz, aposta personal de Pablo Casado i crònica d'una mort anunciada. És un tipus tan mediocre com Casado, però molt més manipulat per l'ultradretana Álvarez de Toledo (una altra aposta de fracàs a mig termini) i que fins i tot amb el pacte amb Ciudadanos no han estat capaços de treure més de 5 escons, 4 menys que el 2016. Pel radicals de debò, ja hi ha Vox, no debades el seu líder Santiago Abascal va néixer a Bilbao. I qui s'ha enfonsat per l'erraticitat del seu missatge ha estat Podem. En Pablo Iglesias s'ho ha de fer mirar perquè l'estructura li fa aigües per tots costats.
A Galícia també ha guanyat el pragmatisme de Feijó, una vegada més. Revalida majoria absoluta sense despentinar-se, i malgrat que ell digui el contrari va fent mèrits per esdevenir el veritable relleu que el PP necessita si algun dia vol aspirar a tornar a la Moncloa. Pablo Casado pot mig amagar el seu fracàs a Euskadi amb la victòria a Galícia, però hauria de tenir clar (és molt curt però entenc que fins aquí hi pot arribar) que la victòria no és tan del PP com de Feijó.
Tinc curiositat per saber si hi haurà autocrítica dins les files del PP, però molt em temo que amb personatges de la calanya dels que dirigeixen el partit a dia d'avui això és missió impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada