Cada dia que passa i per raó de les informacions que, ara ja sense aturador, apareixen publicades en premsa dia sí i dia també sobre la voracitat no només sexual sinó també econòmica de l'emèrit Joan Carles I, sembla més i més difícil justificar-li qualsevol actuació passada que pogués -en certa manera- alleujar la gravetat i els excessos de les seves il·legalitats durant el seu llarguíssim regnat.
Arrel de tot el que es publica de fonts altament contrastades, sembla ara complicat d'entendre -quan li has vist el sexe és fàcil dir que era mascle- com va ser possible tot aquest desfici. Com ho van permetre els governs de torn. Com ningú no ho va aturar...Tot plegat no deixa de ser una mostra més de la feblesa de la democràcia espanyola i de la corrupció activa o passiva amb la complicitat de la classe política i judicial. La justícia no és igual per a tothom i malgrat la inviolabilitat constitucional de la monarquia, sembla molt difícil entendre per què se li va permetre.
Un article molt ben escrit de l'advocat Xavier Melero avui a "La Vanguardia" titulat "El rei Joan Carles al seu laberint" en fa un resum molt aclaridor. En destaco tres fragments (però en recomano la lectura sencera): "La veritat és que semblava un home molt simpàtic....i que es dedicava amb una competència singular a les activitats que l'erari sufraga als monarques amb llarguesa. Navegar en iot, esquiar a Baqueira, posar amb la parentela, presidir esdeveniments esportius i deixar anar de tant en tant un d'aquells discursos que devia escriure aquell poeta soporífer....",... "Hi ha qui diu que va tenir un paper encomiable durant l'intent berlanguià de cop 'Estat del 1981 -cosa que el va convertir en una icona intocable de la transició- però fins i tot aquesta efemèride està envoltada de prou ombres com per no carregar massa les apostes" (jo ho comparteixo plenament: més ombres que llums),..."...el rei va malbaratar per fi el seu prestigi. No en llits ocults, ni disparant als pobres elefants a l'Àfrica, sino als carrers solemnes i podorosos de la ciutat de Ginebra, en aquells temples dels diners regits per banquers calvinistes que obren a nom dels poderosos comptes i societats amb noms propis d'Emilio Salgari o del gran Tintín".
I aquí és on som ara mateix. Pels que encara no n'hagin sentit a parlar, quedin-se amb el nom d'Arturo Gianfranco Fasana, propietari i gestor de Rhône Gestion, una societat que parla per sí mateixa al seu lloc web, que he visitat per preparar aquesta entrada al blog. Diu literalment: "La filosofía de inversión de Rhône Gestion se basa en una amplia experiencia marcada por la tradición y en el compromiso de instaurar un vínculo de confianza con sus clientes. De esta forma, podemos orientar a nuestros clientes hacia inversiones a medio o largo plazo y de baja volatilidad, a la vez que disfrutan del mayor nivel de competencia y de unas capacidades técnicas avanzadas en el dominio financiero y fiscal".
Tota una declaració d'intencions: una rentadora suposadament legal de calers de dubtosa procedència i sempre opacs i no declarats a l'AEAT. La professió declarada de l'individu és la de "gestor suís de grans fortunes", o així és com apareix retratat a Vikipèdia. Aquest especímen, amant dels caballs, políglota i bon vivant, sense estudis superiors, es va especialitzar en la gestió de fortunes espanyoles i sudamericanes a partir de 1984. La llista d'alguns dels seus clients parla per sí mateixa: Jordi Pujol Ferrusola, Francisco Correa i Pablo Crespo (trama Gürtel, pel que que Fasana va ser investigat i fins i tot detingut a Madrid, on viatjava amb regularitat amb maletins farcits de bitllets que lliurava en mà a l'emèrit al palau de la Zarzuela)... fascinant, oi?
La investigació endagada aquest any pel prestigiós fiscal suís Yves Bertossa (cobrament de comissions il·legals i no declarades associades a la construcció de l'AVE de Medina a La Meca) són les que han forçat a la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol a iniciar també diligències (difícilment ho haguéssin fet per iniciativa pròpia). Tot va començar arrel d'una gravació trobada en un escorcoll a casa d'un soci de l'ex-comissari Villarejo (un altre clàssic de tots els afers tèrbols de corrupció a Espanya els darrers 20 anys) en que l'amant de l'emèrit Corinna Larsen reconeixia el cobrament de comissions il·legals. I Yves Bertossa va començar a estirar del fil i va demanar documentació als bancs i a Rhône Gestion...
Durant la meva joventut era vox populi que l'emèrit era un faldiller (fóra cert o no, però segurament sí), noms clàssics circulaven de boca en boca tot i que la premsa ho tapava tot: Paloma San Basilio, Bárbara Rey, Carmen Díaz de Ribera, Raffaela Carrà... però en la més pura tradició borbònica, allò era quelcom que hom tenia la sensació que el "populacho" perdonava i fins i tot, fins i tot no reprovava.
El que la plebs no sospitava era que el seu cap d'estat era un (pressumpte, de moment) delinqüent i evasor fiscal. D'això ja se n'ocupava de tapar-ho la classe política i la judicial girant la cara cap a un altre cantó. La plebs va obrir els ulls d'una vegada quan va esclatar l'escàndol de la cacera d'elefants a Botswana i que va acabar amb l'abdicació forçada com a solució menys dolenta.
Hores d'ara sembla clar que les conclusions de Bertossa acabaran sentant a declarar a Joan Carles I, en qualitat, com a minim d'investigat. La pregunta que em faig és si això, més enllà d'acabar en un més que probable exili de l'emerit (que segurament hores d'ara ja està acabat de negociar o en fase final entre Moncloa i Zarzuela), portarà alguna altra conseqüència per a la monarquia espanyola o com sempre passa, la impunitat d'alguns intocables continuarà ad in eternum...
Tot i que si això fóra així, aquesta eternitat podria només durar quatre dies mal comptats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada