No cal ser endeví ni taumaturg per haver pogut deduir aquest matí que estava cantat que avui no acabaria el dia amb l'Ernesto Valverde com a entrenador del Barça.
M'agrada el futbol com a entreteniment, en el sentit més anglosaxó de la paraula, és a dir, com a pura i simple diversió, amb un creixent desapassionament pels colors (tot i que haig de reconèixer que sóc del Barça -entre d'altres coses perquè considero creient, malgrat tot, que el Barça és "més que un club"). És un "divertimento" que em desestressa infinitament, tot i que moltes vegades em desespera la falta de passió dels futbolistes i m'emprenya quan els meus tres equips juguen malament: el GEIG Juvenil, en el que milita el meu fill Marc, el Barça i el Girona (per aquest ordre, com si d'en Garet Bale es tractés).
El Barça però ha esdevingut un veritable "casino" en la traducció literal de l'Italià, és a dir, una casa de barrets (o de putes, perquè no en quedi cap duite), on sembla haver desaparegut el criteri i el sentit comú.
He anat seguint amb estupefacció creixent (i ho he comentat en més d'una ocasió en aquest blog) la manca de criteri de la directiva de Josep Maria Bartomeu, un tipus que segurament serà un excel·lent empresari com a Conseller Delegat d'ADELTE Group (empresa familiar dedicada sobre tot a la fabricació de passeres d'embarcament d'avions als aeroports) però que en la meva modesta opinió personal és un pèssim directiu (al que jo no li confiaria ni la recepció de la meva empresa), que per no saber, no és que no sàpiga comunicar - que no en sap - és que ni tan sols sap vocalitzar adequadament, i això per un dels equips de futbol més grans del món, em sembla un veritable despropòsit.
La llista de despropòsits del mandat de Bartomeu és considerable, des de la fallida querella contra Joan Laporta (del tot innecessària al meu entendre), fins a l'erraticitat en la política econòmica i esportiva de l'entitat, en el que moltes vegades acaba esdevenint motiu rere motiu d'enrojolament generalitzat del molts seguidors del Barça (sóc dels que encara considera que la directiva s'està morint de ganes de tornar a fitxar el terrorista esportiu, poca-vergonya i abusador sexual que porta per nom Neymar Junior, i si no, temps al temps).
La destitució extemporània i incomprensible del "Txingurri" és la constatació definitiva que el vaixell s'enfonsa sense remei. És majoritàriament reconegut pels entesos (entre els que no em compto, perquè sóc un simple aficionat de base) que Valverde no té el perfil ni el carisma necessaris per a ser entrenador del Barça (jo vais ser molt crític amb la seva contractació el maig de 2017), però quan calia destituir-lo era després de la derrota amb el Liverpool, o en tot cas després de la derrota a la final de la Copa del Rei l'any passat. Però llavors no es va fer (que era quan tocava) i ara, en un exemple mundial d'improvisació, desordre i desconcert (que els deixa retratats) hem hagut d'assistir durant tot el cap de setmana al lamentable espectacle de les filtracions a mitjans (segurament de forma totalment conscient per part del Barça) anticipant la destitució del tècnic blaugrana. Les opinions de persones reconegudes com a factotums del Barça, vertaders generators d'opinió, com ara Guardiola o Luis Enrique defensant la feina de Valverde, no han servit de res. Obscecació i miopia.
No hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Si es pogués aplicar un 155 a la Directiva del Barça caldria fer-ho de forma immediata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada